AFORES
(2017)

Ramon Mas

Editorial:
Edicions del 1984
(2017)

Col.lecció:
Mirmanda

Núm: 161

Pàgines: 139

Sovint és difícil definir una novel·la o fins i tot intentar mostrar amb uns quants paràgrafs d'escriptura meditada les sensacions que t'ha despertat la seva lectura. Ara que fa ja un temps que vaig acabar Afores, de Ramon Mas, em trobo en la disjuntiva de no saber com començar la ressenya així que m'he autoplagiat i copio/enganxo el twett que vaig fer quan vaig acabar de llegir la novel·la i que feia així:

“Una sublim prosa, polida d'extravagàncies per embolcallar-nos en un fix-up d'històries que planen en forma de realisme màgic. Tinc, però, reminiscències de Lost, com que em falten dades, conceptes”.

I ara intentaré explicar-ho:

Afores és una novel·la breu, que no arriba a les 150 pàgines, escrita, com comentava, per Ramon Mas, la faceta del qual no coneixia encara doncs per a un servidor posicionava a l'autor en el seu alter-ego de co-editor de la imprescindible Males herbes, la petita editorial que poc a poc està revolucionant el panorama del fantàstic en català. Afores també és un fix-up, un conjunt d'històries o contes que es poden llegir per separat però que unides conformen quelcom més gran. En aquest cas, ens trobem amb una barreja de personatges quotidians i estrambòtics, però tanmateix deliciosos, propers, amb caràcter, els quals viuen en un poble imaginari però que podria ser qualsevol llogaret de comarca- Ho comento amb tota la meva estimació, probablement per haver viscut la major part de la meva infantesa i adolescència en un poble de 200 habitants-.

En aquest poble, Puigsech, tot funciona com sempre però també entrelluquem que hi ha elements distorsionadors de la realitat quotidiana que a través dels diferents personatges anem descobrint, però de forma relaxada i sense ensurts. De fet, aquests elements són tractats per l'autor (i pels personatges) amb una naturalitat calmosa que ens porta a endinsar-nos dins un petit univers de realisme màgic on Ramon Mas juga a ensenyar i amagar allò que més li convé perquè el lector es desfaci amb cabòries conspiranòiques sobre els secrets que amaga Puigsech. Així, trobem cartes que són enviades a gent que encara no viu al poble o misterioses perruqueries que sempre estan obertes, estances secretes que amaguen rituals i escenes inversemblants... és igual, sigui com sigui, l'autor realitza un gran exercici d'introspecció de la vida rural que a la vegada és una crítica fugissera al creixement desnaturalitzat d'aquests petits nuclis de població, com si els nous carrers, urbanitzacions, nova gent que hi va el cap de setmana desvirtuessin una mica l'anima del poble i dels seus habitants.

En el fons el poble, el nucli antic s'entén, és el sinònim de cohesió, de mirar-se cap endins i no perdre una integritat que es desfà quan un travessa un carrer i es troba als afores. Aquesta mena d'encant fugisser sobre l'essència del poble i els seu habitants em recorda (salvant les distàncies culturals i geogràfiques) a aquella paradoxal novel·la de Fritz Leiber anomenada Nuestra Señora de las Tinieblas on en el fons el poble (o en aquell cas, la ciutat) és un protagonista més de la novel·la, amagat, tímid fins i tot.

Les històries estan narrades amb una prosa més que notable que m'ha cridat l'atenció. Tal com deia en la meva piulada l'autor esporga les frases d'adjectius superflus i de palla innecessària per convertir-les en paraules penetrants que et mantenen davant les pàgines com hipnotitzat (fins al punt que m'atreviria a dir que és del millor que he llegit en català enguany). Sí, he gaudit moltíssim de l'estil de Mas, i això es veu repercutit en la valoració del llibre. Per altra banda, podeu comprovar que el twitt també em feia pensar que no ho entenia tot, que de fet, la majoria d'aspectes tèrbols, fantàstics o simplement que trenquen la coherència del poble, no estan explicats i que aquest fix-up d'històries no s'acaben de complementar del tot, potser hi faltava un nexe més fort (o més distingible). I això que la idea d'unir aquestes petits moments íntims dels habitants del poble en una sola bombolla al voltant de Puigsech m'ha encantat, em recorda la tasca que va començar a fer el Joaquim Casal amb la seva antologia ambientada al Lluçanès: L'esperit de fum i altres relats. Però segueixo pensant que em falten dades, conceptes, definicions perquè aquest entorn de realisme màgic qualli i em proporcioni una visió més holística del poble, la seva ànima en forma de vilatans, indrets i experiències.

M'atreviria demanar a Ramon Mas que amplii les històries, que n'escrigui de noves, sempre seguint aquest estil particular seu on insinua però no acaba mostrant res del què ens pensàvem. Afores el veig més com una part de quelcom més gran encara però sigui com sigui segueix sent un gran text on perdre's en aquest entorn de realisme màgic. Molt bé.

Eloi Puig, 24/10/2018