CONTES PER AL (DES)CONFINAMENT
(2020)

Diversos autors

Editorial:
Males Herbes
(2020)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 72

Pàgines: 208

A l’inici de la pandèmia la majoria dels sectors, com és normal, van aturar-se. Les editorials no van ser cap excepció però aquest fet no va ser motiu suficient per desmotivar a la bona gent de Males Herbes i de seguida van emprendre un petit experiment penjant relats de manera gratuïta al seu web. Contes per il·luminar una mica aquells dies foscos on no podíem moure’ns de casa. Hi participaren molts autors i poc temps després sortia aquest volum recopilatori que no podia tenir cap altre nom: Contes per al (des)confinament.

Aquests relats d’extensió variable són eclèctics, sense temàtica fixada i la majoria d’ells de caire fantàstic. Miraré d’aproximar-me un a un per explicar-vos què m’han semblat:

Comencem amb un gran reclam: “Escates i tiges” d’Elisenda Solsona. La flamant guanyadora dels Premis Ictineu 2020 al millor conte i millor recull ho ha tornat a fer, ens ha tornat a presentar una petita obra mestra. “Escates i tiges” és un conte d’aires onírics i amb una sensació de tristor profunda que ens acompanya en tot el relat. Narrat amb molta delicadesa ens parla del sentiment de pèrdua i de l’oblit. De girar la vista cap al passat però també del problema de no gaudir del present. Tot això sota un argument fantàstic que Solsona ens transmet de forma molt natural. Aquesta història d’amor i records, de dolor i tristesa ha estat nominat també com a millor conte per a als Premis Ictineu d’enguany. Excel·lent.

Seguim amb “Pandemònium” de Ruy d’Aleixo. Conec breument l’obra de l’autor doncs fa poc vaig llegir Lampun i observo que té certa predisposició per incorporar rerefons de temàtica budista o si més no espiritual (encara que aquest relat sigui de caire més aviat humorístic). Ara ens acosta una mica més als fonaments d’aquesta religió en una història simpàtica i amena on un senyor anomenat Pandemònium vol viatger al passat per trobar-se amb Buda i rebre la seva sapiència de forma directa —i així aconseguir la il·luminació de forma més ràpida— El més lògic —pensa— és construir una màquina del temps. Un conte, com comentava, molt distès que ens fa somriure unes quantes vegades. Molt correcte.

“Pedres per al Kobold” de la Gemma Martí O’Toole ens trasllada cap a la mitologia germànica i elabora un conte sobre els kobolds (el nostre equivalent més proper diria que son els minairons). A més, l’ambienta en els tensos moments previs a l’inici de la II Guerra Mundial. Una nena viu amb el seu avi i descobreix que algú els ajuda d’amagat a les tasques de la llar. Fins aquí el conte segueix perles vies que hom s’espera. Però la història té una final sobtat i dràstic on no li acabo de veure la relació amb la trama. M’ha deixat molt fred.

“Mal de seqüència” de Ramon Mas és una altra petita meravella. Ja fa un temps que vaig dir que Ramon Mas era un enorme narrador, tal com vaig comprovar a Afores i en algun altre conte que he llegit d’ell. Aquí ho torna a evidenciar amb una història amb una premissa molt simple però esfereïdora: En un futur proper la major part de la població mundial pateix amnèsia degut a un enverinament per aigües contaminades. La gent només viu el present sense recordar qui son o a qui estimaven. Una noia, la Gemma, es troba davant del seu marit a qui no recorda. Ell tractarà de fer-li veure qui eren ells dos abans que torni a oblidar on és i qui és la persona que té al davant. Un relat increïble que et deixa fet caldo. Una altra genialitat.

Amb “Vulgata” Ferran Garcia tenim un relat estrany, al voltant de les escomeses d’un diable que vol guanyar-se el favor del seu amo. És una història de patiment, sang i fetge i molta mala llet. Sovint ens topem amb escenes desagradables que no semblen estar encaixades a la història, com exagerades i fora de context. Es un relat provocador que juga amb la condició del que s’espera d’un ésser maligne que només viu per torturar o fer mal, però narrat sota la perspectiva des efectes que va provocant. Interessant.

“El dispar” de Lucia  Pietrelli és un conte en forma d’un monòleg per telèfon d’una noia que explica la mort del seu marit i on no sembla que ningú se la cregui. Una revisió molt efímera del mite de Cassandra però on no hi he connectat gens. No li he trobat el què.

