BEBÉS JUGANDO CON CUCHILLOS
(2008)

Santiago Eximeno

Editorial:
Grupo AJEC
(2008)

Col.lecció:
Albemuth

Núm: 20

Pàgines: 197

S’ha de reconèixer que Santiago Eximeno sap triar títols. Per que una antologia de relats que porti el nom de Bebés jugando con cuchillos com a mínim et crida l’atenció i no cal dir que si ets pare (o mare) et deixa una mala sensació al cos. I si no que li diguin a la meva dona que al veure la portada i el títol va exclamar “Quin mal gust” i va apartar la vista. Jo, que potser sóc més extremista vaig trobar-lo més que encertat… tant que m’encanta mostrar-lo a les amistats, al bar i a tot arreu – es clar que alguna mirada funesta també m’enduc-. I quan em pregunten de què va el llibre puc dir amb cert orgull que és una bona antologia de relats fantàstics amb pinzellades de terror.

I així és, Bebés jugando con cuchillos recull 18 contes de Santiago Eximeno, la majoria dels quals han estat publicats en diverses revistes o han participat –i guanyat- premis com els Ignotus, els Xatafi-Cyberdark etc… Eximeno ens presenta només dos relats inèdits –potser no els millors- però el que compta és que tenim davant nostre una antologia molt completa, escollida pel propi autor i que és representativa de la seva obra curta. Els contes estan inclosos dins els gèneres fantàstics en major o menor mesura. Tot i que la majoria tenen també ingredients de terror i alguns de pura ciència ficció.

Comencem amb un plat fort: “Propiedad intectual”, un conte original, fantàstic, sobre l’absorció d’experiències per part d’un escriptor fins als darrers extrems. Tot en ell convida a pensar que ens trobem amb un relat realista fins que entenem el paper que juga el protagonista en un final terrorífic memorable.

“F.A.Q” és un experiment en clau de ciència-ficció distòpica, amb molts personatges, talment una Colmena. Diverses històries crues i reals sota l’atenta mirada de la publicitat i les audiències d’un futur que se’ns presenta per desgràcia molt proper. Una crítica als reality shows i a altres programes d’ètica dubtosa de la televisió brossa. M’ha agradat molt potser perquè no és una sola història, si no retalls de la vida de diferents persones, són diverses experiències de la gent del carrer en un món que s’ha tornat morbós, frívol… un malson, com deia, distòpic.

“Días de otoño" és un conte de ciència-ficció diferent, allunyat de les angoixes dels dos primers relats. Aquest té un aire pausat ple de melangia. Eximeno cultiva tant l’enfrontament visceral com hem vist a “F.A.Q” com en aquest cas, tot el contrari: la suavitat de formes, la descripció acurada d’entorns, d’arguments i de sentiments. Tot això es pot experimentar llegint “Días de Otoño”, encara que ho podrem descobrir encara millor al relat “Al final de este viaje” del qual en parlaré més endavant. La trama del present relat gira entorn a la solitud d’un ancià que espera una carta que li anunciï allò que més vol en aquest món: marxar a una colònia, lluny de la Terra.
“Todo lo que siempre quiso” torna a centrar-se en el terror misteriós, en aquest cas ambientat en un poble costaner on una parella hi va a parar i on els esperen algunes sorpreses. Narrat amb tensió i amb vocació de posar nerviós al lector. Parteix d’una base molt descriptiva per posar còmode al lector però aquest sap que la situació és massa normal i que ha de canviar en qualsevol moment. Eximeno juga en aquest sentit a fer esperar al lector. Interessant.

Un altre conte, en aquest cas reflexiu, amb aires ecologistes, però tractat de forma subtil i amb encert és “El instante más triste”, un relat de ciència-ficció entorn al xoc cultural i a la colonització de planetes. Potser no és original en el seu plantejament però l’estil d’Eximeno enganxa des del primer moment narrant-nos un fet conegut de manera que ens emocioni com si fos nou.

Potser vaig al revés del món, però “Origami”, un relat premiat amb el premi Ignotus, és dels pocs treballs d’aquesta antologia que no m’han fet el pes. La solitud –de nou- d’un ancià torna a ser present en aquesta obra, però la trama principal, els missatges que probablement Eximeno ha amagat en la seva prosa, no m’han arribat com hauria de ser. El final, amb ingredients propis del terror sobrenatural, no m’acaba de convèncer.
 
