Què és la màgia? Com es manifesta? Com la percebem? Podem entendre-la? Són preguntes que òbviament no tenen resposta aquí, ara i en aquest món…o tenen una solució ambigua, una explicació raonada, tècnica… potser emparada sota el paraigua de la ciència-ficció, o tot el contrari, seguint els camins de l’esoterisme.
Entre extraños es situa a Gal·les, una terra de fortes tradicions feèriques i això és fa evident en aquesta brillant novel·la plantejada per Jo Walton. A l’igual que altres nacions cèltiques com Cornualla o Irlanda, les fades són també patrimoni cultural i mitològic i cada autor les descriu com la seva imaginació és capaç de crear-les. Les tenim de trapelles com a la Trilogia de Lyonesse de Jack Vance; també n’hi ha de més malèfiques com les descrites per Suzanne Clarke a Jonathan Strange i el senyor Norell, ben reals i corpòries i amb poders màgics increïbles… o també les podem entrelllucar com a Entre extraños, uns éssers màgics que conviuen amb els humans sense interactuar-hi, la major part del temps sense mostrar cap interès per nosaltres.
A l’autora no li interessa narrar-nos una altra història de fantasia amb mags, varetes i sortilegis… vol més aviat acostar-nos a l’essència de la màgia… que és tan volàtil, tan etèria que no pot ser percebuda amb claredat, que no pot identificar-se com a tal. Morwenna és una noia que acaba d‘ingressar en un internat de luxe arran d’uns fets que l’han trasbalsat: La seva mare boja – i bruixa- ha assassinat a la seva germana bessona en circumstàncies poc clares. Morwenna ha passat a dependre del seu pare, el qual les abandonà quan eren petites i ha canviat radicalment de vida. Ara, els dies passen poc a poc a l’internat anglès on és educada i on aprofundeix en les seves lectures preferides, sempre de ciència-ficció i fantasia.
Perquè aquest és un altre punt que destaca en l’obra: L’amor incondicional que ens transmet l’autora per la literatura en general i especialment per la ciència-ficció. Walton a través d’aquest alter ego seu, d’aquest personatge, aquesta inspiració que és Morwenna ens aboca els seus dilatats coneixements sobre la ciència-ficció i fantasia anglosaxona, doncs Mor devora qualsevol obra que li ve a les mans d’abans de 1979 (que és l’any en que està ambientada la novel·la). Els debats sobre autors i novel·les de ciència-ficció són un homenatge explícit al gènere i al menyspreu que en té sovint la societat. La ciència-ficció demostra un cop més que promou com cap altre gènere els grans debats sobre filosofia i coneixement. És emocionant comprovar com els personatges també poden debatre sobre si Heinlein era feixista o no!
La novel·la està estructurada com un diari personal que escriu Mor des que comença les classes al setembre fins uns mesos després. L’autora marca un ritme constant, planer i sense alts i baixos, sense sorpreses, amb l’ombra del passat dolorós que assota a Mor i amb perspectives de futur que es dissolen en la boira i el fred anglès. La vida de Mor sembla grisa, sense massa sentit… només la constant incertesa sobre si sa mare la tornarà a atacar i l’emoció que troba en la màgia de seguir llegint ciència-ficció i fantasia la mantenen desperta, atenta, viva.
A mesura que avancen les setmanes Mor va coneixent millor el seu entorn, els amics de l’institut, la manca de fades interessants amb qui parlar – l’escola és a Anglaterra, no a Gal·les-, la seva nova família… i poc a poc va descobrint noves maneres d’entendre la màgia. L’autora planteja aquest tema – la màgia- com mai abans havia llegit: la seva originalitat recau en convertir-la en tan subtil que sembla no existir, però també en fer-nos adonar en que la màgia existeix sota altres aspectes, altres mirades, altres perspectives... doncs també la trobem a l’enamorar-nos, a l’emocionar-nos amb una bona novel·la, en una cura pel dolor… la nostra vida real i palpable està plena de màgia!
La prosa de Walton transmet pau i serenitat i amb una trama argumental plàcida (sí, és d’aquells llibres on sovint diem que “no passa res”) ens transporta a una Gal·les i una Anglaterra molt vívides perquè senyors, Jo Walton no escriu: hipnotitza directament al lector. Sí que és cert que en alguna ocasió hagués demanat una mica més d’intensitat, especialment a la meitat del llibre, ni que sigui per crear ansietat en el lector; però en el fons no era del tot necessari… la hipnosi de llegir sobre Heinlein, Clarke, Brunner, Tolkien, Asimov…, sobre fades misterioses i sobre els problemes propis de l’adolescència d’una noia de quinze anys, impedien que la lectura esdevingués tediosa.
La novel·la va guanyar els premis Hugo i Nebula i ha estat publicada a la nova col·lecció de RBA: literatura fantàstica, amb molt bones crítiques i amb una edició acurada. Un bon senyal que s’estan fent bé les coses en aquesta nova línia editorial.
Recomanada especialment per tots aquells que cerquen un plantejament original, pels grans afeccionats al gènere i pels que desitjarien que fos veritat tot allò que llegeixen. Un llibre on la màgia és tan real no pot deixar-se escapar així com així.
Eloi Puig, 10/01/13
|
|