benvolgut
jaume
(2024)

Enric Herce

Editorial:
Llibres del delicte
(2018)

Col.lecció:
Spècula

Núm: 09

Pàgines: 216

Il·lustrador:
Àlex Santaló

Crec que he llegit totes les novel·les que l’Enric Herce ha escrit fins ara. Bé, excepte la bizarra Capipota que acaba de sortir i a la que li tinc moltes ganes. Però en definitiva em sento prou capacitat per parlar sobre l’evolució literària del reusenc des d’aquell primer relat del 2007 «Sang d’Omalah» que vaig llegir a l’extingida revista Miasma, passant per les seves incursions en l’humor a Ventanitas Manzana o la novel·la juvenil Frikis fins a la seva darrera aventura titulada Benvolgut Jaume, ja com un autor consolidat que publica en editorials tan serioses com Males Herbes o Spècula.

I ara anem al titular que sempre queda bé i atrau l’atenció del lector: Benvolgut Jaume és per a un servidor la novel·la de l’Enric Herce que més ben escrita trobo literàriament parlant, amb la que més còmode m’he sentit o amb la que crec que ha perfeccionat més el seu estil. Això no significa que sigui la que més m’ha atret o la que trobo més completa doncs potser en la vessant argumental m’hagués agradat més profunditat, a l’estil de les seves darreres novel·les, però repeteixo que sí és la obra més ben aconseguida estilísticament parlant.

Som-hi que fa baixada. Benvolgut Jaume és una novel·la escrita com relat epistolar, ho sigui redactada en forma de carta o diari personal que el nostre protagonista envia al seu tiet narrant les peripècies a que es veu sotmès des que un mal dia decideix demanar un préstec a un usurer mafiós i no pot tornar-lo. Ens trobem a l’any 1968 i el nebot del benvolgut Jaume té els dits trencats a causa d’un ajustament de comptes, ni un ral a la butxaca i resta sense feina en una Palma que comença a abocar-se de forma indiscriminada al turisme.

Les cartes que envia al tiet Jaume estan narrades amb un to empàtic que a vegades sembla vorejar la ironia i a vegades sembla tret d’un culebrot. És deliciós observar com en aquesta primera part el narrador s’esmerça a intentar que el tiet entengui la seva situació, completament injusta, on s’ha vist caure i com d’important és que rebi calerons per anar tirant. Ens trobem amb una primera part costumista on el nostre antiheroi acabarà treballant pel mafiós que li va fer trencar els dits fins que un dia contempla quelcom que no hauria d’haver vist. I que no pot comprendre. I que de retruc l’envia dècades enrere en el temps cap al Reus del tombant de segle, una ciutat viva i repleta d’ambicions culturals on el narrador ha de quedar-se a viure.

Ostres! Anem forts no? Viatges en el temps! I encara no he parlat massa de la màgia o del terror còsmic que descobrim amb lleugeres pinzellades en alguna moments clau de la novel·la.  Però es clar, aquí el que és més important és que Herce volia parlar de Reus i d’aquella època bohèmia i la millor manera que se li ha ocorregut és amb aquesta estrambòtica història màgica de viatges en el temps, espies de la CIA i monstres que treuen el cap d’altres dimensions (i si no, contempleu l’extraordinària il·lustració de la coberta, obra del gran Àlex Santaló). Una excusa, doncs, per mostrar-nos la seva Reus natal i què s’hi coïa a finals del s. XIX. Una mica com Les histories naturals del Perucho que també amb l'excusa d’un viatge retratava el dia a dia de les gents de la comarca.

Diàlegs indirectes i capítols curts que ens esperonen a seguir amb una història on trobem a modernistes exaltats amb ganes d’experimentar i oberts a recrear antics mites i rituals druídics que ens fan somriure i ens donen una visió entranyable del Reus noucentista. Aquí es nota sobretot la tasca ingent de documentació que ha fet l’autor per acostar-nos aquells temps de manera impecable.

Si bé l’estil m’ha encantat i m’ha fet submergir de manera ferma en el relat que ens proposa, potser, com comentava abans, la trama m’ha semblat senzilla, amb un argument que a vegades m’ha semblat brillant i d’altres poc estimulant però sempre hipnòtic per la traça del reusenc a posar aquesta història per escrit. En alguna ocasió el sentit de la incredulitat treu el cap. M’estranya, per exemple, la relativa poca sorpresa que demostra el protagonista quan contempla fenòmens paranormals o veu essers estranys, especialment en moments concrets quan apareixen morts vivents. Sí, m’ho havia deixat, també hi ha zombis. Mola molt.

Ja he dit abans que Benvolgut Jaume és un camí cap al Reus noucentista. Un camí que utilitza el fantàstic de forma interessant però que potser cuida poc als personatges secundaris que ajuden (o s’enfronten) al nostre benvolgut antiheroi. He trobat a faltar més història darrera l’agent de la CIA o al voltant del nostre dolent de torn. Però segueix sent una novel·la que t’atrapa igualment doncs Herce demostra trobar-se igualment a gust tant amb la trama més costumista com amb les parts més escabroses (poques, pel meu gust) i sobretot amb les pinzellades de fantasia esotèrica que podem trobar-hi. En tot cas, no crec que fos l’objectiu de l’autor recrear-se en aquests aspectes més foscos i terrorífics, sinó com deia, utilitzar-los com a acompanyament pel seu objectiu de retratar els artistes reusencs en estat de gràcia.

Permeteu-me finalitzar, escrivint una carta d’imitació barroera d’aquesta obra, dirigida a aquest incansable autor que enguany donarà de què parlar dins al fandom català.

«Benvolgut Enric, soc un afeccionat al gènere fantàstic que t’ha seguit (i et segueix) des de fa una colla d’anys. M’alegro i espero que continuïs redactant tot el què et passa pel cap i publicant el que més t’agrada en cada moment. Has fet incursions en l’humor, la intel·ligència artificial, el ciberpunk, els viatges en el temps i ara sembla que també el Bizarro.  No és poca cosa. Tot de girs en una carrera literària que creix a poc a poc. No paris... i fot-li que ets de Reus!»

Eloi Puig
15/02/2025