BIOKO
(20013)

Marc Pastor

Editorial:
Ara Llibres
(2013)

Col.lecció:
Amsterdam
Llibres

Núm: ---

Pàgines: 423

Fa un parell d’anys vaig descobrir a Marc Pastor amb L’any de la plaga, a la qual vaig considerar la meva millor lectura de gènere fantàstic en català del 2011. Marc Pastor torna a la càrrega aquest 2013 amb una altra novel·la que combina el millor de les aventures de Salgari amb els tocs fantàstics de Verne. Estem parlant de Bioko.

Les meves comparacions amb aquests dos monstres de la literatura universal no són gratuïtes. Ambdós autors foren contemporanis entre sí –parlem de finals de s. XIX i començaments del XX encara que els èxits de Verne arribaren un pèl abans-, i també ho són amb els esdeveniments narrats a Bioko ubicats en el temps a les acaballes dels anys 80 dels XIX. Pel que fa a l’escriptor italià recordo que fa un temps vaig atrevir-me a comparar-lo amb un autor com Juan Miguel Aguilera suggerint que aquest era un nou Salgari espanyol arran de la lectura de Rihla; avui hi torno amb en Marc Pastor tot afirmant que amb la seva petita epopeia a Bioko també li val el sobrenom de Salgari català. I pel que fa a les meves referències al fantàstic autor de Nantes s’entendran perfectament quan descobriu que el mateix Pastor el cita en diverses ocasions en la seva novel·la.

Bioko és el nom actual (i de sempre, vaja) d’una illa del golf de Guinea – seu de l’actual capital de Guinea Equatorial- que en el seu moment fou colònia espanyola amb el nom de Fernando Poo. (Els que tenim una certa edat en recordem especialment els segells). Una illa que es convertí en un penal a ultramar i on el nostre protagonista Moisès Corvo, soldat d’infanteria, intel·ligent i problemàtic a parts iguals, hi és enviat com a castic. El primer que cal destacar és que l’autor dedica una part important de la novel·la a submergir-nos en la grandiositat d’aquell petit món equatorial i de fer-nos-en partícips com a lectors: la seva ambientació és magnífica i la documentació que ha treballat l’autor per oferir-nos una història versemblant es nota en cada una de les seves pàgines.

Les aventures de Moisès Corvo doncs, després d’una arrencada de gran intensitat es van acomodant al dia a dia de l’illa: la seva calor, les seves gents i els seus costums. L’autor aprofita per presentar-nos nombrosos personatges i per proporcionar la informació necessària perquè assimilem l’estatus de l’illa i els petits conflictes polítics i racials que s’hi donen lloc. Fins a la meitat de la novel·la, aquesta segueix una estructura lineal (exceptuant les aparicions d’un misteriós equip anglès cada cert temps) amb diferents subtrames i aventures per l’illa que sempre envolten la figura de Moisès Corvo. Aquestes subtrames però absorbeixen massa protagonisme puntualment de manera que es descuida parcialment la trama principal. En alguns moments el lector té la sensació que les aventures de Moisès Corvo no porten a enlloc. Error.

Cap a la meitat de la novel·la, aquesta es desdobla en dues línies d’acció ben marcades, protagonitzades per diversos personatges i que tot i estar entrellaçades amb alguns nusos en comú, segueixen camins diferents: la primera condueix a Corvo a intentar resoldre els misteris de certes massacres en tribus aborígens – bubis- que s’han produït a Bioko, així com la seva relació amb els companys de l’exèrcit i amb diverses autoritats polítiques de l’illa. La segona segueix els passos d’una expedició que té com a finalitat descobrir misteris insondables que s’amaguen al centre de l’illa, en un entorn inexplorat. És aquí on la part fantàstica de la novel·la pren el màxim protagonisme però curiosament sense que en Corvo en formi part de forma directa. Un fet inusual i original. Probablement perquè l’autor li tenia preparades altres aventures a l'imprevisible soldat.

Si parlem de la part literària, m’haig de treure el barret davant d’en Pastor. La seva narració en estricte present i la intensitat en que aboca una prosa plena d’imatges vívides, diàlegs realistes i un tempo molt ben portat, frega la perfecció. Pel que fa a la trama i als personatges he trobat a faltar per una banda més presència de figures que semblaven prometre molt més com el senyor Malthus o l’expedició anglesa. Són ànimes amb prou feines caricaturitzades; semblen esbossades per atorgar-los un paper estel·lar que no arriba mai  tot i el rol fonamental d’algun d’ells en la novel·la; m’esperava una major interacció amb els protagonistes principals.

Tampoc les trames secundàries, tot i que creïbles m’han deixat plenament satisfet. Potser per prendre, com he dit abans, massa protagonisme als fets insòlits que s’esdevenien a l’illa on la ciència-ficció pren el relleu. Però això no treu dues coses: la primera, que la lectura de Bioko és excepcional i la segona que l’autor ha sabut tancar totes les línies argumentals obertes de forma enèrgica i sense dubtes, possibilitant a l’hora altres línies que encaixen perfectament amb personatges del tot coneguts per nosaltres de finals del s. XIX.

Bioko ha tornat a sorprendre’m com ho va fer L’any de la plaga i ha fet que el cuquet que porto a dins creixi per llegir les altres novel·les de l’autor: Montecristo i especialment La mala dona. Sigui com sigui, Bioko està dedicada a tots aquells lectors que volen gaudir amb aventures ben portades en indrets exòtics, ben documentades i amb el valor afegit de posseir una ambientació perfecta però també per aquells que volen aquell punt de fantasia o de ciència-ficció, aquella adrenalina imaginativa que pot esclatar en mil i una formes quan barreges temes com els que cultiva el Marc Pastor a la seva novel·la

Aventures, història i ciència-ficció en una sola novel·la. Què més volem? Afanyeu-vos! Llanceu-vos de cap a la real i històrica illa de Fernando Poo i descobrireu la màgica Bioko.

Eloi Puig, 27/04/13