LES CAUSES INVISIBLES
(2022)

Jaume Valor

Editorial:
Spècula
(2022)

Col.lecció:
---

Núm: 01

Pàgines: 420

Jaume Valor va sorprendre fa uns anys al fandom d’aquest país amb una idea tan ucrònica com fascinant: Que l’imperi romà hagués descobert la tecnologia de vapor i per tant hagués esdevingut una societat altament avançada amb la que la seva caiguda no es va arribar a produir. Aquella idea es reflectí en la trilogia de La República Pneumàtica. I ara, en Valor hi torna, però atenció que ho fa per la porta grossa, perquè no només ens presenta una nova ucronia steampunk, sinó, que a més la seva novel·la, Les causes invisibles, és el tret de sortida de la nova editorial Spècula, dedicada a promoure la ciència ficció d’autors catalans.

Les causes invisibles és un nom que m’encanta i que trobo molt i molt escaient per aquesta novel·la que així d’entrada, podríem definir com una ucronia steampunk repleta de política al més alt nivell europeu, per tant un història de política-ficció que especula sobre el camí que prengueren els diferents estats i nacions d’Europa occidental quan Napoleó, després de conquerir mig continent, fos assassinat en el moment de la seva coronació, el 1804.

Però ah! Senyors, aquí no hi som per especular només de política. Jaume Valor parla de les causes invisibles, de tots aquells corrents filosòfics, científics, socials, racionals que van determinar el futur d’un continent a la corda fluixa. Una Europa que acabava de comprovar com una revolució decapitava regents, com una altra revolució començava amb peus de plom al concebre la producció industrial, com la religió s’imposava amb força en certes nacions mentre que d’altres l’abandonaven a marxes forçades; fins i tot com naixia un nou gènere literari com és la ciència-ficció. Corrents, pensaments, idees invisibles, etèries que canviaven el futur d’Europa i de retruc del món sencer.

Anem a pams: Som a l’any 1822. Fa un lustre que el món s’ha tornat grisós a causa de la mítica erupció del volcà Tambora a Indonèsia. Els estius son sense sol i les collites esdevenen magres. França és un estat revolucionari on la raó i l’ordre han guanyat — després d’anys de guerres contra les monarquies europees— i han format un nou estat, anomenat el Cos, que estén els seus braços republicans i ateus per altres territoris. Un d’ells és una Catalunya afeblida que s’ha pogut desempallegar per fi dels borbons espanyols i que ara actua com a estat satèl·lit de França — a l’igual que Holanda, Bèlgica o la república helvètica—. Mentrestant el Regne Unit respira més tranquil després que l’intent d’invasió dels jacobins francesos acabés en fracàs contra tot pronòstic. Lord Nelson i especialment Lord Wellington salvaren in extremis les illes britàniques. Les batalles es lliuraren per terra, mar... i  aire. Doncs la tecnologia de vapor permet la circulació de dirigibles, aeròstats en diuen, i el llançament de bombes des del cel. Però ara, el rei Jordi IV resta malalt i afeblit al llit i Wellington és el nou home fort del país, un general que desitja la guerra amb França un altre cop. A la cort aquests moviments es veuen amb temor creixent, especialment per part d’alguns filòsofs i consellers i també per la legítima hereva de la casa dels Hannover.

I mentrestant, a Barcelona, la situació també és tensa. La pressió en forma de policia secreta enviada per París (els Ulls) per assegurar les bones maneres de la població catalana és cada cop més extrema. Un grup crític que alguns anomenen terroristes i altres llibertadors, La mà roja, desestabilitza la ciutat poc a poc. La milícia no sempre els pot fer front i això depara que París, amb el ciutadà Fouché al capdavant, temptegin el terreny per enviar-hi forces pacificadores... i probablement quedar-s’hi.

Tres escenaris doncs: París, seu de la Revolució, centre del món i on la Raó impera i pretén estendre’s impertorbable per les nacions europees. Londres, que acaba de perdre les colònies americanes, amb un règim monàrquic afeblit i una filosofia natural —ciència— que sembla lluny encara de la de l’enemic de l’altra banda del canal. I Barcelona, una ciutat fosca, repleta de fàbriques i on la industria creixent enterboleix la societat: Vagues, protestes ciutadanes, terrorisme incipient, tràfic d’influències i un govern, el Comú de Catalunya, que tot i estar sota el protectorat dels jacobins francesos, mira el cel de la ciutat amb angoixa creixent doncs l’enorme màquina de guerra que és l’Amitié patrulla de forma incessant... vigilant.

