BARCELONA 2059.
CIUTAT DE POSTHUMANS
(2021)

Diversos autors

Editorial:
Mai Més Llibres
(2021)

Col.lecció:
Nüwa

Núm: 10

Pàgines: 236

Hi ha projectes editorials que son molt especials perquè de seguida te n’adones que han estat planificats i executats amb una il·lusió fora de mida. I aquest n’és un, sense dubte. Pel que se’ns explica al pròleg, la idea del projecte es va gestar durant un sopar entre els editors de Mai Més Llibres (la Judit Terradellas i en Sergio Pérez) i també en Ricard Ruiz, escriptor i antòleg. Arran d’aquella trobada es van generar les bases sobre aquesta peculiar antologia.

I és que a casa nostra i en català no estem massa acostumats a trobar-nos treballs tan ben dirigits com aquest Barcelona 2059. Ciutat de post humans. No exagero. El recull de contes fantàstics d’una temàtica o amb un rerefons comú és un fet que es pot trobar en català des de fa només uns quants anys. Algunes editorials com ara Males Herbes han promogut antologies temàtiques com per exemple Deu relats eco-futuristes o tenim també el cas d’Edicions SECC que ha publicat antologies amb ànim de cohesionar un gènere com la fantasia èpica. Sense anar més lluny, la revista Catarsi publicava fa poc un recull titulat Fantasia eròtica però no recordo haver llegit mai en català una antologia en forma de fix-up d’aquesta envergadura, on sovint els diferents relats s’entrellacen entre ells i on els autors han buscat expressament la interacció amb els altres col·legues per crear un món cohesionat i sòlid.

Per a consolidar tot això es van crear una sèrie de regles que els autors havien de seguir: Per una banda el marc temporal es fixaria a la Barcelona del 2059. També calia aprofundir en l’evolució del post-humanisme a la ciutat i en tercer lloc calia crear un univers compartit on les històries i/o els personatges es poguessin entrellaçar si els autors ho trobaven convenient.

l resultat de tot això és una visió coral de nou escriptors sobre una Barcelona decadent i traumatitzada que s’enfronta a un reflex de sí mateixa davant de les seves platges: la construcció d’una illa artificial utòpica, Nova Icària. En aquest indret s’experimentarà amb el post-humanisme, serà una revolució, tant tecnològica com social d’un possible camí a seguir per al futur de la humanitat. Tothom que és acceptat per entrar-hi haurà de renunciar a molts drets però també adquirirà molts avantatges. Caldrà signar un Contracte de Ciutadania on s’adquiriran privilegis però també deures. I un dels més significatius és que tothom estarà sotmès a operacions on se li integraran modificacions de tecnologia puntera, on poc a poc la persona serà convertida en un cíborg, en algú més enllà de la simple humanitat.

Aquí és on cal remarcar el lema forjat per Simeona Stumph, una de les grans precursores del projecte en referència a les persones que son transformades voluntàriament. El missatge que es vol transmetre és aquest: Nova Icària és una Ciutat de posthumans, no inhumans

Els nou relats tenen un to principal pessimista, però també nostàlgic rememorant els temps en què es vivia bé a la ciutat quan no sabíem el que teníem. Olors, sensacions que ja estan sepultades al passat (el nostre present) però que afloren de quant en quant, rebels, per recordar-nos que ara és quan estem vivint la plenitud de la societat i que el futur no augura res de bo... excepte, potser, si ens transformem, si canviem la nostra mentalitat, el nostre cos, la nostra essència. I el projecte de Nova Icàira és precisament això. Es clar que qualsevol revolució significa una confrontació amb l’status quo del moment, o fins i tot podríem afirmar que tota innovació social trencadora pot comportar dubtes i oscil·lacions fins i tot entre aquells que l’acullen amb els braços oberts com s’exemplifica en aquest fragment del conte “Tornar-hi” de Susana Vallejo.

