EL COLOR
DE LA MÀGIA
The Colour of Magic
(1983)

Terry Pratchett

Editorial:
Mai Més Llibres
(2021)

Col·lecció:
Refugi A'tuin

Sèrie:
Els mags/ 1

Núm: ---

Pàgines: 274

Traductor:
Ernest Riera

Il·lustradora:
Marina Vidal

Lectures del
1992 i del ???? :





Editorial:
Martínez Roca
(1989)

Col.lecció:
Mundodisco

Núm:

Pàgines: 224

Sèrie:
Rincewind/ 1

Traductora:
Cristina Macía

l·lustrador:
Josh Kirby

Tornem als orígens! Perquè vulgueu o no, la saga del Discmón va començar amb aquest volum, El color de la màgia i jo, com tants d’altres, ens vam introduir al terraplanisme veritable començant pel principi, llegint una estranya novel·la que parlava d’un món pla sustentat sobre quatre enormes elefants que estaven sobre la closca de l’enorme tortuga estel·lar Gran A’tuin, mentre aquesta viatjava per l’espai...

Però aquella primera lectura no va ser del tot fàcil doncs per començar, vaig llegir el llibre amb una sèrie de petits perjudicis. M’explico: Començaments dels anys noranta. En aquella època la fantasia i el rol guiaven la meva vida quotidiana. —me n’adono que 35 anys després veig que segueixo igual, no he evolucionat massa—. En una de les trobades setmanals de la colla per fer unes birres a cal Figarot de Vilafranca es presenta una amic meu, un tant nerviós, somrient i amb un llibre a la mà. Ens l’ensenya i la coberta és certament impactant: Una sèrie de personatges estrambòtics corrent per unes escales... on hi havia trolls, un paio amb quatre ulls... i una mena de cofre amb potes. Tota ella molt barroca, quasi és desagradable... i resultà completament hipnòtica. L’amic ens diu: “Tius, tius, aquest llibre parla de fantasia però amb humor i tal... i hi surten déus jugant a rol i...”.

La descripció va continuar i no vaig poder estar-me d’agafar-lo (no sé si en aquell moment o unes setmanes més tard) i contemplar-lo per decidir-me a llegir-lo o no. Que hi hagués déus jugant a rol i bàrbars matant gent m’atreia...però no sabia si això de l’humor era una bona idea... doncs semblava que l’autor se’n rigués de coses que per nosaltres eren l’essència del nostre lleure: El rol i la fantasia. Òbviament me’l vaig llegir i mentre ho feia em repetia aquella sensació de que feia gràcia però no sabia si riure massa per si de cas la paròdia no anava ben intencionada... no sé si m’enteneu. La qüestió era que nosaltres...

NO ESTÀVEM PREPARATS PER LLEGIR A TERRY PRATCHETT

Tot que anys més tard en vaig fer una segona lectura, ara, uns 33 anys després torno a llegir El color de la màgia amb un cert somriure de condescendència que no puc amagar, desprès d’haver devorat desenes de novel·les del Discmón i haver catapultat a Terry Pratchett com un dels meus autors preferits ja puc dir que “Ja sé de què va això, ara ja estic preparat”. I ara, potser, puc analitzar els pros i contres d’aquesta primerenca novel·la de Pratchett (i perquè no es recomana als nous lectors començar per aquí). Per cert, no deixeu de delectar-vos amb la coberta que ha fet la Marina Vidal que juntament amb la de La llum fantàstica, son de les més preferides de la saga. Espaterrants!

El color de la màgia és una novel·la que assenta les bases — un tant pantanoses— de com es desenvoluparia el Discmón de Terry Pratchett. Curiosament està formada per quatre històries sempre protagonitzades pel duo Gratavent i Doslliris que es presenten en la primera aventura titulada també El color de la màgia. Aquest primera part és sense dubte la millor del llibre doncs ens obre els ulls als tarannàs propis de Pratchett amb els seus personatges i el seu estil. Les mirades, els diàlegs, els jocs de paraules, els tempos... tot ens recorda a qualsevol de les millors novel·les del Discmon. I també aquella trama que sembla senzilla però que amaga un missatge de rerefons.

A El color de la màgia coneixem a Gratavent, un mag desastrós i inútil. Que només coneix un sol encanteri i per accident. Ara bé, aquest encanteri és un dels 8 grans. Un dels que podria canviar les coses si es pronunciés (creieu-me que ho intenta dins el caparró del mag). Això ha fet que el nostre mag tingui un caràcter... eh ... esquívol, covard, egoista i que dediqui bona part del seu temps a una activitat certament pragmàtica: Sobreviure

I també descobrirem a Doslliris, un homenet baixet amb ulleres (1) que ve del llunyà Imperi Àgata — l’equivalent a la nostra Xina però al Discmón— i que arriba per... fer fotos i conèixer els locals típics on els bàrbars i els trolls lluiten cada nit. Sí... és un turista. El primer del Discmón. I sembla carregat de diners doncs regala or per allà on passa. Per tant és una diana mòbil. Es clar que darrera seu sempre trota un dels millors personatges del Discmón: L’equipatge, el seu bagul màgic fet de perera sapient que el protegeix i li guarda i planxa la roba. Quan camina, centenars de peuets el mouen sempre darrera el seu amo. És un encant... que et pot matar.

