M’agrada definir aquesta novel·la com un Space opera fet al Vallès. El seu autor, el sabadellenc Alfons Mallol, ha volgut començar a explotar la seva vessant literària escribint una història amb tots els ingredients típics de les aventures espacials, en una obra titulada Sirius 4.
Trobo molt bé que un autor novell trïi aquest tipus d’arguments per obrir-se pas en el ric món de la ciència-ficció. En part perquè les trames argumentals ofereixen molta llibertat de moviments doncs l’objectiu principal és distreure al personal. Així doncs, l’Alfons ha començat la casa pels fonaments, escribint una aventura que si bé ocorre a l’espai, en un futur més o menys llunyà, podria haver-se ambientat tranquil·lament en qualsevol moment de la història terrestre.
Cal dir que es nota que la prosa de Mallol no està recolzada per una grau de veterania però tot i això se’n surt força bé: Estic parlant d’una novel·la que és assequible, que no cansa, que entreté i que està escrita amb soltura. El problema per mi però, ve d’una altra banda: La trama argumental. Si bé és cert que en el món de l’space opera ja està pràcticament tot escrit, cal dir també que les històries 100% bèl·liques estan especialment explotades. Des de la franquicia de Warhammer 40.000 a recents èxits com la saga de La Vieja Guàrdia, les aventures que s’emplacen en planetes o mons on existeix una guerra i on uns marines – o legionaris- han d’anar a posar-hi pau, és un argument suat.
En aquets cas ens trobem amb una rebel·lió al planeta Sirius 4 – un alçament que no s’explica massa bé perquè es produeix- i on són enviats la legió per posar ordre. El que sembla una missió senzilla es complica de sobte quan es decobreix un camp de força distorsionador que repèl el primer atac i on centenars de legionaris moren. Entre els que sobreviuen, la soldat LaFontaine haurà de lluitar en territori hostil mentre espera descobrir com continuar col·laborant amb la legió des de dins les línies enemigues.
Això no vol dir però, que haguem de menystenir aquestes històries bèl·liques. Sense anar més lluny, sèries com les del Miles Vorkosigan, o l’esmentada saga de La Vieja Guardia tenen arguments similars, però l’Alfons Mallol crec que ha volgut abarcar massa en un sol llibre doncs no només ens trobem amb els arguments i subtrames típiques de les batalles en planetes o a l’espai; si no que l’autor ha volgut introduir també altres ingredients que no fan més que enfosquir la trama principal. Extraterrestres que no sabem ben bé que pinten al llibre, poders psíquics que no acabem d’entendre per a que s’utilitzen, rebel·lions planetàries amb origens obscurs i que no s’expliquen ben bé què les ha causat… tot plegat, massa informació que traba el desenvolupament de la novel·la.
Entenc perfectament a l’autor. Ha volgut oferir nous elements per no narrar-nos una història simple, però paradoxalment aquests elements “interessants” que ha aportat han distorsionat massa el gruix de l’argument. També és cert que li manca profunditat en descriure’ns l’ambientació i la psicologia dels personatges doncs aquests resulten un tan freds, però això són errades perdonables si pensem que estem parlant d’una primera novel·la.
La sensació amb que m’he quedat és un tant agredolça: un plantejament que podria funcionar com a novel·la de gènere distreta però que s’enterboleix per factors que no aporten res a l’obra, més aviat la confonen. Tanmateix, l’estructura entorn a capítols curts –sempre precedits de cites interessants entorn al món de la guerra- i la prosa amena de l’autor fan que poguem llegir la novel·la tranquil·lament encara que la trama argumental no ens atregui especialment.
Una opera prima que aprova però que queda lluny de novel·les amb ambientacions semblants. Però la sensació que em deixa l’autor és que pot oferir-nos més i millors novel·les si aprofundeix una mica més en l’estructura argumental de les futures novel·les.
Eloi Puig, 11/07/12
|
|