CHALLENGER
(2015)

Guillem López

Editorial:
Aristas Martínez
(2015)

Col.lecció:
Pulpas

Núm: 15

Pàgines: 505

El boca-orella és un mitjà de propagació molt fiable; almenys així ho entenc jo. Quan un producte t'arriba a les orelles des de camins diferents, ben valorat per persones a qui respectes l'opinió i sense pressió ni grans campanyes publicitàries et sents com un cercador de tresors que ha trobat una x però que no s'atreveix a cavar, no fos cas que les suposades meravelles que t'esperen al fons del forat no siguin del teu grat.

Challenger és també un tresor per descobrir i una obra de difícil valoració, no per que tingui dubtes de la seva innegable qualitat, sinó perquè no voldria caure en tòpics facilots a l'hora de parlar d'ella. Podria començar teoritzant en plan intel·lectual i afirmant amb rotunditat que es tracta d'una novel·la que cal paladejar i assaborir amb tranquil·litat, com un bon vi negre; o podria crear més metàfores ara amb la cervesa tot dient que Challenger és un glop fresc de la millor cervesa casolana. Amarga perquè cal llegir-la amb atenció però refrescant perquè s'allunya totalment dels estereotips a que estem acostumats. Oh sí! I si m'animo podria posar-me a parlar de mil aspectes que m'han sorprès i del seu estil proper i de com combina la realitat amb la fantasia i de...

Però quasi que no m'atreveixo a fer tot això per por que el lector passi per alt un tret més important. I és que Challenger és abans que tot això, abans que un complexe cúmul d'històries personals entrellaçades, abans que una hipnòtica manera de parlar de la vida de desenes de personatges, és literatura. Bona literatura.

Sí senyors. Estic content perquè les dues darreres compres que he fet de llibres han estat un èxit lluminós; no sols per que m'han entretingut o m'han fet reflexionar sinó perquè han estat a un nivell literari extraordinari. Parlo de Pronto será de noche de Jesús Cañadas i òbviament d'aquesta Challenger de Guillem López, la novel·la que estic intentant ressenyar. I el fet, és que aquesta encomiable compra ha estat gràcies al boca-orella que comentava al principi.

Centrem-nos però en la novel·la. L'autor ha escrit una obra singular amb un ventall immens de personatges; setanta-tres per ser exactes. Aquests són els segons que va trigar el transbordador espacial Challenger a esclatar a sobre el cel blau de Cap Canyaveral al gener de 1986, deixant astorades a milers de persones, milions de fet, doncs la televisió va mostrar les imatges en temps real. Guillem López ha dedicat un capítol a cada segon del tràgic succés. Cada un d'ells és una història breu però completíssima de la vida d'una persona de la ciutat de Miami o de les rodalies. Un extracte de les seves vivències en aquells instants en que va desintegrar-se la nau doncs la majoria dels relats ocorren durant l'hora – abans o després- de l'explosió.

I què trobem en les històries que ens presenta López? De tot i molt, però sense una concreció, sense una definició o un objectiu. Són com deia són extractes, breus períodes, sovint només de minuts, sobre personatges anònims però també sobre objectes inertes – sí, coses com una bala o un encenedor- o sobre animals com un gos... o extraterrestres, espies russos, bergants, mafiosos, iaios, taxistes, metges, escriptors de ciència-ficció, operaris de televisors, caçadors de monstres a les clavegueres o fins i tot científics bojos. Sí, un mosaic, un calidoscopi, un enorme kraken (si em permeteu) no de vuit potes, sinó de setanta-tres on el cap seria Miami i els tentacles tots els personatges que s'uneixen, s'entortolliguen i es creuen durant tota la novel·la.

El millor de tot però és que Guillem López s'ha destapat com un perfecte seguidor de les habilitats de Frederic Brown: Té la dificilíssima capacitat de presentar-nos els seus personatges amb quatre pinzellades o frases i que aquests els retinguem a la memòria, que creguem saber-ho tot de les seves vides. És increïble com ens sembla conèixer a cada personatge quan només el llegim durant 3 o 4 pàgines. Matrícula per López en aquest aspecte.

I de que tracten les històries? És evident que cada personatge arrossega una vida darrera i no, no és que al moment de l'explosió del Challenger tots estiguessin duent a terme fets especialment importants. Però sí que es revelador com des del fet més extraordinari o inversemblant– com la mort d'un extraterrestre a punt de començar a una invasió per exemple- fins al fet més natural o ínfim –com la melangia que pot arrossegar un ancià pensant en la seva estimada- estiguin representats en el mateix volum. Setanta-tres breus narracions sobre política, sobre ciència-ficció, sobre màgia, sobre passions amoroses, suïcidis o simplement converses entre éssers que vulguin o no convivien sota el sol subtropical de Florida al gener de 1986. I tot això narrat en estricte present, un altre punt a favor de López, atorgant una sensació d'immediatesa i simultaneïtat.

Al començament creia que cada capítol, cada personatge presentat aniria poc a poc encaminant-se a mostrar-nos una història única, en una mena de convergència suau. I naturalment no és així, o sí, segons com es miri perquè hi ha moltes històries unides i totes ocorren al mateix temps tot i que no sabem del cert si s'ubiquen al nostre món. Desenes d'històries quotidianes però també inversemblants que teixeixen una xarxa que uneix els propis mons interiors i únics de cadascú amb els dels seu voltant on hi conflueixen atrets pel destí o per la casualitat. Tot plegat en un escenari com és la ciutat de Miami on s'obren -literalment- portes a altres universos paral·lels. El lector haurà de decidir fins a quin punt aquestes constants picades d'ullet de López als universos paral·lels són part intrínseca de l'obra o un ham que ha llançat per fer-nos picar i ballar sota la seva batuta. El darrer capítol pot resultar tan revelador com confús, segons com es llegeixi... però serà sempre un epíleg per una gran obra repleta de fantasia i ciència-ficció, però sobretot d'alta literatura.

Chapeau, Sr López.

Eloi Puig, 09/04/2016