A partir d’aquí, tot el que esdevé a El color de la màgia és fantàstic: Podrem conèixer per primer cop la curiosa — per no dir fastigosa— ciutat d’Ankh-Morpork i les seves meravelles: Els gremis d’assassins i lladres, la justícia implacable del Patrici, la vergonya aliena que ens genera la Guàrdia de la ciutat... aquí teniu la seva primera aparició:

(...) “La Guardia sempre anava amb molt de compte de no intervenir massa aviat en cap batussa amb la qual no tinguessin un avantatge considerable. Era una feina que oferia pensió de jubilació, i atreia a una mena d’home molt cautelós i reflexiu.” (...)

o aquell personatge de faccions calavèriques i amb una dalla a l’espatlla que apareix quan hi ha cadàvers en algun carreró. Noteu com se us van eriçant els pèls del braç? Sí! Tot això és l’essència mateixa del Discmón!

Un cop transcorre aquesta primera atropellada aventura pels carrers d’ Ankh-Morpork, Pratchett canvia el to de l’acció. Estem a la part titulada La tramesa de vuit i el fet més destacable serà descobrir a diversos déus jugant a rol amb els personatges del llibre. Una història que juga amb parodiar a bàrbars i a monstres lovecraftians i on es veuran abocats a entrar-hi el duo protagonista. Potser aporta poc al conjunt i a vegades resulta una mica inversemblant però no deixa de ser una aventura paròdica i curiosa tenint en compte el paper dels déus. Ens ofereix un pertorbador missatge sobre que el nostre lliure albir potser ve determinat per una mala tirada de daus.

Seguim amb L’encant del Wyrm on hi trobarem molta màgia, dracs imaginaris, bàrbars irreprotxables (com a bàrbars s’entén) tan ben definits aquí:

(...) El que no li agradava dels bàrbars era que generalment eren ombrívols fins al límit del suïcidi quan estaven sobris, i bojos fins al límit de l’homicidi quan estaven borratxos..” (...)

i viatges a mons paral·lels que potser us sonaran. Una esbojarrada aventura sense massa solta ni volta, divertida per moments però que s’allarga massa pel meu gust.

I finalment els camins de Gratavent i Doslliris (sempre fugint i corrent, l’un per salvar la pella i l’altre per aconseguir una imatge pintada de record) ens porten a la darrera part de la novel·la: A la vora de l’abisme. Ah! Pratchett torna a agafar impuls en aquesta aventura i ens porta ben bé on indica el títol... allí on la cascada dels mars circumdants cau cap a l’espai exterior. Pratchett fa esclatar la seva imaginació al mostrar-nos a una petita civilització d’astrònoms esclavistes que pretenen conèixer un fet substancial: El sexe de la Gran At’uin la tortuga-món que solca l’espai interestel·lar. Per què? La resposta és òbvia... si és mascle, potser se’n va a aparellar... si és femella, potser va a posar ous... La gràcia de Pratchett passa per imaginar-se aquestes situacions o per introduir-nos personatges  inversemblants com ara trolls d’aigua que pateixen marees cròniques.

Sigui com sigui, la narració acaba aquí, amb un Gratavent penjant no vulgueu saber d’on i preparats per la magnífica continuació que és La Llum fantàstica. Son quatre parts desiguals, la primera comença molt bé, les dues centrals semblen servir perquè l’autor es desfermi a cada qual més esbojarrada i la darrera.... eh també. No segueixen ben bé un mateix estil i a vegades els personatges son una mica apartats per una trama que es va tornar inversemblant a cada capítol, com si a sobre d’aquest Discmón, acabat de sortir del forn... no seguís un guió massa establert.

Sovint s’ha dit que aquest no és el millor llibre per conèixer el Discmón, que no és prou divertidament seriós com ho son els altres volums, sinó més aviat seriosament divertit. Que té una bona arrancada i que les parts centrals ens deixen una mica astorats doncs sembla que l’autor no apliqui massa les normes i tot s’hi valgui... però sempre notes que a part del rerefons paròdic, hi ha quelcom més que vol sortir a la llum. Ho palpes pràcticament a la primera part i quant acabes sembles tenir-ho a l’abast però se t’escapa i et desconcerta. Si és el primer cop que llegeixes a Pratchett, penses si aquest autor és molt bo o si simplement se li ha anat la castanya i està fent escrivint un simple divertimento.

Potser per aquest motiu, primer s’anima als nous lectors a que coneguin tres o quatre novel·les més seriosament divertides del Discmón. Però això no treu que, com deia al principi d’aquesta ressenya, tot va començar aquí. Així que disfruteu-lo, sense els complexes o perjudicis que vaig tenir jo el primer cop, sense expectatives també... així us fluirà millor i descobrireu tics i passatges que us il·luminaran els ulls i us segrestaran un somriure o perquè no... una riallada (i serà la primera de moltes).

Eloi Puig
10/10/2024

(1) Per si no coneixeu la història dels “quatre ulls” d’en Doslliris. (I que podeu trobar referenciada a Terry Pratchett. Una vida amb notes a peu de pàgina): L’il·lustrador de les cobertes dels Discworld originals Josh Kirby, va malinterpretar la descripció d’en Doslliris i quan Pratchett comenta que tenia quatre ulls (referint-se a les ulleres) Kirby en canvi, els va dibuixar literalment. Tot que després es van adonar de l’error, sembla que la cosa es va quedar igual. Però jo recordo durant la meva primera lectura que m’imaginava també a en Doslliris amb quatre ulls degut a la il·lustració de la coberta. I ho trobava estrany i absurd...