(...) “Si el món pot canviar, és aquí (...) Neo Icària és el futur, i nosaltres els seus profetes. No són les plantes i prou, som nosaltres. Nosaltres monitorats vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana! Les nostres dades acabaran millorant el món. Som molt afortunats de ser aquí, formant part d’aquest gran projecte.
   —D’aquest gran negoci, més aviat. Som rates de laboratori sense drets. I tu ets massa naïf per adonar-te’n Gutiérrez. Ja sones tan grandiloqüent com la Stumph en els teus discursos
   —Ho tenim tot.
   —No tenim res
(...)

El primer relat del recull és de la Roser Cabré-Verdiell i es titula “L’horitzó era dins un forat de la ciutat” L’autora s’endinsa en una prosa immersiva i estableix les bases d’aquesta Barcelona distòpica on descobrim que els barris perifèrics són marginals i la societat llangueix sota la calor i la manca d'oportunitats. Una nena, criada en un d’aquests blocs de pisos anodins, buscarà el creixement i la pròpia emancipació davant de la seva mare que mai l'ha volgut. Una mena de metàfora sobre la seva tediosa vida sense futur que ens espera.

Però atenció! Aquesta és una narració partida en dos. L’altra meitat del relat és al final de l’antologia perquè la cronologia de fets així convidava a col·locar-la. Jo recomano que un cop acabat el llibre us torneu a llegir el conte sencer i sense interrupcions doncs la hipnòtica expressivitat que ens ofereix la prosa de l’autora val la pena gaudir-la plenament i sense interrupcions. Sense dubte una de les aportacions més lluïdes.

A “Revolucionaris” de Salvador Macip s’aprofundeix en els barris baixos de la futura Barcelona i comprovem que aquests son al voltant de la Ciutadella on en HB trafica amb peces obsoletes i difícils d'aconseguir. Uns visita inesperada d'un antic amor el sacsejarà i li farà replantejar algunes coses. Ella representa la sort dels escollits, els que poden i volen anar a l'illa de Nova Icària on sembla que tot és possible. Ell és un exemple de tot el contrari. Els que no poden o no volen passar a l’altra banda i es queden a la vella Barcelona. Una història amb implants i favors que es busquen en una ambientació semi política on ara la transcendència ja no és la independència del país sinó la lluita entre bioconservadors que no desitgen que res canviï i els posthumans, representats pels habitants de Nova Icària. Una relat molt rodó.

Ricard Ruiz ens presenta a “Èxtim” una narració en segona persona i una protagonista ja integrada a Nova Icària la qual ha de decidir per les successives millores i implants que li han d’efectuar (com marca el Contracte de Ciutadania). Topem aquí amb una visió completament diferent a la que fins ara teníem doncs el punt de vista és la d’una persona que ja viu a la utopia. Tot i que també li observem els primer dubtes:

(...) “De debò que ho faries? Deixar-ho tot? Vendre’t l’ànima per un paradís artificial?”
Sí et respons. I tant que sí. El que no vols és la censura, la ciutat en flames, els bots armats.” (...).

L’autor ens proposa un relat que juga amb nosaltres. Una lectura que en alguns moments es torna estranya i que sembla fusionar conceptes i realitats. Bon final

“Post-intimitat” és un relat que li va perfecte a l’autora, Carme Torras, i que ens porta ecos d’elements que ja ha utilitzat abans a obres com La mutació sentimental com la criogenització o els robots familiars. Tracta sobre les diferències entre la tecnologia aplicada a la millora social humana (robots individuals) on la tecnologia integrada en el cos humà (implants que ens fan cíborgs en menor o major grau). Segons l'autora el que importa son els sentiments, no la carcassa que ocupen (sigui orgànica o no). És un conte molt lligat amb el “Revolucionaris” del Salvador Macip on s'intercanvien personatges entre ells. Un dels contes més reflexius d’aquest fix-up sobre la condició humana.

 (...) Temo que vegi més a l’avatar que a mi mateixa” (...)

Però davant d’aquests relats, m’atreviria a dir que més transcendents, una mica d’aire a contracorrent ens arriba de la mà de l’Ivan Ledesma amb “El segon lloc”. Amb una premissa molt atractiva, frases curtes, directes i una ambientació semi angoixant ens narra el despertar  traumàtic d'una immersió en una realitat virtual que el protagonista, Arnau Oms, ha escollit per que fos la seva vida real. La decisió de viure integrat en un ambient virtual no és a l’abast de tots però si vius a Nova Icària i tens suficients recursos potser sí que és viable; però Ledesma s’ha atrevit a anar més enllà i ens porta una història que s’acosta al terreny del terror psicològic amb el despertar del somni daurat de l’Arnau Oms, però potser també de Nova Icària.

