DEU RELATS ECOFUTURISTES
(2016)

Diversos autors

Editorial:
Males herbes
(2016)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 33

Pàgines: 221

L'any passat, l'editorial Males Herbes va col”laborar (I continua fent-ho) amb el ja veterà Festival Cryptoshow de cinema fantàstic i de terror. El resultat va ser un concurs on es van publicar els guanyadors i finalistes de l'esmentat premi i també alguns relats d'escriptors convidats.

Al 2016 la temàtica estava centrada en l'ecologia en clau de ciència-ficció. I aquests Deu relats ecofuturistes són el fruit d'aquesta primera col·laboració. Així doncs, tots els contes que componen aquesta antologia tenen de rerefons aspectes mediambientals en un futur proper o llunyà. Són visions particulars que tot i basar-se en un denominador comú, es deslliguen de cap premissa o paràmetre establert per apropar-nos el missatge que cada autor ha volgut donar-nos.

El recull, tanmateix és eclèctic. Tenim estils molt diferents i vies d'enfocar els problemes mediambientals que van des dels punts clàssics a interpretacions realment agosarades. Alguns contes m'han agradat molt i altres els he trobats correctes. Algun se m'ha escapat part del significat – probablement per manca de cultura literària d'un servidor- i altres no he pogut endinsar-m'hi.

Deu relats ecofuturistes comença de forma impecable amb el millor relat de l'antologia: “L'estripaventres” de Roser Cabré-Verdiell, una visió punyent sobre ecologia i política escrita en un estricte present i amb molta força. M'ha sorprès molt positivament. És un exercici diferent sobre l'evolució dels moviments polítics pro-medi ambient. Original i ben treballat. Excel·lent

Potser ha estat un començament massa impactant i en comparació els altres contes m'han semblat menys interessants. Antoni Munné-Jordà ens ofereix una història correcta anomenada “Parc climàtic” on ens planteja un futur no molt llunyà on cal cercar els ecosistemes desapareguts en parcs artificials. M'ha semblat, però, que no acaba de decidir-se per una temàtica concreta i vol explorar també la robòtica... per la qual cosa el resultat és massa ambigu.

“Equilibri” de Núria Abril ha estat una altra sorpresa agradable. Una història freda i allunyada dels sentimentalismes que explora la relació entre la protagonista i el seu entorn asèptic. Un univers controlat que s'endinsa en la distopia. Potser donaria per una obra més llarga. Molt bé.

La Carme Torras ens porta també una bona història titulada “L'indigent” narrada des de diferents punts de vista encadenats (un punt d'originalitat pel conte) sobre un futur també abocat al consum que ja no s'atura a reparar la seva tecnologia. El final no és sorprenent (si tenim en compte què es dedica l'autora) però compleix amb escreix com a relat que aposta tant per missatge com per la forma d'explicar-lo.

A partir d'aquí, haig de reconèixer que els relats en general se m'han fet una mica més feixucs i no n'he acabat de treure'n el suc. “Vilardell, percaçador d'essències” de Carles Ribas és l'unic conte clarament fantàstic del recull, on un agent privat es dedica a perseguir éssers fantàstics que han escapat d'imaginari popular amb la destrucció mediambiental del planeta. Així en sec és una idea curiosa però la història està portada de forma un tant desigual i peca de manca de credibilitat.

Amb “Estels negres” (Enric Herce) he tingut problema concret: I és que no he llegit res del Rei de Groc al que fa referència a la segona part del text i per tant no he acabat d'entendre la història. I això que ha començat molt bé: Amb un complex autoreciclable on dues amants es retroben després de mesos sense veure's. Però l'estrany somni/ situació que s'esdevé a la segona part no hi he pogut entrar – en part doncs per culpa meva i les mancances literàries-

Ferran Garcia i el seu “Llàtzer mil vegades” és potser el manuscrit que més m'ha atrapat. No sé si per la seva prosa intensa o pel seu ritme, la qüestió és que t'enganxa i molt. Ara bé, la seva temàtica al voltant dels suïcidis no m'ha portat massa a enlloc. Però valoro molt que l'autor m'hagi retingut des del primer moment i no hagi pogut deixar el conte en cap moment.

No sé si sóc jo o què però no aconsegueixo entrar en els contes de Max Besora. El seu estil és diferent i possiblement refrescant però no aconsegueix que empatitzi amb les seves històries. En la present, titulada ”Manuel” utilitza l'humor (que ja m'està bé) per parodiar les aventures d'un rosegador mutant. Però l'estil utilitzat no m'ha entrat bé, i tot i que he somrigut en algun moments, segueixo sense poder dir que m'agradin les seves històries. A veure si a la tercera...

“Abocador” de David Castejón té una premissa inicial interessant al voltant del cyberespai i les seves conseqüències però tampoc m'ha atrapat especialment. La seva prosa a vegades barroca i una mica farragosa m'ha deixat una mica fred.

I per acabar, Ruy D'Aleixo, del qual vaig gaudir força amb el seu conte “Zoo palau”, ens presenta en aquesta ocasió “Els pastors de formigues”, un conte sobre la vida en una asteroide colonitzat que barreja l'absurd amb problemes quotidians... i amb una història imaginativa però poc atraient.

En general doncs, el recull crec que va de més a menys, segons el meu modest punt de vista. És normal naturalment que no totes les històries (i més tenint en compte la diversitat d'estils i punts de vista de la temàtica en qüestió) agradin amb la mateixa intensitat però sí que voldria recalcar l'esforç de l'editorial per presentar-nos antologies temàtiques de ciència-ficció (que bona falta fan).

Enguany ha aparegut un segon volum fruit d'aquesta col·laboració: Estats alterats de la ment. Que en siguin molts més!

Eloi Puig, 21/07/2017