Un cas curiós és “La Hora de la verdad”, un conte narrat com si estiguéssim llegint un pamflet publicitari. La propaganda tracta sobre com enfrontar-nos a la mort. Només que al continuar llegint observem que es donen consells estranys i es descriuen fets que fan mal pensar; la gràcia és tractar el tema de rerefons de forma normal, sense oferir una especial atenció als fets que no concorden amb la nostra realitat. El relat té la seva gràcia però aquests elements extraordinaris estan molt repartits de manera que se’ns pot fer una mica llarg. Si més no curiós.

Un altre gran relat és “Zarza”. Eximeno s’endinsa aquí en temes típics de la narrativa de terror sobrenatural com és la bruixeria. També farà el mateix amb altres temes afins a “Al caer la noche”, a “Por un puñado de dólares” i a “Huerto de cruces”. Cal dir que l’autor se’n surt molt bé de la tasca d’escriure una trama sobre uns personatges i temàtiques molt tocades per la literatura de terror. En aquest cas “Zarza” ens dóna una nova visió sobre la bruixeria en un dels relats més aconseguits del recull. Narrat en estricte present, és feréstec i commovedor alhora.

El primer dels contes inèdits que apareixen aquí és “Lo más dulce”. Jo interpreto el relat com un experiment surrealista d’Eximeno. Un conte amb ingredients terrorífics i de tensió però que no acabes d’entendre al final. Aquesta barreja de surrealisme i d’intriga està ben narrada però no aconsegueix interessar-nos el suficient. 

L’autor també ha inclòs un microrelat fantàstic, d’aquells que tant li agraden –només cal passar-se per Ediciones Efímeras per comprovar la tasca que ha estat realitzant Santiago Eximeno en aquest camp-. Un relat que compleix amb escreix el que un espera d’una història d’aquestes característiques. De fet, el primer treball que vaig llegir de Santiago Eximeno va ser un microrelat publicat al fanzine Miasma #3 de la seva edición en espanyol. A “Vivo en tu armario” l’autor torna a evidenciar tot el bé que se li donen els microrelats.

“Anunciación” és un dels relats que m’ha captivat més, excel.lent en tots els sentits excepte en un final un pèl brusc… que convida demanar a l’autor “més”. De fet, el relat tindria bones possibilitats per una novel.la curta o fins i tot més. La trama –pura ciència-ficció- gira entorn als cossos modificats d’uns humans preparats per lluitar contra l’invasor que va destruir la vida a la Terra.

El meu conte preferit de l’antologia és “Al final del viaje” i no sabria dir exactament perquè. Aquest és una acurada descripció de L'Havana. Posseeix una ambientació perfecta, un conte subtil sobre la mort i el viatge final. Melancòlic, serè, també un pèl ambigu però narrat amb un estil proper, reconfortant. Una declaració d’amor a L'Havana i a la seva gent.

“Fragmentos de una flor de pétalos carmesí” és una curiosa història narrada en tres actes: en futur, present i passat cadascun d’ells. Un relat de pors interiors que sorgeixen quan es produeix un atropellament fatal explicat al revés. Interessant

El segon conte inèdit que ens presenta Eximeno és “Cuerdas”, un relat que a priori sembla tenir una trama surrealista i fantàstica per esdevenir un relat amb final terrorífic. Llàstima que l’autor s’entreté tant a narrar-nos la part més surrealista i simbòlica de les cordes i no treballa més el punt final, encara que potser llavors perdria l’impacte que ens deixa el conte.

Abans deia que l’autor treballa contes de caire clàssic dins el gènere de terror. “Al caer la noche” és la història que li ha quedat més rodona. Un nou acostament al mite vampíric però narrat amb la mestria d’un conte de misteri, on no sabem res del que passa al nostre voltant. Eximeno utilitza eines típiques del relats de terror: Ambientació tenebrosa, un poble solitari, uns personatges misteriosos… tot plegat ideal per que ens submergim de ple en una bona història.

També hi ha espai per un western fantàstic a Bebés jugando con cuchillos. Es tracta de “Por un puñado de dólares”, no sabem si el títol es deu a una declaració d’admiració del duo Clint Eastwood/ Sergio leone o simplement per il.lustrar que la història transcorre al far west. Un western doncs, en clau de fantasia sobrenatural. L’escenari és nou, diferent, però el que s’explica en el fons és poc original, un conte més sobre sectes i ritus macabres, zombis i altres monstruositats.

No són microcontes però se li acosta: a “Polaroid”, tal com indica el títol, ens trobem amb fotografies, amb escenaris macabres, terrorífics i sovint surrealistes. Escenes congelades en quatre o cinc línies.

El darrer dels relats de l’antologia també té un rerefons sobrenatural. És “Huerto de cruces”, una història poc original però explicada de forma diferent, amb encert. Un conte sobre els morts vivents narrat a través de flashbacks. També un dels bons.