UN CORAZÓN ATRIBULADO
GRRM: A Rretrospective
(2003)

George R.R. Martin

Editorial:
Gigamesh
(2015)

Col.lecció:
Gigamesh Ficción

Núm: 55

Pàgines: 470

Lectures relacionades:

Luz de estrellas lejanas
Híbridos y engendros

És ben sabut que l’obra de Martin no es concentra només amb la saga de Cançó de Gel i Foc. Jo mateix vaig conèixer-lo llegint novel·les com Muerte de la luz o relats com “Una canción para Lya”. I seria una autèntica llàstima que els lectors que segueixen la seva saga per excel·lència no miressin més enllà i no descobrissin les seves altres obres, especialment en format curt.

Un corazón atribulado és la tercera part de la magna autobiografia literària que va publicar al 2003. Un conjunt imprescindible de relats i novel·les curtes que Gigamesh, com no, s’ha encarregat de portar-nos en safata en castellà, i que segueix als volums previs, tots magnífics: Luz de estrellas lejanas i Híbridos y engendros. Qui vulgui conèixer realment com és Martin escrivint, ha de llegir aquests volums, doncs amaguen un seguit d’obres excel·lents en tots els sentits i que evidencien el tarannà de l’autor. Per què siguem clars: Martin és un escriptor que enlluerna pels seus personatges i per les situacions que han de passar. Però també és un autor que dirigeix aquests personatges a través de molts sentiments, sovint contradictoris, que els embolcallen d’una Àurea de grisor que els fa més humans encara. Aquests sentiments universals, amor, odi, traïció, desesperança, tendresa, brutalitat... formen part de totes i cadascuna de les seves històries. El mateix títol del present volum fa referència a unes paraules finals de l’autor a la darrera secció que presenta, unes línies que concentren i resumeixen perfectament el seu objectiu: Explicar històries, tant fa si són de gènere o no, mentre siguin històries que parlin –cito textualment- d’amor, honor, orgull, compassió, generositat i sacrifici. Històries doncs, que arribi al cor.

El vuitè capítol o apartat que trobem de la seva retrospectiva és Barajando las Wild Cards. Aquest és possiblement una de les seccions més personals de l’autor i a les que ens haurem acostat menys com a lectors. Les Wild Cards són una sèrie de relats escrits per diferents autors i coordinats per Martin des de fa molts anys. Ens aborda un tema que a Martin l’hi apassiona: Els superherois, però també toca de ple en un altre aspecte amb el que Martin frueix molt: La humanitat que podem trobar en les deformitats, en els éssers que el destí els ha jugat una mala passada. Les històries de les Wild Cards (no publicades en castellà fins fa 2 o 3 anys) per Timun Mas comencen al 1946 quan un virus alienígena transforma la vida sobre la Terra atorgant poders especials a una petita part de la població i convertint-los en els anomenats asos però malformant a la immensa majoria de la resta de la humanitat transformant-los en jokers. A partir d’aquí un seguit d’autors especulen en com evolucionaria la societat sota aquestes premisses. I aquí és on Martin dirigeix aquest univers alternatiu.

Els contes recollits a Un corazón atribulado òbviament estan escrits pel mateix Martin, i són dos: “En el caparazón” ens narra l’adveniment d’un nou as, un nou superheroi, anomenat La tortuga i les seves aventures, lligades amb les tortuoses desventures de l’alienígena que va provocar l’esclat del virus. Realment, al començament costa entrar en aquest tipus de trames que tenen ja molt de recorregut i que porten anys publicant-se però els afeccionats als còmics de superherois americans li trobaran un dejà vú molt nostàlgic. “En el caparazón” m’ha semblat una història correcta, que ens acosta a la dura realitat dels jokers però que també ens demostra que la vida dels asos no és senzilla.
 
La segona història, “Del diario de Xavier Desmond” té un altre to. El protagonista és un Joker que viatja en missió diplomàtica pel món i on ens descobreix a través del seu diari l’estat de molts països i nacions aclaparades pel virus alienígena. Un to més nostàlgic i depressiu que intenta exaltar la humanitat que hi ha dins dels jokers, condemnats a mostrar les seves deformitats de per vida. Martin aconsegueix relatar-nos les petites històries d’una humanitat amagada sota cares deformades i cossos impossibles. Molt bé.

A la novena i darrera secció, Un corazón atribulado, hi trobarem contes que difícilment podríem encabir a les temàtiques anteriors, són rara avis, històries que sovint tant podem prendre com de ciència-ficció, com de fantasia, com simples paranoies de personatges bojos però que alhora resulten molt estimulants pel lector. Aquí Martin torna a evidenciar que és un mestre escrivint pràcticament qualsevol cosa de forma magistral.

