|
És inevitable realitzar comparacions entre les dues antologies publicades per Ted Chiang en aquests divuit anys de diferència. Precisament el fet que es tracti d’un autor que — fins al dia d’avui almenys— només escriu contes en comptagotes i que aquests tinguin un caràcter tan brillant li confereix un aire de culte pels seus seguidors (entre els que m’incloc).
Són contes especulatius amb un nivell inusualment elevat de qualitat, molt planificats, meditats, que ofereixen possibilitats a vegades tan radicalment inesperades dins el camp de la ciència-ficció que arrosseguen lectors propis del mainstream perquè el què ens ha de dir Ted Chiang és meravellós a la vista de tothom.
Quan vaig llegir La historia de tu vida fa tretze anys, vaig quedar garratibat per alguns dels seus contes (especialment pel que donava títol a l’antologia i que fa pocs anys es va portar al cinema sota el títol de La Llegada) però també hi havia algun experiment més fallit tot i resultar sempre interessant. Aquesta segona antologia, Exhalació, tinc la sensació que és més equilibrada que la seva predecessora, amb relats que ens deixen bocabadats i d’altres que els trobes només notables però que et deixen una visió de conjunt més homogènia, més regular.
Quan llegeixes els relats de Ted Chiang tens la sensació que només te’ls escriu perquè té alguna cosa a dir; i que si no, no ho faria pas. Sovint amb només una frase, un paràgraf, l’autor ja ha estret el llaç i ens ha caçat. La curiositat per les idees que elabora ens fa caure de quatre potes en la seva xarxa perquè si una cosa cal tenir clara és que les propostes, les especulacions que ens ofereix l’autor a Exhalació, són increïbles però sobretot et proporcionen eines per pensar, per dimensionar dilemes, que si bé prenen sovint una especulació basada en elements propis de la ciència-ficció —moltes vegades a través de tecnologia punta— ofereixen també resultats que es mouen en paral·lel amb els valor ètics de la nostra consciència. Ho sigui que la tecnologia ajuda a plantejar problemes de caire social i, com deia, morals.
Alguns contes estan narrats sota una perspectiva de ciència-ficció hard, amb la que no congrego especialment. El més clar, seria “Exhalació”. Solen ser històries fascinants però que també resulten un tant fredes. No emocionen. Tenen un estil narratiu que s'allunya dels personatges i analitza una situació o idea des d'una perspectiva poc vinculada als sentiments humans. Aquests contes els trobo apassionants però no m’hi sento del tot identificat. Però també Chiang , quan aconsegueix desempallegar-se de la idiosincràcia de la pròpia història i cultiva els diàlegs i les relacions entre els personatges, aconsegueix tombar aquesta premissa i regalar-nos relats perfectament acabats, excelsos (que són en definitiva els que m’han agradat més com per exemple “El cicle de vida dels objectes de software” i “L’angoixa és el vertígen de la llibertat”)
Amb tot això, no estic dient que Chiang no sàpiga narra històries més humanes, sinó que a vegades la fixació per desenvolupar una idea en particular (que sol ser extremadament interessant per debatre) el fa centrar-se en ella i no en la plasticitat dels elements que podrien acompanyar-lo com l’ambientació o els personatges.
Per altra banda, en aquest recull trobarem històries eclèctiques que ens deixaran totes elles amb els ulls esbatanats però he detectat un cert gust per unes temàtiques que en general agraden molt a l’autor: la possibilitat o no del lliure albir que podem entreveure a “El mercader i la porta de l’alquimista”, “El que s’espera de nosaltres”, “El cicle de vida dels objectes de software” o a “Òmfal” per exemple i també un camí obert per especular sobre l’educació i les tècniques d’aprenentatge que també podem veure en diverses històries, la més clara d’elles seria “La veritat dels fets, la veritat del sentiment”
El primer conte, “El mercader i la porta de l'alquimista” és un magnífic relat de viatges en el temps. El fet que just acabés de llegir una novel·la sobre aquesta temàtica — Els vents del temps, de Robert Silverberg— potser ha influït a que no li atorgués la excel·lència pel fet que tenia les sensacions sobre els viatges en el temps molt recents i m’ha semblat que no aportava res de nou al gènere. Tot i així, Chiang ha enfocat més la història a parlar-nos del destí, el qual en aquest relat està fixat i per tant la línia temporal és inviolable. Un conte narrat de manera peculiar, estructurat de forma que hi encabeix tres relats independents però que junts formen una enrevessada història de salts temporals interaccionant entre ells. També la manera en que ens presenta la història, narrada en primera persona davant un noble àrab de temps passats li dona un aire més místic i de conte fantàstic. Una mica com feu en el seu moment amb el relat “La torre de babilonia”. Sigui com sigui, és molt entretingut i una història perfecta per començar l’antologia.
