És normal que una antologia d’autor tracti temes ben allunyats els uns dels altres. De fet, si una antologia no és temàtica seria del tot lògic que sempre fos així. Però no deixa de sorprendre’m la quantitat de temes i arguments diferents que és capaç d’abordar Fernando Lafuente, un escriptor per mi, totalment desconegut.
Aquest eclectisme s’evidencia en el títol escollit per donar nom al recull: Divergencia a más infinito. I m’agrada el nom, a l’igual que la portada. Tot plegat, entre les moltes antologies que rebo del Grupo AJEC, aquesta va ser la que vaig triar per llegir aquest cop. Expectatives? Cap ni una, doncs com he dit abans, no coneixia l’autor, ni en tenia cap referència. El resultat? Molt homogeni, poc destacable per la part negativa i per la positiva. La majoria dels relats aproben sense problemes, escrits amb ganes i sota la prosa elaborada de Lafuente – una prosa que en diverses ocasions és fins hi tot massa elaborada, carregada. A Lafuente li agrada donar moltes explicacions per deixar les coses clares. Li agrada fer de quan en quan descripcions grandiloqüents que tot i que són resultones, poden sobrecarregar el text. A vegades val més la pena llegir una sola paraula que 3 frases que descriuen un sentiment-. Però cap d’aquests relats destaca especialment, com deia per esdevenir especialment excepcional; i cap per resultar incedecement dolent –fins hi tot el relat que m’ha agradat menys, “Invasión alienígena” pot tenir la seva gràcia – però a mi em va agafar un tant fred-
Com deia doncs, aquest primer tast dels relats de Fernando Lafuente tenen el defecte de deixar un tant indiferent, tot i que m’atreviria a dir que no pas pel seu tractament del llenguatge, si no per les trames argumentals, que o són poc vistoses o deixen al lector un tant desconcertat.
Fent un breu repàs dels 13 contes, el millor sense dubte és “Tinta rojo sangre”, un relat notable que tracta sobre la bruixeria, integrant un element fantàstic en la vida diària d’un professor d’institut. Ben escrit, potser un pèl llarg però ben resolt.
Anem per la resta: “Pieles rojas” és un relat un tant enigmàtic. També està ben escrit, té un bon ritme però és un d’aquells relats amb trampa. No és que estigui en contra d’aquestes sorpreses finals – de fet un dels millor llibres que vaig llegir l’any passat, Gènesi, era una novel·la també enganyosa- però reconec que vaig fer una ganyota, com si m’haguessin punxat i m’haguessin tornat a la realitat. Tanmateix, és un relat amb estil que sap atrapar al lector.
A “Autopista”, la metàfora portada a la literatura l’he trobat massa enigmàtica. Possiblement un servidor no hagi entès massa bé el missatge del conte. Potser l’hauré de tornar a llegir. En canvi “Epílogo” és un exercici de metaliteratura, d’aquells que s’assenten còmodament en el fantàstic. La vida –o mort- d’un personatge de ficció que es nega a desparèixer-. Curt i ben portat. Interessant.
“Crónika” per la seva banda ens porta una trama una mica confusa sobre viatges en el temps i partides en jocs estranys. M’ha agradat un altre cop la prosa tot i que l’argument podria polir-se més, al meu entendre. “Reválida” torna a utilitzar la metaliteratura – o metacinema?- per acostar-nos a la vida d’un personatge de ficció. Aquest cop no li ha sortit tant bé com a “Epílogo” i el conte no desperta massa interès.
“Presagios” és un altra dels bon contes que podem trobar a l’antologia. I directament el podem qualificar del més emotiu per estar basat en fets reals. Els malsons d’una campista són l’eix que vertebra aquesta història. Potser pel fet de conèixer la història que amaga l’argument ajuda a que li tinguem especial estima, però tantmateix, el relat està ben narrat. “Divergencia a más infinito” és especial. Li reconec la seva originalitat però m’ha costat trobar-li el to a aquest conte de base matemàtica… no és el meu camp.
“El chino de las tragaperras” i “Escritor de éxito” són els dos contes no fantàstics de l’antologia. El primer és un acostament a una obsessió malaltissa. No està malament tot i també resulta un pèl llarg pel meu gust. Lafuente sap retratar de forma bastant real una malaltia com és la ludopatia. El segon és un conte més irònic sobre els escriptors i el món editorial. No m’ha acabat de fer el pes però.
“Salto en el tiempo” és un exemple del relats que he trobat un tant desmesurats. Semblava que pels plantejaments de l’autor – i la temàtica, que sempre ha estat de les meves preferides-, podren ser molt més del que acaba esdevenint. La bona prosa – un altre cop- no amaga les deficiències d’una història amb un final poc inspirat.
Finalment, “El hombre del ascensor” és un bon conte de terror psicològic sobre una angoixa mental que pateix el nostre protagonista, un home que creu que en qualsevol moment algú li dispararà quan obri la porta de l’ascensor. Té un final digne i deixa un bon gust de boca.
La conclusió que en trec de tot plegat és que l’autor té imaginació – s’evidencia en contes com “Divergencia a más infinito” o “Autopista” però precisament a aquests contes els manca una mica de concreció per que arribin al lector. En canvi, en històries més intrascendents com “Tinta rojo sangre” o “Presagios”, contes que de per sí no resulten originals, és on treu el millor de sí mateix, potser per que s’exigeix menys i deixa fluir millor les paraules. No ho se. En tot cas ho comprovarem en la propera antologia o novel·la.
Eloi Puig, 20/10/2011
|
|
|