|
CF- CATASTROFISTA/ PODERS MENTALS
|
|
 |
|
 |
|
 |
|
|
LAS CRISÁLIDAS Editorial: CATALÀ |
| Les crisàlides | |||||||||||||||||||||
|
M’agradaria començar aquesta ressenya amb una frase d’aquelles lapidàries i grandiloqüents: “Hi ha vida més enllà de El dia dels Trifids!” Queda bé oi? Val, d’acord, potser és una exaltació una mica fora de lloc però és que m’agradaria recalcar que John Wyndham fou un gran escriptor més enllà del seu gran clàssic, El dia dels Tríffids. Sí bé l’esmentada obra magna de Wyndham és molt coneguda per tots, altres treballs seus no han tingut tanta repercussió i ho són, malauradament, menys. I voldria reivindicar-les també. Tot i que fa uns anys vaig acabar satisfactòriament El kraken despierta no ha estat fins a tenir a les meves mans aquesta novel·la, Las crisálidas, que acaba de recuperar Runas en castellà (en català fa anys que resta descatalogada) que m’he adonat que el que va construir aquest escriptor amb aquell malson dels trífids no va ser una casualitat i que altres obres seves son tant interessants (si no més) que aquella. I un dels casos és Les crisàlides, una novel·la que també beu de les catàstrofes apocalíptiques però que trobo més tensa, versemblant i profunda que no pas El dia dels Triffids. Les crisàlides és un novel·la que, com deia, beu de les catàstrofes i ens situa en una futur on la civilització ha quasi desaparegut a causa del que suposem han estat les conseqüències de guerres nuclears o similars. El món ha canviat, les franges de terra fèrtils han estat desplaçades per un clima inhòspit i més enllà del que els habitants de la regió coneixen com Labrador (per tant una península relativament aïllada i molt despoblada) només hi ha terres ermes o les els anomenats marges on els salvatges malviuen i realitzen petites escaramusses per robar menjar o quelcom que els faci servei. David experimenta els ritus que practica la seva comunitat any rere any per exemple cremant collites degut a petites malformacions en els fruits, o visualitzant amb normalitat absoluta el sacrifici d’animals que posseeixen defectes físics que s’allunyen de la norma però també comprova de primera mà com als humans que neixen amb algun tipus de mancança o desviació del que es considera el camí recte i la semblança amb Déu... són marginats, expulsats... o quelcom pitjor. Aquest és el petit univers on viu David, un món ple de mutacions espontànies, conseqüència, suposem, de les males arts humanes en la darrera guerra mundial. I aquí és on David descobrirà que ni ell mateix està segur perquè també amaga un secret, una capacitat oculta que cada cop costa més de mantenir lluny de les mirades inquisidores. La humanitat s'amaga darrera les creences religioses perquè ni entén què ha ocorregut ni com combatre un passat del que no en coneix els detalls, només sap que els antics que el governaven posseïen meravelles increïbles. Ara, el que queda d’aquesta humanitat es refugia en la intolerància vers a la diferencia (racisme, mutacions, varietats culturals...), qualsevol fet que es desviï del que dicta el llibre sagrat. Per tant les mutacions estan perseguides i qui les porta s’enfronta a càstigs promoguts per perjudicis religiosos i per la ignorància, cosa que ve a ser el mateix. Per tant Wyndham ens transmet un missatge molt més profund que la simple posada en escena d’una civilització que lluita per sobreviure amb una tecnologia equiparable a la del s. XIX; el seu discurs va més enllà i enalteix la vida i per tant el canvi i l’adaptabilitat d’aquesta; critica una societat que cerca l’estabilitat a força d’eliminar qualsevol diferència per la por a allò desconegut. És un missatge molt progressista, que òbviament contrasta amb la societat tan tancada i curta de mires que ens descriu a la novel·la (I que ben bé podríem aplicar a moltes sectes ultrareligioses d’arreu del món). Fixeu-vos en aquest extracte: “(...) Dios no tiene la última palabra. Si la tuviera ya estaria muerto. Però no està muerto: cambia y crece, como todo lo vivo. Por eso, cuando estaban empeñados en organitzar y ordenar el mundo de acuerdo con esa especie de planes eternos que se inventaron, Dios envio la Tribulación para destruirlo todo y recordarles que la vida es cambio.” Estic força convençut que les paraules de Wynham no devien caure massa bé als anys cinquanta però aquí és on l’autor realment ens envia aquest missatge tan explícit i que podem adoptar avui dia quan encara trobem casos de violència o menyspreu pel color de la pell o per deficiències físiques. Els personatges que intervenen més en aquesta aventura crítica son joves adolescents que són els que realment podrien impulsar un canvi en la mentalitat conservadora d’uns adults que continuen defensant un llegat social basat en la por i en la reclusió per evitar el contacte amb l’exterior desconegut i salvatge. I aquesta serà la lluita i la fugida d’un status quo que a la llarga impediria que la vida florís per les esquerdes d’una humanitat que ha canviat irremediablement. “Las formas vivas desafían a la evolución cuando corren peligro; sinó se adaptan, desaparecen. La idea de un ser humano completo es de una vanidad suprema: la imagen definitiva es un mito sacrílego” Les crisàlides m’ha semblat una novel·la més arriscada que les altres que fins ara havia llegit de John Wyndham perquè tant a El despertar del Kraken con a El dia dels Tríffids crec que l’autor es controla, que té fe en una societat intel·ligent que pot afrontar els problemes que li puguin sorgir; En canvi aquí, el problema és atacat des d’una perspectiva poc civilitzada i que es sustenta en els mites, la religió i per tant no en la capacitat de l’home per resoldre el seu propi futur. L’homo sapiens, doncs, ha canviat, com la vida i s’ha adaptat a un estil cada cop més fosc i potser per això, més realista. Un clàssic indiscutible que cal llegir. Ara només em queda per posar-me amb Els cucuts de Midwich i la seva darrera novel·la, Choky, que tinc des de fa massa temps a la pila. John Wyndham és un autor formidable. Eloi Puig
|
|
||||||||||||||||||||
 Aquest text està sota llicència de Creative Commons. |
|||||||||||||||||||||