EL ANTIGUO
LEGADO
(2012)

Alfons Mallol

Editorial:
Autoedició

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 205

La primera novel·la que vaig llegir de l’Alfons Mallol, Sirius 4 – premi Ictineu 2013- em va deixar un gust agredolç, potser pel fet que hagués volgut abastar massa en una sola novel·la de manera que part de la trama es tornava un pèl confusa. Aquesta segona proposta, sota el nom de El antiguo legado, ens trasllada a un escenari molt diferent: el de la fantasia èpica. Un escenari que l’autor ha adaptat a una història sense pretensions que camina molt bé i que aconsegueix el seu principal objectiu: Entretenir.

Quan escric que una novel·la no té pretensions pot semblar a priori que la rebaixo de categoria i no és aquesta la meva intenció. Cada història, cada trama argumental cal saber-la situar dins un context i dins la fita que vol assolir i tot això ho intento reflexar a la meva escala de valoracions de l’1 al 10. Si Sirius 4 era un space opera que pretenia sorprendre’ns no ho va aconseguir del tot; en canvi, El antiguo legado és una novel·la fantàstica que persegueix entretenir-nos amb una història simple i que corre sola sense necessitat d’ajuda.

De fet, la novel·la em dóna la sensació que està estructurada, dissenyada, com una partida de rol, amb personatges estereotipats, situacions pròpies d’una aventura del MERP o de Dungeons & Dragons i un desenvolupament també a la par. Però cal tenir en compte que l’Alfons Mallol no és el duet Weis & Hickman i que tot i la seva capacitat d’oferir-nos una aventura molt amena, aquesta no sobresurt especialment i es queda amb una nota més propera al correcte que no pas al notable. A part de l’esmentat poc desenvolupament dels personatges – excepte potser el de la maga Izrileth, que acapara bona part de l’atenció del lector per diversos motius- i l’encasellament de llurs accions, hi ha coses que no puc perdonar com conceptes i paraules anacròniques (qui diria “episoptomia” o “tractament d’esterilitat” en plena edad mitjana fantàstica?) que em fan agafar calfreds mentre llegeixo. Potser sóc exagerat però són moments que arrufes el nas perquè et destrempen l’ambientació.

Repassem-la una mica: Hassel és un noi amb capacitats de veure el futur – i el passat-. Un vident que a través d’una prosa en primera persona explica la seva primera gran aventura quan s’uneix a un grup d’aventurers errants en busca de millor fortuna. Els primers capítols són molt lineals i tenen només l’objetiu d’acostar-nos als poders de Hassel i el de traslladar-nos a una terra inhòspita on es desenvoluparà l’acció. A Hassel s’hi acabaran unint un líder nat, un mestre guerrer, una ràpida lladre, una maga... enteneu el que deia del rol? L’autor és prou hàbil per anar dosificant la informació i presentar-nos la història del món on es desenvolupa de forma també força acurada. I una vegada observem com el grup es cohesiona i descobreix que uns nobles estan segrestant els nens d’un poble en forma de tribut, ja ens ve al cap que la “missió” ja està en marxa – altre cop el punt de partida d’una aventura rolera-.

Així doncs, tenim una aventura clara i amena, amb personatges poc definits – exepte honroses excepcions- i una prosa fresca que s’endinsa en una trama argumental de tall clàssic entre els que estem avesats a la fantasia èpica. Però aquesta manca de pretensions fa que la lectura sigui lleugera i molt entretinguda i que acabem amb un millor gust de boca que no pas per exemple Sirius 4.

Sí, la novel·la s’hagués pogut desenvolupar molt més, sí, també hagués pogut tenir una trama menys lineal i més rebuscada, inclús el kraken hagués pogut tenir unes línies més de protagonisme, tot això i mes és cert. Però també ho és que com a lectura lleugera compleix el 100% de les expectatives creades i això ja és molt avui dia.

Eloi Puig, 12/09/15