CLAUS VERMELLS
Red Nails;
The Jewels of Gwahlur
(1935-1936)

Robert E. Howard

Editorial:
Laertes
(2023)

Col.lecció:
L'arcà

Núm: 112

Pàgines: 174

Traductor:
Enric Navarro Pérez

Il·lustrador:
Luis Mujsant

El cinquè volum dels contes de Cònan escrits pel seu creador, Robert E. Howard, ens arribava fa uns mesos amb la coberta més clàssica i espectacular d’aquesta col·lecció que periòdica i puntualment ens acosta Laertes. Una coberta que també ha estat il·lustrada per Luis Mujsant i que s’ha convertit en la meva preferida fins ara.

I en aquesta coberta hi podem descobrir tres elements que son l’inici del conte ‘Claus vermells’ però que també simbolitzen els arquetips de moltes històries de Cònan, el bàrbar: El poder de la força bruta dels músculs i l’empenta del nostre antiheroi, la delicadesa i les formes esveltes de la noia o princesa de torn que acompanya a cimeri i la bèstia a la que cal destruir i que aquí se’ns presenta com una formidable cua d’un drac.

Em permetreu que insisteixi tant en aquesta composició de la coberta perquè evidencia de forma clara i simple el que busco en aquestes històries pulp creades quasi bé ara farà uns 90 anys: Acció, aventura, un punt de picaresca i fanfarroneria i fantasia pura en un univers que Howard ja va deixar clar que tenia potencial per acollir quasi bé qualsevol cosa que li passés per la imaginació.

I així, seguint el rastre d’un Cònan ja acomodat a la vida salvatge i sense pietat dels diferents regnes d’Hibòria però també un Cònan que ha tastat els refinaments de la civilització, ens trobem amb dues històries ubicades al llunyà sud del continent: En terres de jungla, de civilitzacions perdudes i on et pots trobar animals quasi mitològics o antediluvians. Les dues històries d’aquest volum, “Claus vermells” i “Les joies de Gwahlur” son ambdós relats llargs (novelletes en anglès) que corresponen al tram final de la carrera literària de Howard

“Claus vermells”, publicat pòstumament a finals del 1936, un cop Howard ja s’havia llevat la vida, és un conte que comença de forma significativament intrigant i que ens recorda a altres narracions de l’autor on Cònan està fugint en solitari. En aquest cas segueix el rastre d’una jove noia i s’enfronta ni més que menys a una espècie de drac de les jungles tropicals hibòries. Tot plegat per deixar consignats els tarannàs de cada personatge a costa del pobre animaló terrorífic que han destruït i que em porta a tornar a recordar que Howard  fou un gran narrador:

“Un cap de malson i bogeria va travessar els matolls. Uns ulls molt més grans que els d’un pitó van esguardar sense parpellejar als colpits humans que se subjectaven com podien dalt de la roca. Unes mandíbules ben oberts van mostrar files d’ullals groguencs. Sobre la bocassa oberta s’arrugava un musell de saure. La sang regalimava pels llavis grossos i amb escates, i queia de la boca immensa.”

Cal destacar aquí, a “Claus vermells” la portentosa Valèria, l’acompanyant de Cònan en aquesta aventura, no només és una bellesa amb cames sinó que també és tractada com un personatge viu, valent i instintiu que rivalitza en formes i energia amb la preuada Bèlit, aquella amant pirata de la qual es va enamorar Cònan anys enrere.

“La dona va matar al primer que se li va posar a l’abast que la pogués atacar. La fulla llarga i recta de la pirata li va trencar el crani, malgrat que l’adversari havia preparat el seu acer per colpejar. Després va eludir una estocada i una ganivetada. Els ulls li espurnejaven i somreia sense pietat. Tornava a ser la Valèria de la germandat roja. El brogit de les armes li va sonar com una melodia celestial.”

Tot i fugir d’un drac — o qui sap si era un estegosaure—, aquesta aventura torna a transcórrer en una ciutat misteriosa i aparentment abandonada. Aquest cop, flanquejada per l’esmentada Valèria, una pirata de pell blanca i formes voluptuoses. El paper de Cònan i Valèria es  veu sotmès a resoldre una antiquíssima disputa de dos bàndols enfrontats a les ruïnes d’una misteriosa urb on velles ferides, pactes, espies i guerrers s’enfronten dins els departaments i passadissos amb màgia i molta batalla, sacrificis rituals de belles consorts (gens desvalgudes) i personatges que traeixen a la primera de canvi.

Una trama lleugerament barroca però que potser podríem considerar que és de les millors on el personatge femení (en aquest cas la Valèria) s’entén més a la perfecció amb el nostre bàrbar preferit. Tant a nivell de tensió sexual com pel que fa a guerrejar:

“La seva espasa semblava tenir vida pròpia. Allà on en Cònan escometia amb l’empenta pura dels cops per trencar llances, destrossar cranis i travessar pits fins a l’estern, la Valèria emprava l’acer amb una astúcia que desconcertava als antagonistes abans de matar-los”

Llàstima que Howard no seguís amb aquesta relació entre el Cònan i la Valèria en altres contes. Molt entretinguda.

El segon relat es titula “Les joies de Gwahlur” (inicialment titulat “The servents of Bit-Yakin”) i ens tornem a submergir a unes ruïnes abandonades enmig de la selva, aquest cop, m’atreviria a dir que amb algunes de les millors descripcions que fa Howard sobre aquest tipus d’escenaris exòtics.

Història de ritme trepidant, és un dels contes amb més emoció i nervi que recordo. Antics temples abandonats a la jungla, penyassegats mortals, trampes, acòlits, oracles, monstres, mòmies… tot plegat en una trama un pèl confosa però que t’atrapa des del començament. Cal incidir en els enganys i subtileses que envolten la recerca d’un tresor per part de diverses potències i on Cònan intentarà endur-se la major part en la seva condició de lladre.

També cal dir que és un d’aquells relats on sobresurt el bon cor del bàrbar alhora de triar en una decisió complicada. Howard no sempre arrossega el seu personatge insigne pels camins de l’egoisme i la brutalitat. També li sap atorgar un tarannà noble quan és necessari.

Dos contes, doncs, on destacaria del primer el personatge de la pirata Valèria que combina perfectament amb el de Cònan, i en el segon, l’estil ràpid i dinàmic d’una narració especialment fluïda plena de peripècies que ens envia imatges de pura aventura que ja firmaríem per veure en alguna de les seves adaptacions cinematogràfiques.

Eloi Puig
27/07/2024