CRUCIFEMINACIÓ
(1981)

Manuel De Pedrolo

Editorial:
Orciny Press
(2017)

Col.lecció:
Tar

Núm: 29

Pàgines: 156

Altres edicions:

1986 Edicions 62. El balancí

Som a l'any Pedrolo, el que commemora el centenari del naixement d'un dels autors més visionaris i controvertits en llegua catalana. I naturalment tinc algunes lectures pendents seves. Aquesta és la primera que llegeixo enguany de l'autor de La Segarra: Crucifeminació, una novel·la escrita a començaments dels anys 80 però que no fou publicada fins cinc anys més tard. No m'estranya: El seu contingut és altament inflamable.

Manuel de Pedrolo tenia moltes virtuts però jo em quedo especialment amb la seva capacitat d'avançar-se al futur immediat a través de diverses tècniques i temàtiques que anys més tard serien evidents i utilitzades per centenars d'autors de tot el món. Ja vaig dir a la meva darrera ressenya d'aquest autor que si Pedrolo hagués nascut a EUA i no a Catalunya, sense patir censura i amb una llibertat total per publicar, seria ara un dels noms clàssics a seguir per qualsevol afeccionat de la ciència-ficció. I no parlo només de les seves dots com a constructor de trames sinó per la seva versatilitat en explicar-nos allò que mai abans ens havia mostrat ningú.

Crucifeminació n'és un exemple clar doncs ens parla especialment de dos temes delicats. El primer: la religió i la facilitat amb que ens han venut sempre un miracle o una nova aportació mística a la nostra realitat quotidiana. El segon: El cos femení, aquella carn tan maltractada per un món eminentment masclista i desproveït d'afinitat per la dona més enllà d'utilitzar el seu cos pel plaer o amb finalitats de procrear. Sí, Pedrolo obre un batalla o almenys llança una pedra contra la denigració sexual i el contracte que sembla posseir tota dona i el seu cos amb una societat que la menysté de forma constant.

Parlem-ne a fons: A primera hora del matí, en un poble indeterminat i en una època futura (uns dos cents-anys) apareix en plena plaça de la vil·la una dona prenyada, nua i lligada a unes fustes en forma de creu. Sembla inconscient o morta i clarament està a punt de donar a llum. Són tots elements que ens recorden de forma innegable a certs aspectes fonamentals de la religió cristiana. I no és casualitat: Crucifeminació és una de les novel·les que l'autor va definir com part del seu cicle dels mites ancestrals.

Pedrolo construeix una novel·la transgressora en el contingut i en la forma. La primera pàgina només té una línia de text (al peu d'aquesta) que va sumant línies per a cada full que passem fins a omplir-lo excepte per un requadre central on cap a la pàgina 49 hi intuïm una crucificció esbossada. A partir d'aquí les línies de text van disminuint fins a tan sols a quedar-ne una. Orciny Press deu haver suat de valent per plasmar el que pretenia l'autor. Això és la primera part de la novel·la. Ni un punt i a part, ni un diàleg. És una prosa obsessiva i barroca, carregada d'informació sobre la troballa a la plaça i de com les autoritats (eclesiàstiques, militars, civils i científiques) hi posen cullerada interactuant amb el cos nu de la dona crucificada de forma grotesca i fins i tot malaltissa. Hi ha morts, baralles, estupefacció...però també esperança, benedicció, il·lusió perquè corre el rumor que el fill encara no nat de la dona crucificada podria convertir-se en una nova esperança per la humanitat. ¡Estem parlant d'una Segona Vinguda!

Oh sí! Pedrolo no s'està per minúcies i als seus llibres hi posa tota la carn a l'olla. I barrejar religió (cristiana) amb el cos de la dona normalment comporta que algunes persones s'esverin molt. I si a més hi incorporem un element que altera de forma grotesca el que s'espera d'un possible nou fill de Déu, el resultat és una crítica a una societat massa depenent de l'església i en canvi realça un feminisme incipient a l'època..

Però, oh! La segona part del llibre, titulada L'escollida, l'autor insereix encara una altra manera de veure el tema. I és a través d'un flashback sobre la noia en qüestió. I si no fos suficient, torna a canviar la forma amb que s'expressa. Es tracta d'una part estructurada com una entrevista on diversos doctors pregunten i interroguen (en la mateixa pàgina i en columnes diferents) a possibles candidates per a un experiment. Dóna un efecte de converses simultànies entre la noia i els científics molt curiós. A l'autor no li val deixar anar la idea transgressora, la bèstia desfermada, per acontentar al lector... no, Pedrolo també fa reflexionar a qui el llegeix fins a quin punt és real o no el que està passant. I com ho fa? Amb capítols com aquest o com el tercer, protagonitzat per un periodista que investiga fins a quin punt els esdeveniments tan sorprenents que ocorren a la plaça del poble, davant una noia nua, i penjada com si estigués crucificada són reals o estan preparats. L'autor és murri i ens dóna pistes però no li agrada que aquestes siguin molt clares: prefereix que a través de les notes posteriors cada u es faci el seu propi relat del que va passar a la plaça o del que suposadament va ocórrer.

És doncs, una novel·la experimental en molts sentits. Per la forma, ja comentada i que s'avança a molts altres llibres que també l'han emprada (potser el més conegut darrerament ha estat La casa de hojas) com per un contingut punyent sobre el misticisme religiós reflectit a través de la profanació del cos de la dona. Sí, una novel·la feminista, o més aviat critica amb la mirada sempre perversa de l'home. Un llibre, doncs, en molts aspectes avançat al seu temps.

L'ambientació, tan ancorada als anys setanta i començaments dels vuitanta, que és quan Pedrolo escriu la novel·la, passa factura si un pretén que el de l'Aranyó s'imagini una societat molt diferent tot i que l'acció transcorre dos-cents anys el el futur. No, Pedrolo posa el dit a la llaga d'alguns problemes socials de l'època i els extrapola al futur però tant li fa que les seves descripcions no s'ajustin a cap especulació més enllà del seu temps. El que pretén és atacar aquells elements pertorbadors en la societat d'aleshores. Qüestions com el sexe i la dependència religiosa. I per denunciar aquests punts focals utilitza aquesta prosa carregada, farragosa, que t'atipa i t'ompla fins que no pots més i has de deixar una estona la pàgina que estaves llegint per que et satures i comences a rellegir les mateixes frases. Una prosa que quan vol acostar-se a temes delicats com la virginitat o el sexe, no s'atura i també és utilitzada com a una llança que estripa eufemismes sexuals. Aquesta violació constant del sexe femení (aquí representat òbviament per la noia lligada a la plaça) evidencia amb quina facilitat es pot profanar un cos d'una forma banal, sense miraments i sense cap mena de recança, com si d'un objecte es tractés.

No és aquesta una lectura per tots els públics doncs tot i que per una banda és moderna i estimulant (per l'època) també hem de dir que es tracta d'un text molt dens i expressament carregat, potser per provocar disgust o rebuig. Però val molt la pena comprovar, un cop més, com Manuel de Pedrolo es va avançar amb una història que si més no, ens farà reflexionar (i regirar-nos inquiets mentre llegim).

Eloi Puig,

06/05/2018