PAPRENDRE, SI TENI SORT
To be taught,
If fortunate
(2019)

Becky Chambers

Editorial:
Mai Més Llibres
(2024)

Col.lecció:
Nüwa

Núm:

Pàgines: 168

Traductora:
Anna Llisterri

Il·lustradora:
Maria Picassó

La capacitat de Becky Chambers per apropar-nos a qualsevol temàtica de ciència-ficció des d’una visió constructiva i optimista no té aturador i permet, sovint, somiar en mons millors o encara més: amb personatges més humans que han deixat enrere l’egoisme i lluiten per millorar, per superar-se, per buscar el bé comú... per aprendre, i aprendre i aprendre.

El hopepunk és la punta de llança de les obres de Chambers. En català ja ho vam poder comprovar amb aquelles entranyables novel·les de Mongi i robot que Mai Més Llibres també ens va portar fa poc. Ara, Chambers s’embarca en una aventura que podríem definir més propera, o almenys amb un argument més assumible per a nosaltres: la recerca, per part d’uns científics, de mons alternatius on la vida per a l’espècie humana pugui esdevenir més o menys factible.

El programa Lawki és una aventura que llança a l’espai diverses naus tripulades amb científics de tota mena per a l’estudi de mons habitables. És un projecte bàsicament finançat de manera privada, sense que els governs hi interfereixin. Els nostres protagonistes son els tripulants de la Merian, una nau que és enviada a explorar i a aprendre dels ecosistemes de quatre planetes que prèviament els telescopis terrestres han albirat i han determinat que son candidats a posseir vida.

Ariadne O’Neill és la pilot de la Merian i ens narra les seves impressions més íntimes des d’una perspectiva en primera persona. L’acompanyen tres tripulants més: Una altra dona i dos homes. Tots ells especialitzats en diferents camps científics, tots ells disposats a renunciar de forma voluntària a la família i als amics perquè l’expedició per arribar al primer planeta dura catorze anys, i més el temps d’estudi i l’exploració dels altres mons, més la tornada a la Terra fa que sigui inevitable trencar llaços afectius amb els que estimes.

Aquest projecte els portarà inevitablement molt mot lluny de casa. I cada cop que des de la Terra envien una transmissió triga uns catorze anys a arribar als astronautes (i catorze anys més per retornar la resposta). I es clar, a la vella Terra les coses canvien al ritme habitual: nous descobriments científics, noves polítiques, noves guerres. En pocs anys, apareixen i desapareixen països, o els desastres naturals eliminen una nació, o  la ciència és capaç d’eradicar una plaga... però allí, a la Terra, la immediatesa és la constant mentre que a la Merian, els nostres tripulants segueixen aprenent al seu ritme, abocats amb passió a la seva missió.

Chambers, però, trenca amb l’estereotip que els astronautes viatgen a la cerca d’un mon per establir una futura base o una colònia terrestre, No, l’objectiu de l’expedició passa per l’observació i per aprendre el màxim possible de tot allò que es trobi.

«Soc una observadora, no una conqueridora. No tinc gens d’interès a canviar altres mons perquè s’adaptin a mi. Prefereixo un toc més delicat: Canviar-me a mi per adaptar-m’hi.»

Aquest punt és molt important i ja ens dóna pistes del tarannà d’aquest relat: La somaformació és la capacitat d’adaptar el cos humà a àmbits extraterrestres. Canviar el cos, no el medi. Per tant, un intent d’observar, d’investigar, experimentar i compilar informació... sense deformar el medi nadiu, sense tergiversar les seves regles naturals. I això, que pot semblar ridículament paternalista o fins i tot utòpic, aquest fet que sembla que talli les ales de la narració i pugui provocar que la història se’n ressenti... Chambers l’embolcalla amb aquell deliciós estil seu, li dóna forma i ens el presenta com una història hopepunk perfecta i sense fissures. És com llegir un petit tractat de biologia i astronomia amb les paraules amables de l’autora californiana a cau d’orella. Coherent i passional per perseguir l’objectiu  d’aprendre més i més.

«Cada descoberta que fèiem, cada hora passada sota els llençols d’algú altre, cada conversa i cada col·laboració i cada nou paisatge contemplat em feien voler més i més i més. Estàvem vius en aquell món. Érem reis sense enemics, infants apartats del temps.»

Un cant a la ciència i a la curiositat humana. Al desig de comprendre millor les meravelles que ofereix l’univers, de millorar els coneixements, d’anar més enllà sempre, però sota paràmetres ètics i encoratjadors, marcant un camí que no signifiqui destruir tot allò que descobrim.

Els darrers paràgrafs tenen integrats en les seves línies un desig immens d’avançar en la comprensió d’aquest univers infinit i certament t’emocionen perquè sents quelcom semblant a que la naturalesa humana pot esdevenir també una part de l’univers sense haver de ser destructiva.

Aprendre, si tenim sort, és una novel·la breu i esperançadora però per sobre de tot és una mirada optimista a una humanitat que està representada per quatre tripulants que viuen i estudien, tancats en una petita nau o en remots paisatges planetaris, sols entre les estrelles, vivint per ajudar a comprendre millor tot el que estan veient. Aprenent.

Eloi Puig
23/02/2025