UN FINAL
(2021)

J. P. Sansaloni

Editorial:
Raig Verd
(2021)

Col·lecció:
Raigs Globularsi

Núm: 43

Pàgines: 169

La primera novel·la de J. P. Sansaloni és una obra de ciència-ficció catastrofista —fins i tot quasi que post-apocalíptica— amb un plantejament conegut però amb una execució molt prometedora que ens trasllada a una situació irreversible i pessimista per a un món —el nostre— que sembla no tenir remei.

Un final és un títol reivindicatiu, crític i notablement ben portat, una novel·la valenta i arriscada, potser a vegades peca de manca d’atractiu en les vessants de personatges o d’intriga argumental però en canvi cuida de forma excel·lent l’ambientació. L’acció ens obre les portes in media res, sense cap mena d’avís o preàmbul, a una escena on una científica realitza experiments a una colla de persones que estan patint convulsions mentre resten aparentment sense sentit. En paral·lel, també ens trobem amb un home, equipat amb un vestit ignífug i mascara antigàs que vaga pels carrers d’una ciutat morta on la pluja àcida sembla desfer tant les parets com les esperances.

Sansaloni utilitza la pluja com una metàfora de destrucció (i potser de neteja i renovació) en un món que s’acaba. Fa poc també llegia una novel·la del mallorquí Jaume Oliver, Crònica desordenada de Ciutat Antiga—on també la pluja desfeia estructures i ànimes en un món en plena davallada. Aquella potser posseïa una visió més romàntica, més onírica i un estil més elaborat. Aquí en canvi, l’autor menorquí és directe i cruel. És devastador. M’ha cridat l’atenció de com els dos autors illencs han escollit l’aigua, la pluja com a l’element catalitzador de la destrucció d’allò que coneixem.

Parlava de l’ambientació que crec té un paper ferm i que ens ajuda moltíssim a introduir-nos en aquesta dissertació catastrofista.

(...) El camp de visió arriba a la costa, on els rebutjos, fonent-se, arrossegats per rierols d’àcid, han format una platja viscosa i grisa. Sobre l’oceà rogenc floten desenes de cadàvers que, amb les extremitats submergides, inertes, van desintegrant-se minut a minut. (...) Dos vaixells rectangulars de ferro es gronxen a la deriva. De les cobertes, abarrotades de residus, se’n desprenen vestigis de teclats d’ordinador, telèfons mòbils, discs durs externs, cossos morts;  esfondralls que es precipiten a l’aigua, fan volar esquitxos rogencs cap als núvols i resten suspesos uns segons a la superfície. (...)

Un final és també una visió desconcertant d’una humanitat enfonsada que sembla haver estat a punt de tocar el cel mitjançant la tecnologia. Durant el text trobem referències a una ciència superior que la civilització ha utilitzat però que sembla no haver pogut controlar. Per exemple, existeixen pastilles somàtiques (que ens recorden a Un món feliç de Huxley) o modificacions corporals que semblen una base per a una especulació cyberpunk, també conceptes pertorbadors com amortalitat, o d’altres d’especulatius que es mouen per camins com la consciència redactada i emmagatzemada en pastilles... com veieu un conjunt d’elements propis de la ciència-ficció però on l’autor no s’hi atura, no s’hi recrea, només els utilitza com part de l’escenari d’aquesta societat corrupta i potser patètica que els humans estan perdent.

De fet, el to pessimista de l’obra s’evidencia per multitud d’imatges decadents i un ambient opressiu que curiosament provoca més reacció en el lector que en els personatges deshumanitzats que ni tan sols posseeixen nom propi.

Cap al darrer terç de la novel·la, però, la visió que ens transmetia l’autor canvia, es modifica subtilment. Passem a un text que arrossega explícitament un esperit crític sobre les masses de gent i la seva vinculació (i dependència) de la tecnologia.

(...) “persones anant d’aquí cap allà, desgastant el planeta, consumint la informació de milers de fonts disponibles per tal d’entendre uns esdeveniments que, versió a versió, en comptes de fer-se més reals, més neutres, es feien més distants, s’embrutien de perjudicis, interessos i opinions; i tot això mentre aquestes mateixes persones dedicaven cadascun dels seus esforços a adaptar la realitat als seus desitjos particulars (...)

La novel·la s’enfoca a denunciar els mals de la societat actual però d’una forma desordenada i un tant caòtica, llegint retalls de diaris i on un dels personatges medita sobre dissertacions filosòfiques enmig de la desesperació per trobar més pastilles, que el portin camí del bressol de la felicitat. Ens trobem amb diversos flashbacks fragmentats que van descrivint els estats finals de la civilització, retalls d’informació que generen puzles depressius amb els que intentem encaixar què va passar per haver assolit un present tant malmès. Cal dir, però, que
tanta filosofia i especulació sobre la tecnologia i autocomplaença va en detriment de la trama de la història que cap al final s'encalla una mica.

(...) “La pregunta que ens hem de fer és, doncs: Realment volem ser feliços? La felicitats absoluta i constant és avorrida, es estèril. Potser hem d’acceptar que no volem ser feliços, potser hem d’acceptar el grau d’autodestrucció que ens caracteritza.” (...)

Un final és una obra d’aquells que t’atures cada dues pàgines prendre notes perquè la critica i les idees sobresurten per tot arreu però potser totes aquestes idees que se’ns aboquen sense aturador no acaben de materialitzar-se en un fil argumental que pugui absorbir-les totes. Aquests dards enverinats de crítica lapidària sobre el paper de la humanitat en aquest planeta potser els cal una mica d’ordre i concert per poder-ne fer una anàlisi.

Es clar que llavors, ja fora de la novel·la i del seu bon final, ens topem amb un epíleg escrit per L.J. Salart que sembla haver escoltat els meus precs i realitza una tasca increïble sintetitzant les idees i dirigint els dards que Sansaloni havia llançat cap a una meditada conclusió sobre la novel·la.

En resum, Un final és una obra curta que s’endinsa dins les trames catastrofistes per denunciar l’egoisme de la humanitat. M’ha encantat l’estil de l’autor i també com desenvolupa la novel·la. Potser, paradoxalment, trobo a faltar un final, no diferent, sinó amb una càrrega crítica més ordenada. Però sigui com sigui, és una molt bona primera novel·la.

Eloi Puig
20/12/2021