L'ENIGMA PERUCHO
(2017)

Jordi Cervera

Editorial:
Bambú
(2017)

Col.lecció:
Hipocampo

Núm: ---

Pàgines: 324

Haig de reconèixer que quan vaig fer el primer cop d'ull a la novel·la L'enigma Perucho vaig quedar com hipnotitzat. Em va semblar que tant el títol com la magnífica portada em cridaven com un cant de Sirena. La darrera proposta de Jordi Cervera – la primera novel·la que llegeixo d'ell- no podria tenir millor presentació: El nom d'un autor com Perucho i una il·lustració que evoca a una Barcelona completament destruïda i abandonada.

Jordi Cervera ha escrit una novel·la molt personal, pensada i meditada per ser un homenatge a la figura de Joan Perucho, al qual va conèixer – i pel que sembla al qui també professa un gran respecte i admiració- però també una novel·la que vol aprofundir en un tema tan interessant com el llegat cultural dels pobles. Per aconseguir-ho Cervera s'ha inventat una trama rocambolesca i original per acostar-nos aquests aspectes que comentava. Una història narrada potser sota un enfocament juvenil però que vol expressar un missatge plenament adult en tots els sentits.

Situem-nos: Barcelona, Catalunya i en general tota Europa sencera estan destruïdes a causa d'un virus desenvolupat en uns laboratoris turcs que consumeix el cos humà sense atacar el medi ambient ni als animals. El patogen es propaga amb facilitat però també mor de forma efectiva quan no té més cossos dels que alimentar-se. Els causants de tot plegat són un grup de militars fanàtics turcs que després de la devastació causada a escala mundial retornen al passat amb melancolia pròpia dels folls. L'Imperi Otomà, doncs, s'alça un cop més i Istanbul esdevé el centre del món. Els abans poderosos sultans tenen un nou regent la voluntat del qual és llei: Mehmed IX, senyor de totes les coses. A les terres bàrbares només hi sobreviuen grupets d'insurgents sense cap possibilitat real de fer mal a un poderós imperi. Però el sultà ja fa una colla d'anys que governa amb mà de ferro. La cort en el fons és un lloc on cal passar massa hores. S'avorreix. Des de fa temps existeix una moda que poc a poc ha esdevingut un referent i una llei transcrita a la nova constitució otomana: Qui posseeixi la més gran biblioteca i per tant el més gran saber de la humanitat serà el el sultà. Però el que a priori sembla una regla interessant i lògica es torna absurda i estúpida: El sultà i els seu nobles valoren per sobre de tot els llibres... de cuina!. Aquí és on Cervera ens venta la primera plantofada i ens deixa astorats. Llibres de cuina?

En aquest ambient post-apocalíptic els caçadors de llibres com l'Alfred Muntaner, fill d'un enquadernador de prestigi de Barcelona serà el preferit del sultà. I la darrera missió, al més crucial on l'aposta entre els més grans nobles de l'imperi s'eleva fins a cotes insuperables és la de rescatar de les deixalles de Barcelona un incunable: El libro de la cocina española, de Joan Perucho i Néstor Luján. Sí, sembla una fita absurda però potser és que l'autor se'n riu de nosaltres? O potser està jugant a un joc precís que requereix també aquests punts d'incredulitat per part del lector?

Sigui com sigui, L'Enigma Perucho ens acostarà a una Barcelona irreconeixible on la vida humana quasi no existeix i on els seus carrers, palaus, o grans icones de la ciutat estan degradats i envoltats per anys d'abandó. Un ambient plenament, com deia, post- apocalíptic, el qual Cervera utilitza com a escenari d'una bona part de la novel·la.

He quedat molt satisfet per la prosa propera i encertada de Cervera. I no només per la narrativa amena tot i que elaborada que surt de les seves mans, sinó també per aquesta capacitat imaginativa per fer que un simple objecte esdevingui d'una importància suprema en una ambientació notable. Perquè com us deia al començament L'enigma Perucho té molt de novel·la juvenil, especialment per l'enfocament dels personatges joves, les descripcions poc extenses o les trames argumentals que quadren a la perfecció com per art de màgia; en canvi el moralina que poc a poc anem descobrint a mesura que avancen els capítols té una component adult, ferm i fins i tot sentimental: L'amor pels llibres, pel saber, per les biblioteques i per autors com Joan Perucho. Cervera coneixia la bibliofília de Perucho i la seva extensa biblioteca i ho ha utilitzat tot per oferir-nos una història d'esperança i reunificació al voltant del saber dels llibres. I ho ha fet, a més, manllevant personatges d'un dels llibres més coneguts de l'autor – que casualment és l'únic que m'he llegit): Les històries naturals.

És cert, però, que he notat detalls d'aquesta curiosa proposta que no acaben de desenvolupar-se correctament: Des de com els otomans poden llegir amb facilitat català o castellà fins a conèixer millor el context de com ha afectat el virus a la resta del món doncs només tenim referències europees. Aquest genocidi humà però també cultural afectaria a qualsevol poble i tot i que ja han passat unes dècades sembla tot massa normal, massa trivial.

També és cert que els personatges no posseeixen massa matisos i que la trama enigmàtica amb que l'autor ens embolcalla podria tenir mil i una fissures i s'aguanta d'un fil – d'aquí sobretot el fet de batejar la novel·la com a juvenil, potser per poca predisposició al sentit de la credulitat d'alguns punts de la història- . Però res d'això és massa important si considerem que la novel·la ha pretès sempre ser per una banda un homenatge en forma d'aventura de ciència-ficció i per altra banda una advertència, no tan contra els perills d'una devastació apocalíptica, sinó sobre la pèrdua de les arrels culturals que ens provoca la globalització que estem vivint i que amb una situació extrema com la descrita a la novel·la potser seria encara més evident.

L'enigma Perucho és una aventura que pretén que reflexionem tant sobre la futilitat i la inutilitat dels capricis dels poderosos com per guardar l'essència, la cultura d'un poble, en aquest cas a través dels llibres. És doncs, un cant contra la incultura i el despotisme absurd. I també una crida al voltant del patrimoni cultural o tot allò que ens pot unir com a humanitat.

Eloi Puig, 29/05/17