“Casa nostra” de Jordi Nopca és un relat pausat i que ens apropa a un intent de suïcidi d’una funcionària que viu a la vella Barcelona. Per recuperar-se el seu fill, resident de Nova Icària, li aconsegueix un permís temporal de residència. Aquesta és una visió de la utopia dissenyada de Nova Icària des de la mirada d'una persona que la trepitja per recuperar-se, sabent que en poques setmanes haurà de tornar. Interessant és comprovar que Nova Icària funciona com una ciutat-estat, un element que ens desvetlla en Jordi Nopca de resquitllada.

Laura Tomàs va ser una convidada de darrera hora per afegir-se al projecte d’aquest fix-up.  I el cert és que ha escrit un dels contes més originals del recull. Es tracta de “Variacions” i ens transporta a una triangle amorós entre una persona molt modificada amb implants, que quasi podríem anomenar una cíborg, la seva esposa i el millor amic d’ambdós. Una revisió actualitzada i imaginativa del mite de Frankensstein que ens provoca preguntes al voltant del concepte de persones modificades tecnològicament, cíborgs i en definitiva dels implants que fan que la frontera entre un humà i una màquina sigui difús.

“Tornar-hi” de Susana Vallejo enfoca l’atenció al què significa la pèrdua de la utopia. El nostre protagonista ha viscut a Nova Icària com a científic i ciutadà de ple dret però els dubtes sobre l’ètica icariana li fan cometre errors i ha estat expulsat. Ha tornat a la reescalfada i perillosa Barcelona on malviu amb només un objectiu: Tornar, de la manera que sigui a formar part de ciutat més enllà del mar, de Nova Icària. Vallejo realitza un exercici sublim per mostrar-nos els pensaments d’aquest perdedor a través de flashbacks constants sobre la vida a Neo Icària i el perquè de la seva expulsió. El trencament de punts del contracte. La reacció freda i eficient del sistema Neo icarià i l’execució de la sentència. Un conte ple de nostàlgia pel paradís perdut, narrat amb mestratge i amb un final demolidor, dels millors del recull. Funciona sol.

I finalment tenim el conte “Oblivion” de Bel Olid. I es tracta d’una història reflexiva i crepuscular al voltant de les memòries de la persona més vella de Neo Icària. Una obra narrada en un format d’entrevista i en llenguatge inclusiu i que ens aporta informació sobre un possible futur de la humanitat (a través de l’experiment d‘aquesta ciutat de posthumans) on la majoria de la població és nobi (de gènere no binari) fins al punt que existeix un dispositiu de transmutació corporal que facilita el canvi de gènere a voluntat. Una història pensada, doncs, per fer valdre la opció de la ment sobre el cos, de poder escollir la pròpia sexualitat sense estar condicionat al cos físic.

Així doncs, tenim nou contes, molts d’ells entrellaçats i que comparteixen un univers comú. Un exemple de projecte ben pensat i ben materialitzat. Potser m’he trobat que alguns dels autors s’han repetit una mica amb la temàtica escollida (especialment el dubte sobre si paga la pena el sacrifici del cos per viure en una utopia social i tecnològica) i reconec que he trobat a faltar la reacció del món exterior a la creació i desenvolupament del projecte Nova Icària. Però tanmateix hem pogut assistir a una idea magnífica sobre un futur possible desenvolupat de la mà d’alquns dels autors més ferms dins el panorama fantàstic en català.

El que també és molt positiu és la reacció del públic entès en ciència-ficció doncs Barcelona 2059. Ciutat de posthumans ha estat nominada a millor recull dels premis Ictineu 2022 i a més, quatre dels seus relats, “L’horitzó era dins d’un forat de la ciutat”, “Revolucionaris”, “El segon lloc” i “Variacions” també son finalistes en la seva categoria. Un èxit en sí mateix.

Eloi Puig
27/03/2022