AQUESTA MATINADA I POTSER PER SEMPRE
(1980)

Manuel De Pedrolo

Editorial:
Pagès Editors (2000)

Col.lecció:
Ciència-Ficció

Núm: 06

Pàgines: 299

Altres edicions:

1980 Galba edicions

Quan més llegeixo, més ignorant em sento.

És veritat, no es tracta de falsa modèstia, si no d’una sensació que he tingut diverses vegades i que s’ha accentuat davant d’un autor com Manuel de Pedrolo. Fins fa pocs mesos d’aquest autor només coneixia El Mecanoscrit del segon origen. I aquí s’acabava tot. Desconeixia totalment la seva obra fantàstica. Fins que no vaig descobrir l’extensíssima bibliografia de Pedrolo entorn a la ciència-ficció gràcies a un article que Antoni Munné Jordà feu per la Fundació Pedrolo -el qual podeu veure reproduït aquí mateix, a La Biblioteca del Kraken- no vaig entendre l’abast de la meva desconeixença en vers a aquest autor.

Aquesta matinada i potser per sempre és la segona novel.la que llegeixo de Manuel de Pedrolo. Lluny queda la meva adolescència i el mecanoscrit famós -que ja es mereixeria una segona relectura-. Però ara per ara m’ha interessat més obrir les portes a algunes de les altres novel.les de gènere fantàstic que va escriure, menys conegudes que el mecanoscrit però clàssics ja de la ciència-ficció catalana i en aquesta línia tenim el suggerent títol d’aquesta novel.la publicada per primer cop el 1980.

Un bon dia de l’any 1991 es comet un assassinat al barri del Carmel de Barcelona. El problema és que la presumpta víctima s’ha esfumat –literalment- de l’escena del crim. Els testimonis del fet coincideixen en les seves declaracions: L’home ha desaparegut a plena llum del dia davant l’astorament general poc després que un rodamón li clavés una forca a l’esquena. Dies més tard un enigmàtic professor anuncia a la policia que la víctima era una criatura d’una altra dimensió, d’un altre univers, que feia temps que convivia amb ell. Òbviament la policia arxiva el cas però no pas en Marc Bega, la persona que durant un temps va conviure amb un ésser aliè del nostre univers. Ara, cent cinquanta anys més tard, la fundació privada que generació rere generació s’ha encarregat de vigilar la porta que duu a l’altre univers -i que per altra banda ningú ha pogut detectar ni travessar- acaba de veure aparèixer una segona criatura que entra al nostre món. La policia i la Fundació aniran darrera d’ell per concloure la investigació començada segle i mig enrere.

Un argument molt inquietant que ens endinsa de ple en l’especulació de contactes extraterrestres, en noves maneres de percebre el nostre univers, en el trencament de certes barreres de la ciència i del coneixement i en definitiva en apropar-nos a aquell sentit de la meravella que esperem de qualsevol bona novel.la de ciència-ficció. Tot això darrera una prosa efectiva i coherent on l’autor juga amb els salts temporals i els diferents tipus textes en que es composa la novel.la.

Pedrolo escriví la novel.la de forma peculiar i l’estructurà en grans capítols que podem llegir en forma d’entrevistes, de cartes o de memòries de certs personatges. Res a dir fins aquí, alguns grans clàssics de la ciència-ficció han utilitzat mètodes semblants amb resultats magnífics -La Guerra de les Salamandres o El Rebaño ciego en són dos clars exemples- i Pedrolo també ho aconseguí en bona part en aquesta novel.la, si no fos perquè un capítol aglutina pràcticament tota la informació més tècnica sobre el tema dels universos paral.lels, sense distribuir-la entre la resta, convertint una part del llibre en poc digerible.

Sempre he estat obert a les novel.les que el glossari popular dels afeccionats anomena hard (amb explicacions científiques i sovint força tècniques de la idea sobre la que s’especula) tot i que reconec que m’inclino més per les novel.les soft (més literàries i que no s’entretenen a explicar-nos com funciona un invent o perquè passa cert fenomen còsmic). Potser pel fet que he cregut sovint que aquesta ciència-ficció dura talla les ales a la imaginació de l’autor. El cert és que la novel.la que ens presentà Pedrolo és una obra molt científica on s’exposen idees i propostes sobre l’existència d’universos paral.lels (o tangents com diria l’autor) però el problema no és aquest, si no que la forma d’exposar aquestes idees està totalment desvinculada del que seria la novel.la pròpiament dita i en una setantena de pàgines (el tercer bloc de la novel.la), Pedrolo ens abocà tota la informació científica entorn a dites teories però li mancà introduir les idees exposades en el teixit de la novel.la amb la conseqüent pèrdua de la tensió i del ritme narratiu que fins llavors hi havia.

Però seria un error no passar d’aquest tercer tram de la novel.la, ple d’especulacions sobre la porositat de l’univers, l’essència del temps i la possible convivència d’universos en un mateix espai i/o temps, doncs la combinació d’aquestes dades amb la resta de la novel.la són una de les aproximacions més detallades sobre aquest fenomen teòric que he llegit. L’autor fuig de l’aventura i la diversió que podem trobar en altres novel.les soft de la mateixa temàtica però que també esdevenen imprescindibles pel lector (ara mateix estic pensant en Universo de locos, l’antítesi a la novel.la de Pedrolo en quan al subgènere que estem tractant).

Així doncs, tenim una lloable novel.la especulativa que segueix diferents ritmes narratius i diferents personatges, alguns ubicats 150 anys enrera en el temps, per establir unes pautes del que seria un Primer Contacte entre la humanitat i una raça d’un univers paral.lel. Diversos enigmes seran destapats i també explicats a través d’una narració precisa i convincent que tot i encallar-se en algunes parts per voler abordar massa informació de cop resulta suficientment alentadora per anar descobrint els misteris que el plantejament de Pedrolo ens ofereix. Hi ha moltes raons per convertir aquesta obra en una novel.la de culte entre els afeccionats a la ciència-ficció. Només cal endinsar-s’hi i treure’n tot el suc possible: Hi trobarem trams que haurem de llegir dos cops però també capítols que devorarem amb fruïció –especialment els darrers-

Totalment recomanada pels que vulguin sentir-se –una mica- menys ignorants amb la ciència-ficció de casa nostra.