“Exhalació” és el relat que dona nom al volum. Es tracta d’un conte sobre un univers diferent al nostre, on les lleis de la natura són unes altres o almenys les formes de vida que hi habiten parteixen d’una base molt allunyada de la nostra. El funcionament d'aquest univers estrany amb les seves pròpies regles i on l'aire i la seva pressió son el motor que el fa moure serà el focus d’atenció de Chiang. Et fa esclatar el cap amb unes idees explosives. Però aquí hi he notat massa aquella fredor que comentava al començament. Aquella exposició analítica de fets per narrar una història molt original però que no ens fa emocionar tant com caldria.
Aquesta sensació segueix amb “El que s'espera de nosaltres”. Un conte curt que també tracta sobre el lliure albir. Aquest cop des d’una perspectiva tant interessant com terrorífica. Què passaria si la humanitat sabés amb absoluta certesa que el lliure albir no existeix? Imagineu-vos un aparell físic que us proporcionés aquesta informació de forma clara i senzilla. Com us prendríeu saber que la vostra existència està predeterminada? Chiang ens fa volar el cap un cop més amb un senzill conte i una premissa potentíssima. M’hagués agradat que s’hagués desenvolupat més, però sembla que l’autor preferia esbossar la idea i deixar-la anar sense una línia clara de com afectaria a la societat. Una idea extraordinària potser poc treballada si la comparem amb altres relats de l’antologia.
Arribem a un dels contes més llargs del volum, una novelette diria, i amb el que potser posseeix un títol més lleig — tot s’ha de dir—: “El cicle de vida dels objectes de software”. Però ha acabat sent un dels meus relats preferits de l’autor. Hi trobarem una història sobre la creació i evolució de digients —programes de software representats a pantalla per avatars en forma d’animaló, robot etc que interaccionen amb els humans convertint-se en quelcom més que simples mascotes digitals—. Imagineu uns tamagotchis amb capacitats immenses per aprendre, llegir, jugar i parlar. De fet, aquí s’evidencia l’interès de Chiang per l’aprenentatge i en aquest format plenament tecnològic.
(...) “ Els cervells no creixen com si fossin males herbes, que prosperen sense necessitat de cap atenció. Perquè una ment s’acosti encara que sigui una mica al seu potencial complet, cal que altres ments la cultivin. “(...)
Aquesta és la història de l’Ana i en Derek, cuidadora i programador respectivament que treballen amb digients i els ajuden a millorar cada dia, cada setmana... durant dècades. Aquesta evolució de els mascotes digitals es tracta en paral·lel a les transformacions de les plataformes on s’hi desenvolupen. El canvi de tecnologia que afecta a les versions més antigues i que no sempre es poden adaptar. Trobo que la feina de Chiang en aquest relat és magnifica doncs sí que aquest cop hi ha afegit un component emocional en els protagonistes. Una genialitat.
A Ted Chiang li agrada sovint canviar de registre i explicar les seves històries en formats diferents. Ho vam veure clarament a La historia de tu vida i potser aquí de forma menys acusada. El cas del relat “La mainadera automàtica patentada Dacey” n’és un petit exemple doncs està narrat en format un tant periodístic, com si el llegíssim en un diari, pràcticament. És un relat punyent sobre la mentalitat victoriana anglesa sobre l’educació dels fills i el paper dels pares, molt irònic a vegades. Un inventor que ha quedat vidu no percep que les mainaderes tinguin la paciència i les facultats per cuidar el seu fill. Inventa, doncs, una màquina subrobòtica per que ensenyi i cuidi de la manera més equilibrada possible els desitjos del seu fill nou nat. Les conseqüències que explora Chiang són fascinants: aporta idees molt especulatives (i no exemptes de dosis d’ironia) sobre la més que interessant relació de dependència entre nadons i màquines. Un relat molt curiós que dona per convertir-se en una història més llarga, fins i tot una novel·la curta.
Un dels contes que més m’han instigat a reflexionar és “La veritat dels fets. La veritat dels sentiments”. Chiang separa l’acció en dos escenaris molt allunyats en l’espai i el temps: Per una banda una societat del futur proper on la tecnologia dels implants Remen permeten gravar tot el que la persona que el porta connectat veu en temps real... tota la vida (en cas que se l’activi). Si heu vist l’episodi “The entire history of You” de la seria Black Mirror, sabeu de què parlo. Per altra també ens mostra un escenari del passat on un missioner arriba a una tribu i ensenya a escriure i llegir a un dels membres més joves.
(...) “L’escriptura l’ajudava a pensar amb més claredat, era innegable, però això no l’havia de dur a confiar més en el paper que en les persones.” (...)
