EJÉRCITO NUEVO MODELO
New Model Army
(2010)

Adam Roberts

Editorial:
Gigamesh
(2016)

Col.lecció:
Gigamesh Ficción

Núm: 61

Pàgines: 247

Traductor:
Andrea M. Cusset

Això va de democràcia.

Sí, d'acord, m'he apropiat de forma unilateral i sense cap mena de vergonya de la frase que s'està pronunciant aquests dies al Parlament de Catalunya per defensar l'actuació de la seva presidenta. Però és que la frase és un resum breu de la intenció d'Adam Roberts: Parlar-nos de la democràcia real, d'una forma de fer política que s'allunyi de la corrupció i de l'immobilisme de manera que flueixi i s'adapti als canvis i oferir-nos possibles vies d'anàlisi d'aquesta política especialment palpables a través del la llibertat tecnològica que ofereix internet.

Ep! Aturem-nos un mica i recapitulem que sinó aquesta ressenya se'm pot anar anar a norris. Rebobino i començo de nou: L'editorial Gigamesh ens presenta una novel·la contemporània com ella sola que tracta de política, guerra i democràcia. Una novel·la vigent però que no deixa de ser una utopia, una història confeccionada sota un punt de vista concret, d'un personatge idealista sobre els valors democràtics i que intenta traslladar-nos una necessitat que tots percebem al nostre entorn, encara que sigui dirigida per senders bèl·lics. Tot això i més és Ejército Nuevo Modelo.

Europa. Un cúmul de nacions, un eixam d'estats que de quan en quan van canviant les fronteres (voluntària o involuntàriament). Un conjunt de pobles que sempre han arrossegat plegats el pes dels enfrontaments per qualsevol causa suposadament justificable, sigui econòmica o religiosa. Europa és un camp de batalla constant de llengües, nacions i maneres de pensar diferents per molta uniformitat que pretenguin vendre els partits de la dreta. Europa és el sinònim —amb permís de llunyà orient— de l'essència del feudalisme, un paràmetre que s'arrossega des de fa segles en molts aspectes de la nostra vida. Com a la guerra.

Tony Block és el nostre protagonista. És anglès i lluita en un ENM (Exèrcit Nou model) per l'alliberament d'Escòcia. Com s'entén això?. De forma simple: fa la seva feina, és soldat i pertany a l'ENM Pantegral, un exèrcit contractat pel Parlament escocès per convèncer a les tropes de Sa Majestat la Reina d'Anglaterra que els escocesos volen seguir la seva vida en pau... i sols. Un fet que es podem aplicar a mitja Europa i a casa nostra també. “Això va de democràcia” deia al començament. I aquí està el tema. Els escocesos voten que volen marxar i els anglesos diuen que no. —El llibre va ser escrit el 2010, anys abans del referèndum vinculant sobre la independència d'Escòcia—. Així que com que no tenen prou diners ni gent per defensar-se contracten un ENM. I què és un ENM us preguntareu? Doncs un exèrcit de soldats que lluiten per que volen (i cobren, es clar) que funciona de forma democràtica. Tots —els que ho desitgen— voten per cada acció, per cada atac, per cada retirada. No existeix jerarquia militar, no hi ha ordres absurdes que envien a centenars de persones a una mort segura. Els ENM funcionen diferent. Són flexibles, es poden desplegar en hores o replegar-se en minuts, camuflats entre la població. No usen uniformes, tots saben fer més o de menys de tot (lluitar, guarir, tàctiques militars etc...) i tots van a la una un cop les votacions s'han realitzat, un cop la democràcia real s'ha executat.

Per poder dur a terme aquesta mena d'eixam que funciona com un sol home, s'usa tecnologia punta en forma de xarxes d'internet, mapes de posicionament en temps real de google, wikis que permeten la comunicació —i el vot— de forma instantània etc. I tot això és el que ens explica Tony Block en primera persona i en plena batalla: Com funciona la democràcia radical dels ENM en front als exèrcits convencionals d'ascendència feudal... i com guanyen batalles i guerres tot i posseir menys personal i menys armes.

Naturalment, un pot prendre's aquestes teories democràtiques com utopies sense massa fortuna. Però si ens mirem al voltant observem cada cop més que la democràcia actual sembla que només acontenti a uns quants, sembla que votar o debatre propostes democràticament només es pugui fer quan un bàndol se sap guanyador... és una democràcia a l'ús, que s'interpreta segons els interessos més partidistes.

