LA COMPANYIA NÒRDICA
(2020)

Albert Villaró

Editorial:
Columna
(2022)

Col.lecció:
La Butxaca

Núm: ---

Pàgines: 380

És sabut que la ciència-ficció i la fantasia en català està creixent a bon ritme i fins i tot m’atreviria a dir (sent una mica generós) que s’està establint poc a poc dins una relativa normalitat. Però això no treu que contínuament als afeccionats als gèneres fantàstics se’ns escapin obres del nostre radar de recerca. Això es deu, per una banda, a aquesta quantitat elevada de noves novel·les i antologies fantàstiques les quals no podem abastar completament —per sort— però també perquè editorials generalistes publiquen treballs molt interessants de gènere però no se’n fan ressò, o almenys suficient ressò dins els canals més obvis del gènere fantàstic en català.

Aquesta novel·la n’és un bon exemple. La companyia nòrdida de l’Albert Villaró, per cert una de les obres guardonades amb el primer Premi del Festival 42 de gèneres fantàstics de Barcelona, va passar molt desapercebuda entre la majoria del fandom en català (entre el que m’incloc). I és una llàstima. Una novel·la que probablement també hagués merescut arribat almenys a la final dels Premis Ictineu però que no va ser suficient valorada... perquè pocs afeccionats sabien de la seva existència.

Però centrem-nos una mica. La companyia nòrdica és una novel·la de fantasia històrica i això sempre és un punt que m’agrada destacar doncs és un dels meus subgèneres preferits dins la fantasia: Una història que beu de fets reals i que omple els buits imaginant una trama fantàstica que lliga perfectament amb el que sabem. En aquest cas, l’Albert Villaró ens trasllada a finals del primer terç del segle XIX durant la Primera Guerra Carlina a les muntanyes del Prepirineu català.

No és el primer cop que trobem fantasia història ambientada en les guerres carlines. Recordem per exemple el clàssic Les històries naturals (1960) de Joan Perucho de la qual, m’atreviria a dir que la present obra li fa certa referència. Però si a la novel·la de Perucho ens endinsàvem —a part dels aspectes geogràfics i customistes— en una aventura que ens mostrava part de la nostra mitologia, l’Albert Vilaró va més enllà i ens obre les portes a encaixar dins aquesta I Guerra Carlina a la mitologia més d’origen centreuropeu en la forma de la Cacera salvatge (el primer cop que vaig descobrir aquest terme va ser a la saga de Geralt de Rivia de l’Andrej Sapkopski).

L’Albert Villaró confecciona una història en narració de primera persona i un estil que es mou entre aires decimonònics i un extraordinari llenguatge col·loquial gràcies a la presència d’un gran personatge al qual hi arribaren més endavant. A La companyia nòrdica se’ns explica en forma de relat trobat, les aventures del soldat Ulrich von Wilamovitz, un voluntari prussià de les guerres carlines a l’estat espanyol. Ell, òbviament arriba per lluitar en el bàndol del rei Carles. El nostre protagonista és descendent d’exiliats catalans que fugiren cap a Àustria de manera que entén — ni que sigui de resquitllada— el català que es parla tant a Andorra com a Catalunya. Durant els primer capítols, observarem com avança per uns paratges desconeguts on poc a poc va assimilant costums, va reactivant la llengua mig oblidada que li ensenyà la seva àvia i va descobrint l’esmentada geografia andorrana i catalana.

L’ambientació és excelsa. Villaró, com a bon historiador s’ha documentat de com es va desenvolupar aquella primera guerra carlina per les nostres contrades i hi introdueix personatges reals que serveixen per ancorar més la trama de realisme que embolcalla la novel·la. El nostre jove Ulrich s’unirà de seguida a un batalló carlista però donat el seu do de científic lletraferit li encomanen participar en una estranya missió: La investigació d’una matança il·lògica i salvatge d’un escamot liberal. Formarà part d’un grup estrany on integrants d’ambdós bàndols cooperaran per buscar qui ha comès uns assassinats tan sorprenents. Un nou escamot, doncs, que no augura res de bo:

“La fila que fem no és la més engrescadora: un monjo escabellat i de mirada al·lucinada; una noia sorruda, amb aspecte, vestuari i posat de bandoler; un militarot estranger de cames llargues i patilles rosses, tan exòtic com un mico”

I aquí rau una de les claus d’aquesta lectura: El personatge del pare Cebrià, el monjo escabellat de la cita, el nostre científic boig de torn, el nostre secundari que es menja amb patates tots els altres. Villaró ja em va demostrar amb aquella gran obra de Els ambaixadors que és capaç de  crear un personatge amb tanta carisma que ell tot sol porta la novel·la sobre les seves espatlles.  I aquí passa una mica el mateix: El pare Cebrià és un representant del misticisme religiós però també de la ciència i el coneixement. Les seves anades i vingudes i la seva llengua esmolada ens oferiran els millors passatges de la novel·la. Algun amic m’ha comentat que l’autor n’abusa massa d’aquest personatge. I potser és cert perquè comparats amb ell, els altres es queden a quilòmetres de distància... incloent el nostre protagonista Ulrich.

La qüestió, però, és que a través dels magnífics diàlegs que aporta el pare Cebrià anem descobrint tant un català col·loquial excepcional com per altra banda els avenços — o no— en la resolució dels assassinats. I és que Villaró ens obre el cuquet per saber què està passant en aquests muntanyes repletes de militars que juguen a cuc i amagar en una guerra incerta. Arriba a punts on les referències fantàstiques i les descripcions són d’una gran bellesa èpica:

 “(...) Son catorze braces enceses, mentre aixequen els sabres que brillen amb una resplendor blavosa, com si fossin unes fulles esmoladíssimes de glaç il·luminat per dins. Els cavalls responen als genets, piquen nerviosos el terra i aixequen llengües de foc. (...)”

Però també haig de dir que aquests moments son més aviat breus i que la gran prosa de l’Albert Villaró sovint s’encrespa per viaranys que semblen perdre’s i no centrar-se massa en la trama. He trobat a faltar més referències i més moments on l’element fantàstic esclata i fa trontollar la realitat dels nostre malaguanyat grup d’investigadors.

Sí, La Companyia nòrdica és una notable obra que ens obre la porta a la imaginació i a comprovar com poden interactuar corrents antagòniques com la fantasia i la ciència perquè aquesta relació forçada —i encarnada pel pare Cebrià— és un dels aspectes més interessants de la novel·la. Però també és cert que tot i que l’autor manté un ritme constant i que ens delim pel llenguatge utilitzat, li manca una mica d’esperit d’aventura, potser un toc més de terror i una tensió que hauria de ser més constant i que no només aflorés de forma puntual.

Sigui com sigui, una bona lectura recomanada que encaixa perfectament en la més pura fantasia històrica d’obres que enllacen guerres i batalles amb fets extraordinaris.

Eloi Puig
19/06/2022