PUNTS DE FUGA
(2015)

Diversos autors

Editorial:
Males Herbes
(2015)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 21

Pàgines: 398

Fa uns anys vaig llegir una antologia sobre morts vivents titulada Zombies. Una molt bona recopilació que recollia molts aspectes diferents del que entenem popularment com a morts vivents. Potser en tota l'antologia només hi havia un parell o tres de contes amb morts vivents típics – els que podem veure a sèries com The Walking Dead-. La resta eren acostaments al mite del mort vivent des de molts angles diferents, fins i tot des de perspectives realistes. Quan em poso a valorar un conte o una novel·la no ho faig en funció de si és fantàstica o no, ho faig tenint en compte simplement si m'ha agradat o no – tant per la trama com per la prosa-. Comento tot això perquè precisament alguns dels relats que em van agradar més no tenien res de fantàstics i no voldria que algú pensés que sóc un purista que només valora positivament els relats més clàssics o que s'encabeixen més còmodament dins la ciència-ficció o la fantasia. Simplement valoro positivament allò que m'agrada, sigui del gènere que sigui.

L'editorial Males Herbes ens va presentar fa uns mesos una antologia temàtica que tanta falta fa a les lletres catalanes i que volia assolir una fita similar al comentat anteriorment. En aquest cas, una antologia sobre viatges en el temps titulada Punts de fuga. Un recull de contes inèdits de 26 autors catalans, actuals i plens de força on aquests poguessin aportar nous conceptes i punts de vista per acostar-nos una temàtica com són els viatges temporals sota qualsevol perspectiva que l'autor trobés adient. Perfecte doncs! No només de ciència-ficció viu l'home!

Com deia, l'antologia és valenta i necessària però m'ha suposat un petit daltabaix emocional. No perquè bona part dels contes tractessin els viatges temporals de forma poc convencional, al contrari, això ja m'ho suposava. Repeteixo que estic avesat a llegir tot tipus de relats i entenc que cada autor presenti un treball diferent segons les seves motivacions personals. Però he tingut la sensació que en molts casos, els autors han aprofitat la temàtica per enviar relats tan inversemblants i estrambòtics com han pogut, com si parlar de viatges en el temps no fos un repte prou seriós, com si escriure sobre la temàtica que van proposar els editors, tot s'hi valgués. I no, crec que no tot s'hi val. En aquest punt però, la meva crítica va més dirigida als editors que han acceptat els treballs enviats sense destriar si s'esqueien a la proposta inicial doncs sinó no acabo d'entendre com molts dels relats s'han inclòs en aquesta antologia quan no hi ha vincles amb la temàtica proposada... en cap sentit – almenys que jo sàpiga veure-. En aquest punt un incís: Un dels relats més absorbents de l'antologia és “El paradís perdut” de Joan Jordi Miralles i tracta exactament sobre aquest punt que comento (l'acceptació o no d'una història per part de l'editor). Un relat per cert molt ben escrit però amb un final massa fantàstic pel meu gust. Tanco l'incís.

I és que Punts de fuga s'ha quedat en una excel·lent idea repleta d'alt-i-baixos. Trobem relats divertits, melancòlics, fantàstics, realistes... tots ells lloables, però també trobem experiments sense massa fonament, psicodèlies d'autors que proven de ser originals sense que el lector entengui què està llegint i en general aportacions desmesurades que s'han inclòs en aquesta antologia com si fos un calaix de sastre. Un altre cop aquella sensació que s'ha aprofitat el viatge temporal com a premissa per escriure històries que no tenien cabuda en altres llocs.

I això que el primer terç dels relats – en general- és força prometedor. Aportacions com les d'Antoni Munné-Jordà amb l'efectiva “Segones oportunitats”, el clàssic – i no per això menys interessant- “Jet lag” de Joan Todó, el poètic “Succedanis d'eternitat” de David Gálvez, el curiós “La bondat de Sant Cristòfol” de Mar Bosch, el divertit “Des d'un món simulat” d'Emili Olcina, el sorprenent “Zoo Palau” de Ruy D'aleixo, l'imaginatiu “El viatger” de Salvador Macip o el gran homenatge Lovecraftià que és “La crida més enllà del temps” d'Enric Hercé... entre d'altres són les històries que m'han proporcionat més plaer com a lector, però a mesura que avancem en la lectura els contes es converteixen cada cop més en estranys i desconeguts acompanyants que no sabem identificar i que fins i tot en algun cas mirem amb disgust preguntant-nos ”Què estic llegint?”. Són històries que no crec que representin el que hom esperava trobar a Punts de fuga: Els esmentats experiments literaris, a vegades d'escriptura barroca i densa, a vegades d'un surrealisme que espanta per la incomprensió que arrosseguen darrera seu.

Els editors han acceptat massa rara avis, massa contes que pretenen trencar motlles i no aconsegueixen més que desconcertar i avorrir al lector... En aquest segon tram però també hi ha aportacions valuoses com l'hipnòtic “Bolero” de Sebastià Jovani, el nostàlgic “La pluja” de Carla Benet o l'efectiu “Sota les hores” de Ramon Mas que compleixen amb l'objectiu promès, sense oblidar el darrer conte, “Les vacances d'en Pendergast” de Víctor Nubla que no he pogut fruir al 100% per desconèixer els altres relats del personatge però que té una ambientació i un rerefons més que notable.

Per una banda estic satisfet de comprovar que els autors que ja coneixia dins l'àmbit de la ciència-ficció han sabut estar a l'alçada; més content estic encara també d'haver tastat per primer cop a noms com Joan Todó, Mar Bosch, Emili Olcina, Ruy D'aleixo, Sebastià Jovani o Carla Benet. Són noms que he descobert gràcies a l'antologia i per tan tot això que m'emporto. Però la valoració final, que no deixa de ser una mitjana de tots els relats que composen Punts de fuga, és fluixa. Massa històries desiguals, massa relats sense entendre, sense treure'n l'entrellat. Una llàstima perquè amb la meitat d'aportacions s'hagués aconseguit una antologia més que notable.

Entenc però, que una antologia sempre amaga una dificultat molt més aguda que publicar una sola novel·la: La de compaginar diferents estils i objectius d'autors tan diversos com els que ena han presentat a Punts de fuga. I que només una part d'aquests autors no compleixi amb les expectatives creades, colpeja sense pietat la valoració final que sempre esdevé una mitjana de les obres llegides.

En tot cas, ha estat una aposta forta de Males Herbes que cal lloar, a l'espera que continuïn insistint en aquest tipus d'iniciatives.

Eloi Puig, 17/01/2016