L'ECO DEL TEMPS
(2013)

Joan Maria Arenas

Editorial:
Voliana
(2013)

Col.lecció:
Retorn el Sol

Núm: 02

Pàgines: 258

L’editorial Voliana va començar fa uns mesos una aventura particular apostant per una col·lecció pròpia de ciència-ficció en català. Fins aquí res a dir. El primer número, Terra promesa, encara no l’he llegit, es presentava com un space opera, crec recordar, i caldrà tastar-lo aviat. El segon volum però sí m’ha sorprès per la valentia amb que una editorial petita com és aquesta ha fet un cop de puny sobre la taula i ha publicat una novel·la de ciència-ficció que normalment costa de trobar-se a casa nostra, i més en català. Es tracta de l’Eco del temps, de Joan Maria Arenas.

L’eco del temps és una obra que s’endinsa dins els fluctuosos camins de la física quàntica i els forats negres però que també toca amb gran encert subgèneres tan afins a la ciència-ficció com els universos paral·lels o la novel·la catastrofista. I això és complicat de muntar-ho, de proposar-ho al lector i que aquest ho digereixi convenientment. A diferència d’altres obres i autors que els agrada esplaiar-se amb la ciència-ficció hard, com l’australià Greg Egan, Arenas preferix acostar aquesta ficció especulativa al lector de forma que les idees, les propostes i la imaginació puguin ser assaborides per qualsevol. L’eco del temps és una visió planera de temes que podrien fer-nos trencar el cap per entendre’ls. I aquí, l’autor l’ha encertat plenament a l’escriure per a tothom.

El CERN és l’excusa, la base física i real on el nostre protagonista, el vilafranquí Hèctor Truran treballa des de fa uns anys. El carismàtic centre d’investigació nuclear ubicat a Suïssa, que ja ha servit per desenvolupar altres històries de ciència-ficció – com per exemple Recuerdos del futuro de Robert J. Sawyer- pateix un petit accident que trasbalsa per moments la vida dels físics que hi treballen provocant diversos deja vu. Però poc a poc hi ha sospites que l’incident podria haver alterat quelcom de més important: El temps.

La novel·la s’estructura en tres parts ben diferenciades on la primera – que es menja un bon gruix de l’obra- és l’encarregada de presentar-nos l’incident i el seu estudi. L’autor ho fa a dos temps: En un present entre converses d’amics on s’abusa un pèl dels diàlegs i un passat sobre la vida de l’Hèctor transmès a través de flashbacks. També és aquí on s’intueixen altres elements propis de la ciència-ficció més especulativa com la creació – i fusió!!!- d’universos paral·lels. Un part dinàmica però sense presses, escrita de forma amena, creïble. Potser amb algun detall impulsiu però que en definitiva ens deixa un bon gust de boca.

La segona part canvia radicalment d’estil: narrada des d’una altra perspectiva, molt més allunyada, repassant de forma constant, sense pausa, un procés de degradació de la humanitat a causa d’un element que mai li hem donat excessiva importància: El temps, un altre cop. És aquesta una secció més encarada a la novel·la catastrofista. A vegades ens pot semblar exagerada però si tenim en compte el que la premissa inicial ens està transmetent, crec que l’autor encara ha fet curt i ha salvat les distàncies amb el lector sent poc cruel, poc visceral.

La tercera part – que no desvetllaré aquí- recalca fermament les propostes que ens ha anat introduint Arenas durant la novel·la.

En definitiva i com a resum: L’eco del temps és abans de res una novel·la original que proposa un tipus de literatura prospectiva enclavada en els fonaments de la bona ciència-ficció. Potser li manca treballar alguns personatges, retallar alguns diàlegs i aprofundir en alguns temes, però la novel·la funciona més que bé tal com està i possibilita que el lector es pregunti sobre diversos temes, especuli sobre múltiples opcions i per tant crei noves visions sobre un problema complex que té a veure amb el temps i amb la creació d’universos paral·lels.

“Tots som gats dins una caixa” escriu l’autor cap al final del llibre. Tots tindrem una visió pròpia del que se’ns diu a L’eco del temps, unes visions que alhora crearan universos infinits sobre els que especular.

Eloi Puig, 22/07/2013