L'INFINIT
The Infinite
(2023)

Ada Hoffman

Editorial:
Chronos
(2023)

Col.lecció:
Voyager

Núm: 10

Pàgines: 414

Traductora:
Anna Llisterri

Il·lustradora:
Marina Vidal

Novel·les
relacionades:
L'Extern
Els caiguts

La tercera í última part de la trilogia de L’Extern, aquest epopeia de caire messiànic amb aportacions lovecraftianes i que ens ha atrapat sota una trama que gira entorn al poder que se li pot arribar a atorgar a una Intel·ligència artificial, arriba a la seva fi. I ho fa tancant la majoria dels fronts de manera satisfactòria però no del tot rodona, amb una prosa convincent i ferma però on notem que l’autori podria haver dedicar més esforços a desenvolupar algunes línies argumentals més per arrodonir millor la trilogia.

No ens enganyem: les premisses que ens deixava anar Ada Hoffmann al primer volum, L’Extern (una de les millor lectures de l’’any passat a can Kraken), eren literalment  increïbles i giraven sobre dos fets on l’especulació al voltant d’ells era el motor amb que la lectura fluïa. El primer era la presència de l’entitat sense forma i consistència que era l’Extern i quin misteris amagava. La segona era la pròpia societat humana completament lligada i sotmesa a uns déus que la controlaven i als qui els humans adoraven plenament.

Aquestes premisses ens van portat a llegir un segon volum més anodí on la trama no avançava massa i on només alguns girs de guió donaven certa emoció al seu final. I Aquí, a l’Infinit, el tancament de la història de la Yasira, els Set, els àngels caiguts i el futur de la humanitat s’ha resol de forma, com deia, satisfactòria però per mi no del tot gratificant.

Trobo molt positius els capítols dedicats al passat on trobem els primers passos per a desenvolupar unes consciències artificials que ajudin a una humanitat moribunda que no podia valer-se per ella mateixa i que estava abocada a al destrucció total. Son capítols plens de coherència que temptegen amb la ciència i perquè no dir-ho també amb la fantasia des del moment en que es descobreix que les persones tenen ànimes i que aquestes poden ser absorbides per unes màquines en morir, integrant-se amb elles. Aquí hi intervé un debat ètic fora de sèrie de com les màquines acaben prenent decisions massa humanes, en part degut per les ànimes que les influencien… en part per la lògica del pensament humà: control i càstig. Por i adoració per dominar tota una civilització.

“—Estàs creant un infern. I t’hi estàs posant a dins.
NÈMESIS-1 va respondre amb to serè:
—L’infern és la solució òptima”

Això és... fantàstic. M’ha semblat una metàfora gens dissimulada de com funciona la lògica del cervell humà: La cerca de quelcom superior que l’ajudi quan no troba cap sortida a la completa extinció, a la desaparició. Aquesta desesperació provoca que s’assumeixin fites mai abans posades sobre la taula. La fi de tot — la supervivència com a espècie— passa per sobre de qualsevol dilema ètic. Chapeau!

Però aquests pocs capítols intercalats en la trama principal només apuntalen una història que poc a poc ha anat passant de la fascinació per un misteri insoldable com és la penetració de l’Extern al nostre univers, cap a una història completament centrada en la presència dels déus i dels seus motius per continuar supervisant i controlant a la humanitat. Així doncs, aquest darrer llibre s’aboca en la línia de conèixer els secrets dels déus i els seus acòlits i això passa pel nostre personatge protagonista (que en aquest volum ho és menys que mai): La Yasira, la persona que va salvar el planeta Jai fent entrar l’Extern, la persona que ha d’impedir la més que probable victòria dels déus en la decisiva batalla que s’acosta. Però tot això, de retruc, fa que Hoffman abandoni bastant el concepte de l’Extern que era un dels que m’atreia més.

Un dels possibles sotracs que veig en la novel·la és que l’autori no aconsegueix fer-nos sentir còmodes amb alguns dels recursos que utilitza per les accions relacionades amb la doctora Talirr, dóna la sensació que té un immens poder i coneixement però no entenem d’on el treu i això resta sentit de la credibilitat a la història. Qüestions com que pugui manipular el temps i l’espai amb els seus portals, per exemple. Però tampoc m’he sentit còmode amb els poders dels seus deixebles, els Set, que posseeixen capacitats que trobo un tant artificioses i massa escaients pel que s’acosta. Tanmateix, aquest sentit de la credibilitat es tensa també quan coneixem a altres races extraterrestres, que si bé, s’havia comentat anteriorment que existien —I n’havíem vist alguns exemples— de cop passen a formar part d’aquesta història de forma una mica precipitada.

A més, tinc la sensació que Hoffmann no sap ben bé què fer amb personatges del calibre de l’àngel Akavi que des que va acabar el primer volum té una direcció erràtica i poc definida. Primer buscava venjança, després, quan s’assabenta de la gran veritat que amaguen certs déus, no sap per on tirar. És un personatge important que poc a poc es va diluint en una història que li ve gran.

En definitiva doncs, la nostra epopeia conclou de forma èpica — com havia de ser— però una mica mancada d’emoció, amb decisions fredes i personatges (com l’esmentat Akavi) una mica fora de lloc. I només un detall més: Sempre se’ns ha parlat de diferents déus que controlen l’esdevenir de la humanitat però deixant de banda Nèmesis, sembla que els altres no tinguin cap mena de paper, ni veu ni vot, i és una llàstima. Un debat intern entre les diferents deïtats hagués enaltit més aquest final de l’obra.

Una trilogia, doncs, recomanable especialment per les idees que desplega. El tractament dels personatges és un tant desigual i potser la història s’hagués pogut explicar en dos volums en comptes de tres (o potser en més si no s’hagués deixat de banda poc a poc tot el referent a l’Extern). Sigui com sigui, a l’Infinit hi trobareu una conclusió digna i coherent sobre una humanitat que va voler salvar-se d’ella mateixa creant quelcom que no podia controlar. I només per aquesta idea, paga la pena llegir a Ada Hoffmann.

Eloi Puig
20/07/2024