CIENTÍFICS LLETRAFERITS
(2014)

Jordi de Manuel (ed)

Salvador Macip (ed)

Editorial:
Mètode
(2014)

Col.lecció:
Monografies

Núm: 07

Pàgines: 252

En una conversa distesa amb els recopiladors d’aquesta antologia, Jordi de Manuel i Salvador Macip, em comentaven el caràcter quasi miraculós i inèdit que tenia el present recull. El fet d’unir a un munt de científics d’àmbits totalment diversos que normalment tenen una vessant també literària per escriure un conjunt de relats i que siguin en català i publicat per la Universitat de València, és sense dubte un fet únic – o quasi- i un motiu, com no, d’orgull per als seleccionadors.

La premissa és bàsica: Persones vinculades a la ciència se’ls ha animat que componguin relats lliurement, a ser possible amb algun tema que desenvolupés algun propòsit científic però sense restriccions de cap mena. El resultat és un mosaic de contes que no sempre compleixen amb la vocació científica – ni falta que fa- i que evidencia que les lletres i la ciència no tenen perquè estar renyides. Alguns relats, a més, es decanten per la ciència-ficció, cosa que sempre és d‘agrair.

El conjunt és poc homogeni, cosa normal tenint en compte que vint autors han escrit el que han volgut, però salvant alguna excepció que comentaré més endavant atorguen a l’antologia una vocació que va des de la divulgació al sentit de la meravella, des de l’intimisme i la reflexió a l’humor satíric. Els editors, a més, han separat els relats per apartats més o menys coherents, agrupant temàtiques de manera que el lector sap abans de llegir per on poden anar els trets.

Comencem per l’apartat titulat, Història, art i atzar, no precisament la secció amb més força de l’antologia. El primer conte és escaient com a referència històrica. Es tracta d’“Una bona reputació” de Martí Domínguez, una lectura amena però poc transcendent sobre un personatge clau en la història de la ciència. Diàlegs ben trobats i en general un relat que serveix per obrir boca. No aposta per aprofundir en cap concepte i et deixa un pèl fred al final, però retrata força bé l’època viscuda pel nostre estimat científic.

Seguim amb “Gabriel Ruz torna” d’Isidre Grau, una primera ensopegada. Els records de Gabriel, antic científic d’una multinacional que retorna a les instal·lacions desmantellades per evocar-hi records. És un relat ben narrat però que no porta a enlloc. De fet té un final insuls, poc interessant. Un relat ha de perseguir explicar una idea o sorprendre d’alguna manera, donat el relatiu poc espai disponible. A aquest conte no li he trobat la finalitat.

“Fase I” d’Amàlia Lafuente, millora. Aquí, un noi que arrossega la fatalitat és escollit per un experiment de fertilitat. Un conte divertit en la mesura del possible i que especula amb aquelles casualitats que els científics a vegades estan destinats a trobar

Continuem llegint i sense adonar-nos-en caiem a l’abisme inescrutable que és “Retorn a Twerpdyden” de Miquel de Palol. Aquest relat és, segur, un rara avis, un conte que no entenc com ha entrat al present recull. Numerologia, Bach, dodecaedres... en una història feixuga que no s’entén, ni la seva premissa ni tampoc la seva conclusió. Certament m’ha deixat una mica trasbalsat. No sé si la meva modesta ment no pot assolir la filosofia implícita del relat o es que directament no està al meu abast. Però com a lector haig de dir que és pràcticament incomprensible i a més molt poc estimulant. Molt decebedor.

Per sort al següent bloc de relats, Vida o mort la qualitat augmenta. Comencem per “Crònica breu d’un ésser estàtic” de Jordi de Manuel o com imaginar-se uns diàlegs impossibles entre dues persones que s’estimen, tot plegat amanit amb unes gotes de ciència pel mig. Un relat eminentment que juga amb els sentiments i les sensacions i com deia, es centra en les converses entre un noi en coma i la seva parella. Sense caure en el sentimentalisme és interessant veure com l’autor s’imagina les respostes del malalt. Notable.

També més que interessant és “El banquet o de la vellesa” de Carles Zafón (no acabo d’entendre la “o” del títol). Una premissa inicial excel·lent sobre la descoberta científica que pot revolucionar el món. També original és la posada en escena però no pas les conclusions que resulten supèrflues. Una idea que no crec que estigui tractada tan profundament com es mereixeria però que ens regala un relat també notable.

Els seleccionadors també van dedicar un dels apartats a la novel·la policíaca (Ciència i crims), integrat per dos relats: “El crim del quatre de 9” (amb folre, suposem, sinó seria l'hòstia), de Daniel Closa i “Control de càrregues” de Joan Marcé. Del primer puc dir que és un acceptable conte que com el seu nom indica investiga un assassinat d’un casteller enmig d’una actuació de nou pisos (ell estava als baixos del tronc). Potser el que més crida l’atenció és l’ambientació i l’escena del crim. Per la resta, sense sorprendre però interessant.

