ante dioses indiferentes
(2024)

Iván Ledesma

Editorial:
Dolmen
(2024)

Col.lecció:
Stocker

Núm: ---

Pàgines: 328

Il·lustrador:
Hécor R. A.

Ja fa temps que el nom de l’Iván Ledesma retrona per tot arreu i és que en els darrers mesos els seus títols ens arriben per tots costats i d’això no em queixaré pas. Vaig llegir per primer cop a Ledesma fa uns anys quan el seu Negorith va guanyar el premi Joaquim Ruyra. Fins després de la pandèmia no em vaig retrobar amb l’autor amb el seu recull Compte! Conté contes! i fa poc amb la seva encomiable novel·la policíaca El carrer del Xiprer. Però com sabeu, el barceloní és una màquina que a part de guionitzar films d’èxit cada cop més s’està abocant més a cultivar la seva carrera literària.

Així que aquest primer semestre del 2024 trobarem obres seves com L’altre costat (publicat en català i castellà) o la novelette Fam (ambdues encara a la pila) però la novel·la que tractem aquí avui és una d’aquelles aventures que, a mi, particularment em deixen bocabadat i que de seguida m’emocionen. Estic parlant de Ante dioses indiferentes, publicat a can Dolmen que en pocs dies tindrà també la seva edició en català, que sortirà a la mateixa editorial.

Ledesma ens transporta a l’Espanya profunda (una mica literalment, ja veureu), a un poble de les muntanyes de Terol que queda aïllat durant uns dies per una nevada intensíssima mai vista. Un llogaret amb poc més d’un centenar d’habitants, tranquil, on les gents arrosseguen els seus propis tarannàs i la vida segueix... tot i la forta nevada que els bloqueja l’únic pas per carretera que hi dóna accés. I aquí, senyors, és on s’esdevindrà el terror, l’horror que ve de les profunditats i que ens empentarà a continuar llegint i llegint sense parar d’una manera quasi blasfema.

I és que m’atreviria a dir que Ledesma beu una mica de diferents autors i Stephen King, que és un referent seu, no és cap excepció. Simplement ara, el poblet on ocorren coses estranyes, on cada veí amaga un petit secret i on, en definitiva, recau el centre d’atenció, no està perdut pels camps de Maine... sinó que es troba al Terol profund. I no, aquí no trobarem vampirs... toparem amb coses més inquietants.

A la primera part del llibre, Ledesma ens prepara pel pitjor; tinc la sensació que l’autor és com un vampir psíquic que s’alimenta de la nostra curiositat morbosa per saber què i quan esclatarà el terror al poble, en quin moment podrem submergir-nos a les entranyes d’una trama meticulosament preparada per crear-nos ansietat. Perquè Ledesma és pacient, actua amb cura, deixa anar frases lapidàries perquè et pensis que el proper capítol serà el definitiu, el que obri les portes de l’infern. Però no, el següent capítol segueix fent créixer la tensió de forma constant i fins i tot deixa anar perles, capítols que podrien funcionar fins i tot com a contes independents de terror psicològic com l’escena que enceta la pàgina 71 i que comença així:

“Lloraba.
Como cada noche. Desconsoladamente. Mientras acariciaba la puerta cerrada. Arrodillado delante de ella. Arrepintiéndose, aunque fuera un poco, por todo lo que había hecho. Por todo lo que iba a hacer. Por lo débil que había sido, lo débil que era y sin duda por lo débil que volvería a serr”

L’estructura de la novel·la és molt notable: Capítols curts de poques pàgines i una molt escaient divisió d’escenaris que subdivideixen la trama entre el present, el passat i el futur. Perquè la novel·la és un petit tractat de com encaminar l’horror sense ser excessivament explícit, com modelar les nostres expectatives amb petites dosis d’informació que ens posen alerta o ens remouen l’estómac. Com, en definitiva, mantenir una tensió constant en un llibre de  poc més de 300 pàgines de principi al final.

Ah! Què encara no us havia comentat l’argument del llibre? No tingueu pressa.

El present de la novel·la és esfereïdor i comença amb una persona atrapada en un lloc malsà, amb piles de cossos al seu voltant... vius la majoria, quasi morts o malferits tots ells. Olors, passos, carrisqueigs inquietants i també al·lucinacions incertes. Un infern del que sembla és impossible sortir.

El futur de la novel·la està deliciosament espaiat en capítols breus on el govern espanyol —i una sospitosa ministra amb un nom i cognom que també provoquen feredat— debaten com ha quedat de devastat cert poble amagat entre les muntanyes i com caldria amagar al màxim les conseqüències de tot plegat i també d’allò altre... allò que el govern, covard, no vol treure a la llum.

I es clar, tenim la narració en passat, el gruix de la història: El poble de Torreón del Risco, on una interminable nevada propicia que s’enfonsi una infraestructura en unes granges, on una família custodia el cos inert de l’avi de la casa acabat de traspassar, on la gent va desapareixent deixant un rastre que ningú intenta ocultar, on el silenci colpidor de la neu és pitjor que qualsevol bram i on la manca de llum, la incertesa, la por, l’ansietat, l’enveja i les llegendes locals es van apoderant d’una comunitat que no sap com gestionar el que li ve a sobre.

Atrapats sense possibilitat de fugida i amb un malson que esclata del lloc menys pensat, els habitants del poble hauran de prendre decisions dràstiques per mirar de sobreviure. Una situació crítica que esdevé desesperada a causa d’un fenomen natural extrem que propicia que el terror en forma d’éssers infames ens deixi amb els ulls esbatanats. M’han vingut des de reminiscències del còmic americà amb els servents moloids,de Marvel fins a novel·les més contemporànies com Involución de Max Brooks que té una estructura un pèl similar.

Però aquí, a Ante dioses indiferentes, Ledesma treu més partit als personatges que son ben comuns i només en algun cas lleugerament estereotipats, però que son part fonamental d’aquesta trama macabra. Potser pel meu gust, la parella de germans (que alguns reconeixereu) necessitarien una mica més de rerefons doncs tenen moments que costen més d’encaixar però sigui com sigui no afecta per a res a una novel·la que crec està sent cridada a convertir-se en un clàssic del terror a casa nostra.

Apa, correu a llegir-la. I recordeu que en breu arriba en català!

Eloi Puig
22/05/2024