Comencem per un plat fort, fortíssim fins i tot: “Asedio”, un relat de viatges en el temps que pren com a partida un conte que ja va ser publicat al primer volum, “La fortaleza”, una trama històrica a la que Martin té en gran estima i que ara transforma en una excel·lent reflexió sobre la història i els canvis que s’haguessin pogut produir en moments crucials. Cal destacar que el conte va ser escrit quan encara existia el bloc comunista. Viatgers del temps provinents del futur intenten canviar la història de Rússia i la posterior Unió Soviètica perquè el futur d’on venen – totalment demacrat, ple de mutacions i sense cap esperança de sobreviure- desaparegui i una nova línia temporal reformada sorgeixi sense la societat que ha destruït la Terra. Els viatgers prenen la ment de persones físiques. Dels sis punts claus de la història que els ordinadors veuen factible variar, només en queda un: El setge de la fortalesa de Sveaborg (o Suomenlinna en finès) a Hèlsinki, per part de les tropes russes, el 1808, que en cas d’haver-se saldat de forma diferent hagués variat el curs de la història en contra dels russos. Martin ens mostra els sentiments d’un viatge de forma tan visceral i intensa que la història gira en funció d’aquests. Excel·lent sense dubte.

Aquest any he tingut el plaer de llegir dues grans aportacions al gènere de la licantropia. La primera va ser “El cuento de la dama blanca” d’Angel Luis Sucasas, que obria l’antologia La tercera cara de la luna (Ediciones Nevsky) i la segona ha estat aquesta “Tráfico de piel” un magnífic conte de Martin sobre els homes-llop a l’Amèrica profunda. Una història que tempteja per igual la novel·la negra i la fantasia més fosca per traslladar-nos a una anònima ciutat on una serie d’assassinats estan portant de corcó a la policia. El lector sap perfectament sempre quin tipus d’ésser els ha causat però no les implicacions emocionals ni el mòbil de l’assassí. Perfecte sinó fos per un final un pèl precipitat on Martin introdueix elements poc clars. Però cal llegir-la per sentir-nos traslladats a sèries com True Blood.

Ah! Arriba una altra de les històries que més m’han agradat: “Variantes sin salida”. Mai hagués imaginat que un conte dedicat al món dels escacs pogués ser tan intens. La reunió després de deu anys sense veure’s d’un antic equip universitari d’escacs es veurà enterbolida per les disputes passades i per un element fantàstic que els trasbalsarà. M’ha encantat el tractament i les reflexions dels cinc personatges d’aquesta petita aventura. Tot i que la lectura està centrada en el protagonista, Peter, la història sembla traspuar malícia i perversió per tots els costats. Excel·lent és poc.

“La flor de cristal” és potser l’únic conte del recull que se m’ha fet una mica espès. Una història de ciència-ficció ambientada a l’univers dels mil mons creat per Martin que ens vol apropar a reflexionar sobre la vida i sobre la immortalitat en una trama argumental poc centrada al meu parer. Per sort, la prosa de l’autor és suficientment elaborada perquè llegim amb plaer el que considero l’aportació menys bona de l’antologia.

Deia al començament que els seguidors de Cançó de gel i foc havien de descobrir l’altre Martin, el que també escriu històries diferents, però no per això li farem un lleig si ens torna a portar als Set Regnes oi? La grandiosa portada d’Alejandro Terán ja ens donava una pista d’un dels contes que trobaríem a l’interior, de fet una novel·la curta. En aquest cas, “El caballero errante” és tot el que els seguidors desitgen: Una història de fantasia medieval ambientada als Set Regnes, uns cent anys abans del començament de Joc de Trons. Més d’un ja havíem assaborit la història a través del còmic homònim que va publicar fa uns anys Devir. “El caballero errante” té tots els ingredients per esdevenir una gran història amb tot allò que li agrada explicar a Martin: Honor, aventura, orgull i es clar, morts a mansalva. Dunk és un jove cavaller sense amo que acudeix a un torneig per mirar de refer la seva malmesa economia. Pel camí se li afegirà un enigmàtic marrec calb que l’ajudarà en els grans problemes amb que es toparà al torneig. Els fans de Cançó de Gel i Foc no se’l poden perdre! Excel·lent!

I quin millor acabament que el d’un conte centrat en la vida enclaustrada d’un escriptor de cert èxit? “Retratos de sus hijos” és una aproximació a la pertorbada ment d’un escriptor que va perdent la seva família a causa de la dedicació malaltissa en escriure. Però no només això, sinó que els fantasmes dels seus personatges se li apareixeran, talment extrets d’un conte de Dickens per pertorbar-lo encara més. Una història plena de força, amb moments simplement exultants i que poden ser un avís a navegants per qui es pren la feina amb massa seriositat, especialment la llarga, feixuga i malpagada vida de l’escriptor professional.

Torno a insistir. Martin és un grandíssim escriptor més enllà de Cançó de gel i Foc. I si no us heu llegit encara novel·les com Muerte de la luz, Refugio del viento o Los viajes de Tuf, ja trigueu, però sobretot gaudiu dels seus contes. I en aquests tres volums d’autobiografia literària hi trobareu les seves millors històries, algunes de les quals es troben entre el millor del gènere fantàstic de tots els temps.

Eloi Puig, 29/05/15