DIATOMEA
(2022)

Núria Perpinyà

Editorial:
La Magrana
(2022)

Col.lecció:
Les ales esteses

Núm: ---

Pàgines: 334

«—Hem de matar l’aigua.
—No diguis disbarats
—Sense aigua viuríem millor. L’aigua s’ha tornat la nostra enemiga.
—I tu t’estàs tornant boig —fa esquitxant-lo amb la palma de la mà.
—No, mai no he estat tan lúcid.
—I m’ho dius ara que estem nedant. És una broma?
—No, peixeta meva.
—I com la mataràs? —se’n burla.
—Ah Kailani, veig que t’intriga... —fa l’home acostant-se-li per tamborinejar-li els llavis; la dona se’n riu i se n’aparta. »

Així comença Diatomea, la novel·la escrita per Núria Perpinyà que ens apropa a un llunyà s.XXIII amb uns problemes reals que ja patim a inicis del s. XXI. I aquest problemes tenen un nom: L’aigua. Però, Ah! En aquest cas, a diferència d’altres novel·les recents que també tracten el canvi climàtic com per exemple La Muntanya Líquida, Perpinyà explora les dificultats inverses que comporta posseir massa aigua, o més ben dit no poder controlar els estralls que provoca l’aigua.

Segle XXIII, ens trobem amb una societat avançada, gairebé utòpica en molts sentits: Els robots formen part de les llars de bona part del primer món, la política mundial és dirigida íntegrament per les dones i els menjars (sempre vegetarians) estan regulats i esdevenen uniformes perquè no alterin la salut de les persones. El racisme està completament erradicat donat que la immensa població mundial és mulata. Moltes famílies viuen per tot el món de manera que no existeix un arrelament específic a un territori. Les nacions i els estats viuen protegits sota el paraigües científic i tecnològic de les Nacions Unides.

Aquesta ciència avançada esdevé especialment cabdal amb els implants tecnològics que tota la població porta a sobre que permeten una ràpida i major capacitat de comprendre i assimilar conceptes (i fins i tot una lleu telepatia amb els robots anomenada mentadiàleg que trobo fascinant però que s’explota poc a la novel·la). També l’educació és radicalment diferent a l’actual. Aquesta té un aire obert on la imaginació dels nens menors de catorze anys es té molt en compte per a proposar projectes o millores a la pròpia societat.

Com podeu deduir, al segle XXIII es viu, com comentava, una mena de societat ideal... si no fos pel clima. Les tempestes, huracans, inundacions i altres calamitats relacionades amb l’aigua i degudes a un canvi climàtic irreversible (herència de la nostra època), provoca milers de morts cada any. I una de les víctimes és un dels fills de la Kailani i em Bekele, un matrimoni benestant. Ella, la nostra protagonista és tècnica de perfums i ell, un físic reputat.

I això ens porta un altre cop al paràgraf inicial de la novel·la: El marit de la Kailani vol fer desaparèixer l’aigua, la causa final de tots els mals de la humanitat. Fins i tot en èpoques pretèrites el posseir o no aigua era font per iniciar guerres. I sí, aquesta idea, estrambòtica, incoherent i fins i tot absurda és la premissa des d’on l’autora ens porta de bracet per aquest futur a través d’una novel·la en tres actes.

L’estructura de la primera part de Diatomea és caòtica però estranyament fluïda. Conté nombrosos flashbacks, canvis de visió, viatges al present, al passat, narració en primera i en tercera persona i esdevé un tant poètica. L’autora hi incorpora falques històriques sobre com ha evolucionat la societat humana i la seva història fins aquest s. XXIII. Però com comentava, la prosa de Perpinyà flueix molt bé, a vegades s’escola com un rierol entre les pàgines sense que ens n’adonem, d’altres baixa com un torrent d’aigua brava que ho arrossega tot cap al centre de la corrent. És en aquest primera part on l’autora construeix una trama que capgira els sentits perquè ens obra la porta a aquesta premissa impensable que és que algú proposi seriosament erradicar l’aigua de la Terra.

La segona part potser és menys dinàmica; també potser més lineal. Poc a poc aquesta empresa que consisteix en convèncer la població mundial de buidar els oceans, els mars i els rius (no he entès mai per què no s’ha previst mantenir llacs i rius), també comporta llargs soliloquis de la nostra protagonista (alguns dels quals poden resultar carregosos) sobre l’ètica de la proposta. En especial Kailani és molt susceptible al tema donat que prové d’una família menorquina-polinèsia. De fet, el seu pare continua sent pescador en una illa perduda del Pacífic.

I ens topem amb una tercera part, completament diferent en estructura i personatges i que ocorre unes dècades més tard. Un final que esdevé premonitori i també una crítica lapidaria a l’absurditat del pensament humà i els seus interessos.

Diatomea, doncs, és una novel·la que parla de la catàstrofe i de la post catàstrofe, del cataclisme natural (a causa de la prèvia acció humana) però també de l’ecocidi voluntari a que ens podria portar uns líders especialment populistes o uns científics amb un ego sobresortit. Sigui com sigui, per molt antinatural que ens pugui sembla la idea, Núria Perpinyà ens porta una novel·la on la narració sobresurt de forma notable i ens enganxa a una trama i ens apunyala la fe en la poca humanitat que ens podria quedar.

Entenc que la novel·la té un objectiu principal en forma d’avís sobre els actes de la humanitat sobre el planeta però m’he quedat amb ganes de descobrir com l’autora desenvolupava altres conceptes —secundaris a l’obra— com son el tema dels implants tecnològics, la comunicació amb els robots, la política mundial etc. L’escenari que ens planteja Perpinyà — més enllà del tema climàtic— és molt llaminer!

Diatomea és una reflexió en tota regla sobre el canvi climàtic i també sobre el paper de la humanitat en l’alteració de la biosfera terrestre. Una novel·la de ciència-ficció especulativa que tot i que resulta completament inversemblant (la versemblança no té res a veure amb monstres i alienígenes, com es defineix de forma —permeteu-me— un tant ridícula al web oficial del llibre) resulta una lectura fascinant i colpidora alhora. Núria Perpinyà és capaç atrapar-nos amb una premissa arriscadíssima per obrir-nos els ulls als problemes actuals sobre les variacions climàtiques i les seves conseqüències.

Eloi Puig
24/11/2022