LA PLAGA
Plague year
(2007)

Jeff Carlson

Editorial:
Minotauro
(2008)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 319

Lectures relacionades:
Antídoto
Epidemia

Altres edicions:

2010 Booket

Aprofitant que Minotauro acaba de treure la darrera part de la trilogia dels nanorobots, Epidemia, he començat a llegir el primer volum que tenia pendent des de feia força temps: La Plaga. En el seu moment, fa uns anys, quan va aparèixer en castellà em va cridar l’atenció per la seves premisses en la trama argumental però al saber que tenia continuacions se’m va refredar l’interès.

Una plaga fa referència normalment a un desastre biològic, a una propagació nociva que acostuma a tenir conseqüèncias nefastes per la humanitat. El curiós d’aquesta plaga és que el seu origren és tecnològic. Uns científics desenvolupen uns nanorobots que teòricament són capaços de curar el càncer però un misteriós succés provoca que aquests escapin i comencin a atacar a la població i a exterminar-la. Per sort – i aquí hi ha la idea interessant del text- a més de 3.000 metres els nanorobots queden inutilitzats. Ens trobem davant d’una devastació de caire bíblica, espantosa, on milers de milions de persones han caigut davant una amenaça invisible a la qual no es pot vèncer, només fugir a altituts superiors als 3.000 metres.

L’autor proporciona aquesta informació a posteriori, quan la plaga ja s’ha executat, quan la devastació ja fa un any que dura – potser per això el títol original: Plague year, l’any de la plaga, que no s’ha de confondre amb el títol homònim del nostre Marc Pastor- i aquest inici el trobo certament oportú i valent: El primer que sabem al començar la novel·la és que existeix un grup de refugiats als cims més alts de Califòrnia que malviuen com poden i que fins hi tot han començat a realitzar antropofàgia.

Però no és aquesta una novel·la que vulgui aprofundir en els vincles creats pels seus protagonistes en uns moments de situació límit, no és una història sobre l’amistat, i altres sentiments. No, això és hollywood i Jeff Carlson s’entrega a descriure’ns una història que si bé és interessant, aporta poca literatura i molta percepció cinematogràfica.

Les bases estan ben pensades: Els nanorobots assassins, la vida humana només en els cims més alts, els científics, bojos per cercar una cura, l’amenaça latent d’altres potències en altres parts del món (Europa sembla que s’està desagnant als Alps, al Caucas, els russos batallen contra els musulmans –ignorem si l‘autor té en compte als georgians, armenis etc i si sota la genèrica descripció de musulmans engloba tant a turcs com iranís o kurds- i a l’Àsia, els indis i els xinesos pugnen per controlar el Tibet). Com deia, tenim unes premisses força atraients. Però es desenvolupen amb bon peu? En part sí: Carlson compleix mínimament i ens aporta una història que va de menys a més però que no resulta trencadora en cap moment. Fins hi tot previsible.

Els personatges són una mica plans i el començament impactant dóna lloc a un primer terç de la novel·la erràtica que pretenia explicar les desventures dels que sobreviuen però que resulta un pel  feixuga. Només quan les dues línies d’acció conflueixen; l’una encapçalada per Cam, un hispà refugiat a les muntanyes i l’altra per Ruth, una científica confinada en una estació orbital, comença la novel·la a rodar millor.

La plaga es llegeix bé i no comporta cap dificultat tècnica. És una novel·la que no sobresurt però que tampoc avorreix i per tant és més que acceptable. Hi he trobat però buits narratius al voltant d’alguns personatges – tot i els flashbacks a que recorre l’autor per il·lustrar millor les seves vides- però sobretot he trobat a faltar tensió, intensitat, que potser serien alguns dels trets que caldria haver treballat més, degut a la trama que ens proposa Carlson.

La seva continuació, Antídoto, m’està esperant.

Eloi Puig, 30/11/11