Però tots aquests escenaris no tindrien massa valor sense bons personatges. Aquesta és una novel·la coral, sense protagonistes absoluts i on podem trobar des de científics, polítics, filòsofs, militars, o espies a simples pelacanyes barcelonins i servents anglesos acomplexats. Tots ells tindran punts de vista expressats a través de capítols curts que alternen l’acció o la complementen, segons el cas. Només en Jacquard, el francès inventor, que treballa al bordell de certa dama misteriosa, expressarà les seves inquietuds en una fabulosa segona persona, parlant amb sí mateix a través del seu diari personal. Tot un repte que en Jaume Valor ha sabut superar amb escreix.

Sincerament, m’han semblat tots molt reals, ben aconseguits. Valor té la capacitat de fer-nos partícips del tarannà dels personatges amb quatre frases que els defineixen. Un exemple sobre el ciutadà Fouché, el màxim representant a l’ombra de la nova República Francesa:

“Va prendre un glop de cafè. No entenia que aquell beuratge calent i amarg despertés tantes passions en la gent. A ell, de passions només li interessaven les dels altres, ben arxivades per fer-les servir qual calgués.”

Cal dir, a més, que la tasca de documentació de Jaume Valor ha estat extrema i que a la novel·la s’hi barregen personatges perfectament reals (amb la vida modificada degut a la ucronia) amb d’altres d’imaginaris. És difícil saber sovint quins son autèntics i quins no. El compendi final de personatges —tan reals com ficticis— amb les descripcions acurades del que van ser (o podrien haver estat) és imprescindible.

Deixant de banda la trama política principal, a Les causes invisibles podem extreure’n tres línies d’acció diferents on es concentra l’ambientació de la novel·la: En primer lloc la tecnològica i filosòfica, doncs és molt interessant com aquesta ucronia avança alguns anys fets reals i els trasllada a dècades abans, molt especialment la Revolució industrial, transformada aquí a causa de la tecnologia a vapor. El fet que el nou règim dirigit pel ciutadà Joseph Fouché (en aquesta ucronia viu i manega el destí dels europeus) a través del departament de la Raó promogui estudis com la frenologia (la ciència per anticipar els crims mesurant aspectes facials, anàlisis de sang etc) ens recorda a certs experiments nazis de la II Guerra Mundial o també la vacunació contra malalties de ràpida transmissió per evitar pandèmies son conceptes que s’avancen a la seva època;  tot plegat ens n’adonem de com de conflictiva va ser la història d’aquells anys i de com un fet transcendental com la mort prematura de Napoléo la podria alterar encara més... com ens vol evidenciar l’autor.

Un altre focus important és la lluita de classes que desencadenen les esmentades revolucions — i més en un espai de temps tan  curt—: Els obrers, les fàbriques, les exigències dels mutualistes (que podríem definir com pre-sindicalistes)... i com aquestes corrents de revolució social es fan fortes en llocs com Barcelona (ciutat que més endavant ressaltaria en aquests afers). També aquí cal veure el control polític, la manipulació de la informació i fins i tot entrelluquem amb certa tristesa del que son capaços de fer els serveis secrets governamentals per alterar les polítiques de les nacions que volen emancipar-se.

I també tenim, com passa sovint, la vella lluita entre la raó i la religió. La raó de l’home representada per la Revolució francesa contra el misticisme religiós que tant bé encaixa en les nacions monàrquiques, els regents de les quals volen semblar divins. Sempre, però, buscant aquella escala de grisos que tant m’agrada:

“Ell no sap com era la religió catòlica dels francesos, però el culte a la Raó que l’ha substituït és fred com un rellotge i llefiscós com el greix dels engranatges. Perquè tot el que han alçat els jacobins no ha estat per engrandir la figura d’un rei, sinó per fer-li veure a la gent que les màquines són el cim de la creació i les persones no poden aspirar a res més que servir-les com els lacais serveixen els senyors de Londres.”

Totes aquests idees, personatges, conflueixen, poc a poc, en una sola línia d’acció on la majoria de personatges es veuran les cares. Des de Pawn, el nostre servent anglès que és arrossegat en una missió que no entén, a la Valeria Valira (que per cert tendeix a parlar molt amb sí mateixa i hagués agraït que aquests pensaments s’haguessin expressat en cursiva), barcelonina que forma part del cos d’espionatge de la Raó. Tots afegiran el seu granet de sorra per construir aquesta ucronia i que resulti coherent.

Tanmateix si alguna cosa m’ha trontollat una mica és alguna línia d’acció del final de la novel·la que trobo que potser es resol d’una forma un tant ingènua o simple. Potser hagués esperat un acabament més colpidor, i més després que les maquiavèl·liques maquinacions d’uns i altres s’esmercessin tant en donar el cop guanyador sobre el taulell d’escacs que fou la Europa occidental de començaments del s. XIX.

Les causes invisibles, és doncs, la primera novetat que ens presenta el nou segell de ciència-ficció en català, Spècula. Amb una imatge retro absolutament deliciosa i enfocada a publicar a autors autòctons. Esperem que sigui el primer de molts.

Eloi Puig,

10/10/2022