El Remem permet cercar qualsevol conversa passada i visualitzar-la de nou de manera que és impossible que existeixin equívocs. A la tribu, deixar per escrit un fet significa poder recordar-lo per a la posterioritat. Son exemples contraposats de com la memòria pot ajudar o no a les persones que busquen saber la veritat. Però aquesta veritat és absoluta encara que ho digui un paper o la rememorem en un vídeo? Podem confiar-hi al cent per cent? L’autor estableix una relació entre objectivitat i paraula escrita i una altra entre subjectivitat i paraula oral en el cas del noi de la tribu que aprèn a llegir però existeixen altres factors que no poden ser recollits en un tros de paper. Pel que fa al Remen...el record no pot ser tergiversat però potser aquesta mancança de la memòria ens fa mes humans? Chiang aporta molta reflexió sobre si el fet que la tecnologia ajudi a saber amb certesa que el que va ocórrer al passat sigui un camí que ens ajudi a ser millors o no.
(...) Escriure no era només la manera d’enregistrar el que algú havia dit: també et podia ajudar a decidir què diries quan fos hora de parlar. I les paraules no eren només bocins de parla, eren bocins de pensament. Quan les escrivies, podies agafar els teus pensaments com si fossin maons i posar-los en ordres diferents. Escriure et permetia mirar els teus pensaments com mai no ho podries fer només parlant, i un cop vistos els podies millorar, els podies fer més sòlids i elaborats. “ (...)
Seguim: “El gran silenci” no és ben bé un relat. És una història que segons les notes de l’autor formava part d’un projecte més ampli de caire visual amb la col·laboració d’altres artistes. És per aquest fet que no l’he valorat doncs crec que la percepció de la proposta pot quedar esbiaixada sense la resta. Es tracta d’un conte que estableix un paral·lelisme entre la paradoxa de Fermi —el perquè del gran silenci de l'univers pel que fa a vida extraterrestre— i el llenguatge dels lloros porto-riquenys en perill d’extinció. Molt interessant — i de força actualitat doncs el radiotelescopi d’Arecibo que apareix al relat va col·lapsar fa poques setmanes— però aquest cop l’aspecte literari és poc polit (probablement perquè no estava destinat a aquest format, com comentava abans).
“Òmfal” és una d’aquelles històries que m’encanten perquè especulen en un món paral·lel però que té poc a veure amb el nostre, en aquest cas perquè les lleis de l’heliocentrisme són les que dirigeixen el pensament científic (i l’espiritual). Ja de bon principi, tot i situar-nos en uns Estats Units amb noms coneguts com Chicagou i San Francisco notem que estem davant de quelcom que no quadra. Transports públics diferents o telegrames elèctrics son pistes que ens fan entrellucar que som en un altre univers. En aquest món la ciència i la religió viatgen juntes de la mà i no es contradiuen doncs les descobertes científiques demostren la ferma existència de Deu i de la creació dels primers homes.
(...) “ La recerca científica donava els fonaments més sòlids per bastir-hi la fe.” (...)
Es barreja el fet de descobrir que la humanitat no es el centre de l'univers (ni del Sistema Solar) o almenys el propòsit primer de Déu, és un cop fortíssim per la humanitat però especialment per la societat científica que raona sempre sota una perspectiva de posseir fe en la ciència perquè aquesta demostra l’existència de Déu. Ens trobem en un mon diferent, doncs, on la societat creu que el mon es jove i així ho evidencien les proves empíriques. Aquí la gran pregunta que es fa Chiang és: Poden conviure en simbiosi la ciència i la fe? I si un descobriment científic fes trontollar la religió al demostrar que els dogmes estan equivocats? Potser el lliure albir podrà fer que la determinació humana vagi més enllà…
I acabem amb la crême de la crême de l’antologia: “L’angoixa és el vertigen de la llibertat”, pel meu gust, el millor conte del recull. Tornem als universos paral·lels, aquest cop tractats d’una forma molt original. Els prismes són uns aparells que al activar-se creen un univers alternatiu des d’aquell moment. Això permet a cada persona parlar i enviar dades al seu altre jo. Però els canvis en els diferents universos són inevitables i l’evolució de les persones prendrà camins que sovint poden esdevenir molt dispars. Com afecta això als altres jos que veuen per exemple com una versió seva triomfa o es casa amb la persona estimada i tu no? Chiang aprofundeix en moltes idees al voltant d’aquests universos alternatius i ho fa de forma increïblement coherent amb els desitjos i els tarannàs propis de persones normals. Excepcional.
Exhalació s’ha convertit en una autèntic fenomen a diferents nivells. Deixant de banda que va ser publicat en català de forma simultània que en castellà (tota una fita per par de Mai Més Llibres i el seu olfacte), fins ara ha guanyat el premi Locus a millor antologia i també pel millor relat, “Òmfal”. Sense anar més lluny aquesta setmana el diari de més tirada a Catalunya, la destacava com el millor llibre traduït enguany.
No us el perdeu. Ciència-ficció plena d’idees que especulen amb la tecnologia i l’ètica d’una manera impressionant.
Eloi Puig
23/12/2020
|
|
|
