ELS CAIGUTS
The Fallen
(2021)

Ada Hoffman

Editorial:
Chronos
(2022)

Col.lecció:
Voyager

Núm: 06

Pàgines: 422

Traductora:
Anna Llisterri

Il·lustradora:
Marina Vidal

Novel·les
relacionades:
L'Extern
L'infinit

A finals de l’any passat acabava la lectura de L’Extern, l’inici d’una de les trilogies més agosarades que ens han arribat en català en els últims anys. Agosarada per la temàtica a l’entorn del terror còsmic i per la originalitat de la posada en escena de tot plegat. Em vaig prometre a mi mateix no deixar massa temps amb la seva continuació perquè els conceptes de la trama i els personatges no es diluïssin en la memòria, així que m’hi vaig posar al maig i ara toca fer la ressenya (la CatCon m’ha fet escriure-la més tard del que em pensava).

Els caiguts segueix l’acció sis mesos després del final de la primera novel·la amb tots els fronts llepant-se les ferides i preparant-se per al següent pas. Amb això vull dir que la situació al planeta Jai després de la incursió de l’Extern és caòtica i estranya doncs una cinquena part del planeta resta en quarantena, controlada i envoltada per àngels dels déus. Allí dins hi passa de tot. Molta població experimenta amb poders nous que semblen cosa de màgia, els monstres continuen campant al seu aire i la població comença a afartar-se de la inacció de les tropes angelicals que sembla que els deixin morir poc a poc.

(...) “La majoria dels edificis estaven en ruïnes des de feia molt, i els que quedaven sobresortien del ciment de maneres tan sinistres que cap persona racional s’atrevia a entrar-hi. Edificis carnosos amb portes dentades. D’altres coberts d’escates que regalimaven un llim estrany.“ (...)

Al començament el centre d'atenció passa a la Tiv i als Set, els antics deixebles de la científica Evianna Talirr que ara viuen al centre de comandament de la doctora i es teletransporten regularment a la superfície de Jai per ajudar als supervivents. De fet bona part de la primera part del llibre ens explica les dificultats de conviure amb el caos que va desencadenar l’Extern sobre el planeta. Els set van adquirir poders sobrenaturals a conseqüència de la seva exposició a l’Extern però aquestes manifestacions amb les que poden fer coses increïbles semblen adquirides de forma massa casual… i son poders importants que no s’acaben d’explicar bé com van sorgir i com els utilitzen. No els acabo de trobar lloc a la història de forma coherent.

Però també trobem a l’Akavi, l’àngel caigut que amb l’ajuda — no del tot voluntària— del seu incondicional Elu planegen una venjança contra la Yasira, quasi més pròpia de dolents del món còmic tot s’ha de dir. Jai, doncs, és el nucli on les diverses forces conxorxen entre elles, estableixen mentides, aliances i venjances, un escenari de destrucció però de gran importància estratègica per la política dels déus que no volen perdre influència, creients i ànimes pel l’afer de l’Extern.

La narració potser flueix mes que a la primera novel·la tot i que a la primera meitat sembla dedicar-se nomes a situar-nos a lloc i a omplir capítols. Dona la sensació que l’autora explica massa les coses que passen pel cap dels personatges, que vol aprofundir en la seva psique perquè entenguem les seves motivacions. En part això sempre és bo però aquí crec que Ada Hoffmann s’ha esplaiat massa.

Per exemple, el tractament que fa de la Yasira es centra molt en com la seva incursió a l’Extern l’ha destrossat psicològicament, com la seva ment ha esclatat en mil bocins que —literalment— s’han de posar d’acord en prendre decisions transcendents. És un exercici molt interessant encara que potser l’autora li dóna massa voltes i s’atura massa vegades en repetir-nos i explicar-nos aquest fet.

Potser com a lector, necessitava també uns altres estímuls sobretot enfocats al desenvolupament de la història principal; en aquesta segona novel·la hi ha molt poca evolució de la trama i s’expliquen encara massa pocs fets crucials del passat. Sí que és cert que tenim tot un capítol dedicat a la famosa Guerra dels Morlocks on els humans van arribar a estar a punt de destruir-se i també comptem amb un parell de bons capítols on es narra el procés de com personatges com l’Elu o la Enga van ser reclutats, transformats en àngels i més tard adoptats per l’àngel Akavi, qui va intuït molt de potencial en ells que altres no havien vist. Però tot això, en la meva modesta opinió, s’hagués pogut narrar de forma més condensada.

Ens trobem, doncs, amb una novel·la pont que sembla dilatar una mica els actes entre la primera entrega i la seva conclusió (que començaré tot seguit). Però en aquesta passarel·la on s’assenta la present trama hi trobes a falta la presència de l’Extern i el que això comporta: Deixar de banda un dels interessos principals de la trilogia. Sí que és cert que s’avança tímidament en entendre l’evolució que ha fet l’espècie humana per l’espai gràcies als déus però encara hi ha molt secrets i girs que suposo se’ns resoldran a la darrer novel·la.

En resum, Els caiguts sembla un capítol extens —potser massa— que enfoca la seva atenció en un escenari concret com és el planeta Jai, descuidant les grans forces que vigilen precisament aquest planeta: Els déus per una banda i l’enigma de l’Extern, que per ara queda apartat de la trama principal. Una novel·la que entenc que serveix de nexe d’unió entre el brillant plantejament inicial i la conclusió que ens espera a la tercera entrega però on crec no calien tantes pàgines per desenvolupar tan poc la història.

Eloi Puig
15/06/2024