FAM/
L'ÚNIC AMIC
DEL FOC
(2024)

Iván Ledesma

Edcar Cotes

Editorial:
Editorial Chronos
(2024)

Col·lecció:
Gatzara

Núm: 03

Pàgines: 164

Il·lustrador:
Marc Gras

Ja hi tornem a ser! És marxar de viatge i pensar que m’haig d’endur el darrer volum de la col·lecció Gatzara de can Chronos perquè em dona exactament allò que busco: Històries curtes i fresques de caire entretingut que juguen sovint amb l’humor o amb l’aventura sense pretensions excessives però amb un tractament entranyable.

Aquest tercer número de la col·lecció ens porta dues histories d’autors molt singulars i que tenen un punt en comú per mi: Parlo de l’Ivan Ledesma i l’Edgar Cotes. Tot i que Ledesma té una carrera més llarga i és més experimentat en això d’escriure, el vaig descobrir relativament fa poc temps. Anteriorment a aquest any nomes havia llegit d’ell Negorith però és que enguany s’ha deixat anar... i molt. De l’Edgar Cotes ja fa més temps que el tinc descobert però també fins fa poc no s’ha deixat anar i ha despuntat i brillat com mai. Ambdós autors em van donar en pocs mesos grans alegries amb dues obres tan diferents com Un àngel cruel (Cotes) i Davant déus indiferents (Ledesma). El punt en comú és que son les novel·les que més he recomanat aquest any a les meves amistats.

Començo amb Fam, de l’Ivan Ledesma perquè és la primera història que m’he llegit d’aquest Gatzara. Trobem aquí a un Ledesma desencadenat que juga amb nosaltres amb un conte de terror que combina l’horror còsmic amb bones dosis d’humor negre. Entitats còsmiques, vampirs, caníbals… i tot plegat en 70 pàgines. Coherència, humor i mala llet. Llàstima que no sigui més llarga. Podríem considerar aquesta novel·la curta com un gran homenatge a la literatura de terror com ho va ser en el cinema Una cabana al bosc.

M’ha agradat molt perquè a cada capítol trobes una nova sorpresa, perquè l’humor es combina amb el terror més desfermat i perquè juga amb molts elements típics del terror fantàstic però de manera coherent i molt ben narrada. Potser el Gatzara amb el que he gaudit més fins ara.

I parlem ara de El millor amic del foc de l’Edgar Cotes i és que el de Balaguer es va consolidant poc a poc com una referència ascendent del fantàstic en català. Aquest és el primer treball que llegeixo d’ell després del grandíssim Un àngel cruel i n’he quedat també molt satisfet. Cotes ens anuncia al començament que es va inspirar amb un conte de George R. R. Martín titulat “Una canción para Lya” (que per cert per mi és un dels millor relats d’en Martin) per acostar-nos a la trama d’space opera que tenim a El millor amic del foc.

Ens trobem amb una inquietant història situada dins un imperi galàctic ple de maquinacions polítiques. La Lia, filla de la comtessa Foc-roent i ha de contraure un matrimoni per conveniència amb l’hereu d’una estranya lluna d’on s’extreu un mineral clau per a l’imperi. Els rumors diuen que els humans d’aquell lluna son monstres però la Lia accepta el seu destí pel bé de la seva família. Cotes ens transporta a aquest univers de manera calmada i molt ben narrada. Amb una prosa eficient i a vegades poètica. No desitja tant sorprendre’ns com que ens hipnotitzem per la seva història. I ho aconsegueix sobradament. Trobarem elements pertorbadors en forma de telèpates capaços d’alterar el curs d’una guerra o transformacions en quelcom que sembla obscè però en el fons aquesta és la història de la Lia i les decisions que prendrà per molt dures que siguin. Potser m’hagués agradat un final més dramàtic (com el del conte de Martin) però m’ha semblant igualment una narració envejable.

Molt content, doncs, d’aquest tercer volum de la col·lecció Gatzara, on es toca el terror —que en català sempre manca— i una aventura d’space opera molt digna de la mà de dos autors que estan actualment al meu punt de mira constant.

Eloi Puig
17/01/2025