EL HOMBRE DIVERGENTE
(2008)

Marc R. Soto

Editorial:
Grupo AJEC
(2008)

Col.lecció:
Albemuth

Núm: 19

Pàgines: 182

Quan parlem de terror el nostre subconscient sempre apunta a imaginar monstres, esperits, màgia negra o sacrificis sanguinaris, potser perquè bona part de la literatura i sobretot del món del cinema ha basat les seves històries de por en el terror fantàstic. Però jo crec que existeix un terror encara més profund i més inherent a la nostra condició d’éssers racionals: Aquella por, aquell pànic, aquell horror que podem trobar tombant la cantonada o en la persona que menys ens pensaríem: en el veí, l’amic, la parella...

Marc R. Soto cultiva els dos tipus de terror en aquesta recopilació i ambdós els tracta de forma magistral però particularment em quedo amb els relats on l’autor aposta per experimentar amb les pors de la nostra vida diària, les que ens ataquen en el nostre món conegut i segur. Aquí les idees de Soto són molt treballades, no li cal inventar-se un nou monstre o una nova foscor, només li cal mostrar-nos allò que de fet ja veiem a les notícies: Violència domèstica, assassinats passionals, robatoris amb ferits...

El Hombre divergente està estructurat com un fix-up o el que és el mateix: una sèrie de relats que llegits en conjunt formen una història més àmplia i complexa. D’aquesta manera l’autor ha unit amb un fil invisible totes les petites històries que apareixen en el llibre. El relat que dóna nom a l’antologia i que és el nexe d’unió –a vegades de manera un tant forçada- dels altres contes és  “El hombre divergente” -sàviament partit en dos-  on l’autor ens proposa una teoria més típica de la Ciència-Ficció – la dels universos múltiples- per connectar ens breus flaixos les vides dels personatges dels altres relats amb la d’Eduardo -el protagonista-. Tot plegat és original i fascinant i una vegada finalitzat aquest se’ns obren les portes a missatges subtils i amagats en la resta dels contes, molts d’ells basats en la relació de parella. Però també trobem algunes històries que ens costa de relacionar amb El Hombre divergente de manera que el fix-up, tot i que interessant no acaba de funcionar.

En la banda del terror psicològic, més proper a nosaltres i sense elements fantàstics trobem varies joies: La primera és “Gatomaquia”, un relat molt ben treballat que no juga amb el terror durant la història si no amb la insinuació que et deixa al final d’aquesta. Un home, fart de la dedicació que té la seva dona en vers al gat que li va regalar decideix matar-lo. Escrit en una segona persona plena de força, és una prosa que no es pot deixar així com així. Una vegada finalitzada t’evoca imatges que no havies vist durant la primera lectura fins a entendre on radica l’arrel del mal, el terror aquí és posterior al que ens mostra l’autor durant la història i la sensació de mal rotllo et persegueix durant una bona estona, una vegada acabada. Molt recomanable.

A Bella y tierna historia de amor, Soto torna a mostrar-nos la realitat, la vida quotidiana de dues persones normals i ens presenta aquest conte que té com a particularitat la narració d’una assassinat conjugal detallat amb una sang freda i una parsimònia que et glacen la sang. Un noi està a punt de demanar per casar-se a la noia a qui estima quan aquesta li descriu la mort a les seves mans del seu anterior marit. La por i el morbo l’insten a seguir preguntant les causes, el motius i sobretot les sensacions que experimentà ella mentre l’assassinava. El final, digne de la pitjor de les nostres pors, està a l’alçada de la història.

“Ratas” és amb el permís de l’excel.lent “Sushi” un dels millor contes de l’antologia.  Un magnífic relat narrat en primera persona amb un ritme trepidant i en estricte present. Ens topem amb una història interior, un monòleg desesperat d’un atracador ferit per una navalla que es dessagna mentre lluita contra la mort i contra quelcom més. Soto aporta un ritme vertiginós i un diàleg intern totalment admirable. Boníssim.

L’autor continua mostrant tenir un pols narratiu excel.lent a “Retorno al bosque”, un relat que s’endinsa en sentiments com la frustració i el desencant personal. En aquest cas, però, la història, tot i mantenir el nivell de qualitat d’altres, no té un final prou ajustat, de manera que sembla una mica forçat i desmesurat. L’autor realitza un exercici d’aproximació al conte clàssic “Hansel i Gretel” – curiosament fa poques setmanes em trobava amb un cas semblant amb el conte de terror “La Casa del Bosc” d’Enric Herce Escarrà- però com deia, tot i la prosa fuïda i consistent de Soto, la conclusió et deixa una mica fred, potser per exagerada, potser per voler lligar-ho tot massa en consonància amb certs capítols foscos del conte.

La joia de la corona se l’enduu una vegada més “Sushi” – que ja havia llegir a l’antologia Fabricantes de Sueños 2006-. L’autor demostra com la senzillesa de plantejaments i l’execució perfecta d’un relat que no supera les tres pàgines poden convertir-se en una de les millors històries de terror psicològic que hi ha actualment: Un home es desperta a la matinada i comença a fantasiejar què passaria si la seva parella – que és al seu costat, al llit- estigués morta... si cal tocar-la o si és preferible esperar a que es desperti. Excel.lent en tots els sentits.

I de la banda que juga amb el Terror fantàstic, sobrenatural, cal destacar per sobre de tot la novel.la curta “Mosquitos”. Aquí, Soto s’atreveix a donar una visió pròpia del vampirisme. I li surt de forma magnífica. Aquesta és una obra que ratlla la perfecció doncs aconsegueix allò que es proposa: Mantenir la tensió durant tota l’obra, ambientar una història fantàstica en un ambient totalment casolà, saber combinar el terror més directe amb la insinuació més subtil; i sobretot perfilar dos personatges molt diferents de forma magistral: un nen de 10 anys i la seva professora. El primer està mig enamorat d’ella, la segona passa per problemes matrimonials. Tots junts es veuran units a través d’una història de sang, gelosia i misteri, regat tot plegat amb gotes d’erotisme i com a colofó amb una magnífica escena de sang i vísceres. Molt bona.

Trobem també “Permutación” – que ja havia llegit en català al fanzine Miasma 2- i que no deixa de ser una curiositat dins aquest aquest fix-up: Un relat fantàstic amb intercanvi de papers del món natural al món de l’home que ja no em va fer molt el pes quan el vaig llegir l’any passat però que apunta trets originals. Li manca més profunditat. És potser el conte que encaixa menys en aquest invent del fix-up.

“37 arañas” és un relat curt en clau surrealista que no m’ha aportat res. Un home espera mentre la seva dóna llum no precisament un nadó.

“Volverás” es centra més en l’ambientació – nit plujosa, personatges que asseguren que estan morts, visions terrorífiques....- que en un argument que conservi la coherència fins al final. Està ben escrit – com tot el que trobem en aquesta antologia- però li manca un història més consistent al darrera. Tot i així es deixa llegir molt bé.

Finalment, m’agradaria destacar “Los Muertos no caminan”, o com Soto també sap espavilar-se en un relat de zombies amb tocs d’humor negre. Un relat curt i perfectament lligat sota la mirada d’un mort vivent que surt de la tomba.

Un volum imprescindible per qui vulgui gaudir de bones històries de terror de la mà d’un dels autors emergents d’aquest gènere.Totalment recomanat.