Sí, alguns pensareu que estic comparant la política actual catalana — amb els atacs contra la democràcia etc a que està sotmesa des de fa anys— amb les propostes del llibre. He posat exemples que tinc aprop perquè els conec millor i el visc cada dia però podrien aplicar-se a qualsevol lloc del món. La democràcia real que despleguen els ENM s'hauria de poder traslladar a tots els àmbits de la societat futura. No només als bèl·lics naturalment. El fet que l'exemple que ens posa Roberts sigui una futura guerra entre Escòcia i el Regne Unit és només un exemple. A la segona part del llibre, sense anar més lluny, es centra en l'alliberament de la castigada regió de l'Alsàcia, sempre cobejada per francesos i alemanys. Podria posar-ne molts d'altres (de fet en algun moment exposa l'existència de desenes d'ENM per Europa i algun pels EUA) però no importa on actuïn els ENM sinó el com actuen i guanyen... perquè els enormes monstres pseudo-feudals emmirallats en el seu poder sucumbeixen a uns homes que lluiten simplement de forma diferent, sentint-se tots part del mateix.

La novel·la és una curiosa barreja d'assaig utòpic i d'aventura bèl·lica. La veu de Tony Block ens acosta a la realitat amb un llenguatge casolà, amb una complicitat allunyada de lo transcendent. És una lectura agradable que no avorreix tot i notar sovint com la propaganda democràtica s'instal·la de forma sistemàtica en diverses pàgines. Curiós parlar de propaganda democràtica... quan se suposa que tots som demòcrates convençuts oi?

Però aquest semi assaig novel·lat té llums i obres. No sé si Roberts ha volgut forçar massa la màquina. L'obra està estructurada en tres parts molt diferents. La primera és la que ocupa un 70% de les pàgines i és a la que trobem la informació de tot el que he estat comentant fins ara. La segona, centrada com deia a l'Alsàcia és diferent. Posseeix passatges fascinants tan simples com descriure un assalt armat al centre d?Estrasburg però també d'altres on la filosofia es fa carregosa, on les descripcions semblen més aviat fetes en una nit de moral baixa, on sembla que l'autor atengui més a la poesia que a la narrativa. I el pitjor és que no deixa les coses clares, com ocorria a la primera part. No coneixem exactament els mètodes de com es pretén destruir un ENM o de com fer canviar la tendència abassegadora d'aquest tipus d'exèrcits.

Poc a poc la traça narrativa de Roberts es va exagerant. Crec que ha volgut dotar de vida pròpia a la novel·la, especialment a la tercera —i més curta— part, anomenada Yo, gigante on de sobte vol convertir les seves apostes teòriques en un cúmul d'informació estable que preten resultar més gran que la suma de les seves parts, com l'homo gestalt que Sturgeon ens va mostrar a Más que humano, però a una escala mil vegades més gran.

Oh sí! Roberts no es queda curt amb tot el que vol assolir però en la meva modesta opinió no ho aconsegueix del tot. Sí que aconsegueix la important fita d'obrir-nos la ment a que les noves tecnologies podrien facilitar que la democràcia tal com la coneixem avui dia fos més estricta, més dirigida al que els pobles anhelen. Fixem-nos en aquesta cita de la pàgina 21:

“En el mundo de la política actual no gozamos de democracia, sino de una oligarquía interrumpida por contiendas electorales periódicas para determinar quién tiene mayor influencia sobre los medios de comunicación”

Ras i curt. Això és el que pensa cada cop més un bon percentatge de la població. Sí, en aquest sentit l'autor aconsegueix que les seves —per ara— utopies sobre democràcia i bel·licisme siguin incorporades al nostre psique de forma força lloable. Tot i això hagués estat bé conèixer més dels orígens dels ENM especialment de com es creen, com es recluten als soldats voluntaris, si tots tenen els mateixos ideals democràtics o si també hi ha ovelles negres etc... per sostenir aquest sentit de credibilitat de forma més eficient.

Molt bé fins aquí. Però a partir de la segona part i especialment la tercera, la filosofia implícita a l'obra es dispara i acaba sent molt confosa. Aquest homo gestalt que barreja per igual la carn i la informació sembla narrat sota efectes al·lucinògens. No és només que costa seguir el ritme sinó que a diferència de la democràcia radical que ens exposava al començament i a la qual podíem adoptar en major o menor grau, aquesta tercera part no ens l'acabem de creure.

En definitiva, Ejército Nuevo Modelo és una de les lectures més originals que m'he trobat enguany i entenc perquè Gigamesh ha apostat per ella però m'ha deixat un gust agredolç en les seves darreres pàgines per poc concretes i per no seguir les regles que fins llavors s'establien a la novel·la. Tanmateix val molt la pena ficar-se a la pell de Tony Block i veure com defensa la democràcia dins un ENM. Fascinant sense dubte.

I recordeu que tot i la estrident portada del gran Corominas on uns soldats estan assassinant a una icona del joc monopoli i on es pot entrellucar un retrat de la reina d'Anglaterra cremant...

… Això va de democràcia.

Eloi Puig, 24/12/2016