El sempre innovador Antoni Munné-Jordà en proposa el conte “El fang del paradís”. La recerca a la veritat absoluta o el que és el mateix: l’aportació de proves sobre l’existència del mític edèn on el pecat original va pervertir a la humanitat és la clau que busca el sempre pragmàtic Vaticà. Per dur-ho a terme es llança una nau tripulada per una parella per que viatgi a través de l’espai temps al passat remot on la humanitat fou concebuda.  Antoni Munné-Jordà tracta amb fina ironia tots aquests hilarants moments d’efervescència mitològica cristiana per oferir-nos un relat on la ciència torna a passar la mà per la cara al misticisme religiós. Com és natural, un conte molt ben treballat a nivell literari, marca de la casa.

“L’illa del Doctor Woreau” d’Albert Pijuan és un conte breu que sense complexes que vol retre homenatge a novel·la quasi homònima d’H. G. Wells. Es tracta d’una història irònica sobre la creació d’éssers vius amb mitjançant un joc d’ordinador d’última generació. Divertit i irreverent. Correcte.

Inés McPerson ens presenta “A l’altra banda”, una història fosca i claustrofòbica ambientada en un lloc fred, uns soterranis o cambres on es fabriquen o es formen persones, éssers. El ritme i la prosa segueix sent intens, com ja ha demostrat en altres ocasions l’autora però en aquest cas potser li hauríem de sumar un punt d’ambigüitat. El relat té un aire oníric, espès, amb una atmosfera tèrbola i que no ofereix resultats gens diàfans. Interessant, això sí.

Els camins de l'’Enric Herce poden ser inescrutables. Això és el que he pensat al llegir “Anit, en Martí va tornar a parlar en somnis” una història que m’ha enganxat des del primer moment però que a l’arribar al final notava que se m’escapava quelcom. Ens trobem amb un drama amb base de crim policíac per una banda amb un assassí en sèrie que mata, esquartera i viola les seves víctimes; i per l’altra amb la vida quotidiana d’un matrimoni nou vingut a la Gran Ciutat. Ell treballa moltes hores i parla amb somnis. Ella aguanta, estoica, els canvis d’humor del seu marit, Martí i s’escandalitza amb el que escolta algues nits, mentre en Marí somia. Herce aconsegueix amb senzillesa crear una gran història que combina els diaris d’ella amb una conversa de caire terapèutic d’ell.

Però a l’arribar al final, alguna cosa no em quadrava. I no me n’he pogut estar: He trucat a l’autor que amb un tarannà pacient (sembla que no soc el primer que pregunta) m’ha donat la pista que em mancava perquè tot quadrés a la perfecció. Potser és cert aquest detall l’hagués hagut de descobrir tot sol però no em fa vergonya dir que ho havia estat prou atent. Molt bona història!

“Sort del casc” de Miriam Cano és un conte curt sobre un pacient que es desperta del coma i comprova que els seus records no encaixen amb la realitat. Una idea d’allò més interessant. Per un moment he pensat que l’autora es decantaria per una trama de ciència-ficció però tot i la inquietant premissa inicial —que m’ha semblat molt lloable— el final m’ha deixat una mica indiferent.

I acabem amb una altra petita gran obra com és “Homo mensura” d’Hèctor Rivadeneyra, Guanyadora del premi Cryptshow Males herbes 2020. I realment se’l mereixia. El conte amb el que m’he sentit més còmode, especialment pel llenguatge i el ritme utilitzat per l’autor. Es tracta d’un monòleg on una transportista espacial relata els motius del perquè la resta de la tripulació de la seva nau van ser trobats morts quan la van rescatar. L’autor utilitza un llenguatge casolà magnífic, molt dinàmic i ens submergeix en una ambientació fantàstica sobre el transport de minerals pel Sistema Solar amb una història que conté molts detalls versemblants i coherents. Haig de dir que m’ha encantat.

Contes per al (des)confinament és una antologia més que interessant. Hi ha relats amb els que no m’he sentit especialment còmode però això passa pràcticament sempre. D’altres en canvi els he trobat magnífics. Sigui com sigui, la tasca que va fer l’editorial per internet per animar als seus lectors i escriptors és lloable i sempre és gratificant veure-la plasmada en format paper. Molt bé.

Eloi Puig,
22/09/2021