El segon relat m’ha deixat més satisfet. De Joan Marcé ja vaig llegir la seva engrescadora opera prima, Un intrús a l’estany. La història que ens ocupa segueix aprofitant els recursos de l’autor: Dinamisme, entreteniment i ritme frenètic. I tot això al voltant d’una obra que un arquitecte vol salvar de les especulacions de sota mà. Un món que l’autor deu conèixer la mar de bé suposem al pertànyer també al mateix ram. És potser el relat que més m’ha tingut enganxat a les seves lletres, el que m’ha fet patir més.

Interfícies i jocs és el nom de la secció següent. Potser una de les més interessants del llibre – el fet que els dos contes siguis de ciència-ficció potser ha ajudat a què m’agradin una mica més, tot s’ha de dir-. El primer d’ells és “Estudi cas-control” del Jordi Font-Agustí. Crec que és el primer conte que llegeixo d’ell i m’ha satisfet gratament. Un relat curt i sorprenent, el primer de pura ciència-ficció del recull on trobem elements com ones electromagnètiques i energies de control mental. Molt bé.

El segon conte de la secció, “El joc de jocs” té la Carme Torras com a autora. Una història molt interessant que ens aproxima un cop més a la intel·ligència artificial, en aquest cas a dues veus, la nostra i la de la consciència nova. En alguns moments potser és un pèl dens però sense dubte profund. Chapeau.

Passem l’equador dels lletraferits encetant un apartat titulat Fer ciència i ens topem amb el relat més divertit i irònic de l’antologia: “El pen drive de l’àngela” de Marià Alemany. El conte combina la recerca científica amb el món sobrenatural de forma extraordinària. Humor subtil, en ocasions tirant cap al negre. Molt divertit.

També “Espurnes en la mirada” de Xavier Duran és un gran conte. Òbviament recorda la premissa de la novel·la Flors per l’Algernon, la capacitat d’aïllar un problema mental fins al punt que la persona en qüestió millora ostensiblement i la davallada posterior, en aquest cas però instigada des d'instàncies que en un primer moment no esperàvem. Molt bo.

Les crítiques a la lluita de poders i al reconeixement de les fites científiques és la base de la història que Pere Puigdomènech ens narra a “Transitant per camins del temps”. Correcte encara que potser faltat una mica de força.

La següent secció és quasi el contrari del Fer ciència. Es titula Paisatges naturals i humans i sembla estar dedicat als escriptors que han preferit oferir-nos relats desvinculats del món científic. Potser podem considerar-los més poètics, més humans però amb resultats molt diferents.

El primer d’ells, “Pell de lluna” de Sílvia Aymerich no m’ha fet el pes. Un conte si més no curiós al voltant del vincle que neix entre una colla d’amics de diverses nacionalitats i un petit projecte poètic al voltant d’una fantàstica història entre una sargantana i un dragó. Al final entenem el perquè de la història però l’he trobat poc consistent.

Però seguim davallant amb “L’apotecari del Pou” d’Anna Crusafont, un altre d’aquells contes que no et porten a enlloc. El relat descriu les penúries d’una vila a través de la mirada del seu apotecari – el que seria un farmacèutic- però sense un objectiu final que ens permeti acostar-nos al personatge amb empatia. Un dels més fluixos.

“Ca de l’Àngel” és l’aposta de la incombustible Rosa Frabegat. Un homenatge a Joan Perucho sota la prosa entranyable de l’autora que segueix els reguerons de la memòria. Té un to fantàstic quasi inquietant.

I “Vincles naturals” de la Teresa Franquesa ha estat una història que m’he entrat més que bé. Un emotiu relat sobre la relació de tres generacions de dones – àvia, filla i neta- i els seus particulars vincles amb la natura. Aquests, de fet, no són massa importants però sí la relació entre elles. Notable.

Ja acabem. La darrera secció porta per títol Altres mons i està dedicada a l’exterior del nostre planeta, encara que sigui de forma indirecta. El primer conte, “La carta” és del Miquel Barceló, un relat curt en forma de carta pòstuma que anuncia uns fets extraordinaris a qui la llegeix. Correcte tot i que m’hagués agradat més que el text no estigués tan condensat en la missiva.

En canvi “L’art de saber triar” de Carles M. Cuadras m’ha desconcertat d’allò més. Es tracta d’una competició que han de realitzar dos pretendents i que es basa en escriure relats de ciència-ficció una mica surrealistes. Els relats en sí et deixen una mica perplex però el context sobre el qual estan narrats i que ocupa bona part de la història no m’acaba de quadrar, no hi veig massa sentit.

El darrer conte és del Salvador Macip. “Gènesi” és una història amb elements tòpics de la ciència-ficció però narrada des d’un punt de vista una mica més angoixant – almenys pels protagonistes-. Té un acabat perfecte i es deixa llegir més que bé. Notable també.

Tenim davant nostre doncs, un petit experiment creat per Jordi de Manuel i Salvador Macip. Una prova que evidencia que els científics també poden dedicar-se a la narrativa, a part de la divulgació. Naturalment és molt difícil que una antologia amb vint autors aconsegueixi uns nivells de qualitat elevats de tots els contes però val la pena acostar-se a aquesta quasi inèdita edició per descobrir nous horitzons.

Cal dir també que l’edició realitzada per l’editorial Mètode és sublim, tan pel format de les pàgines, la separació dels apartats o la mateixa portada. Una edició d’aquelles per guardar.

Eloi Puig, 25/01/15