FINS A L'ÚLTIMA PEDRA
(2024)

Berta Creus

Editorial:
Males Herbes
(2024)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 108

Pàgines: 190

Crec que no s’ha dit encara prou fort la tasca que l’editorial Males Herbes, des de fa quasi tres lustres, realitza amb la seva col·lecció Distorsions. Sí, es clar, ens acosta literatura estranya en català, ens apropa a textos que sovint serien descartats per les grans editorials, però sobretot ens fa descobrir a autors i autores dels quals no en sabíem res, i que tenen un talent innegable. Però que amb Males Herbes esdevenen més forts.

Molts noms (i especialment femenins) com Elisenda Solsona, Roser Cabré-Verdiell o Elena Bartomeu em venen al cap íntimament lligats a la col·lecció verda de can Males Herbes. I ara se li ha d’afegir el de la Berta Creus, una altra autora amb la qual els editors han treballat a fons per portar-nos aquest fix-up que és Fins a l’última pedra.

Berta Creus ja va comentar en alguna ocasió, mentre ens parlava del llibre, que va presentar els contes a l’editorial per veure què en pensaven i que els editors li van comentar —amb bon criteri m’atreviria a dir— que calia ampliar i aprofundir en el fil conductor... transformar-los en una mena de fix-up. I així va ser, l’autora anoienca es va posar mans a la feina i els va unir en una història simbòlica, misteriosa i sincerament atractiva per portar-nos aquest recull de relats en un format de novel·la.

I és que mentre llegia Fins a l’última pedra m’adonava que hi havia històries colpidores, d’altres de somiadores de format més oníric, unes altres en canvi, més centrades i sòlides i també les que no arribaven a esdevenir contes complets: algunes idees semblaven fragments, escenes finals de vides anodines que encaraven també moments crucials plens de sentiment: amor immens, odi infinit.

Alguns dels contes, doncs, els manca consistència argumental, son fragments, esbossos de sentiments desenfrenats, subtileses de pensaments que estan tractades de forma notable per la prosa de la Berta Creus. Però tenim un grup de relats, en canvi, que sí que funcionen com una història tancada, com un missatge o una descripció acurada de fets, narrats amb un estil literari que més d’un cop m’ha esbatanat els ulls.

Pel que fa al relat principal, l’esmentat fil conductor, ens trobem amb un home que arriba a un poble vinculat amb el seu passat, un poble deshabitat, ple de cases esfondrades però on una vella recull pedres i les porta lluny, dispersant-les entre els arbres del bosc. L’home es veu atret pel lloc i no en pot sortir i poc a poc va recordant el seu passat sota una cadència entre hipnòtica i melangiosa, que et gronxa mentre ressegueixes les línies de text: la seva família, els seus viatges... en definitiva, la fugida, trista i culpable que ha estat tota la seva vida.

(...) L’ombra de l’avi no s’havia quedat en cap aeroport ni enganxada sota de cap llit ni ofegada a dintre de cap mar, l’ombra de l’avi era la seva i potser posant-la a dormir en aquella habitació s’aquietaria una mica. (...)

De sobte, sembla que les pedres parlin, que enviïn imatges incandescents de la memòria col·lectiva d’un poble fantasma.

(...) “Les veus li venen de totes bandes, conflueixen allà al mig amb ell, i no les pot destriar. Agudes, greus, apressades, calmades, histriòniques. I alhora en fan una. No en pot distingir les paraules i aquelles onades de vides el fan caure a terra, enmig de la tempesta en què es troba aquell nàufrag indigent.” (...)

És una idea molt atractiva que sempre he pensat que s’havia d’explotar més. No és el primer cop que la llegeixo, em recorda molt el conte “Repoblament” de Pol Alonso inclòs dins l’antologia Històries limítrofes basat en un poble amb característiques similars de les Terres de l’Ebre. I aquí, a Fins a l’última pedra, cada història que expliquen les pedres va calant en l’home que ho escolta sense poder evitar-ho, sense lloc on amagar-se o fugir.

El que destaca més dels contes és la forma amb que la Berta Creus utilitza la llengua, un català precís i còmplice del particular tarannà literari de l’autora, que usa paraules escollides, expressions arcaiques i un llenguatge, sovint, col·loquial que t’atrapa fermament. Per tant, el continent és més sòlid que el contingut, un estil agosarat i penetrant i no tant la trama en sí i els relats que s‘hi entrellacen.

Així doncs, hi trobarem tot de reminiscències passades. Algunes vinculades amb el misteri i el fantàstic, cosa que em porta a recordar que la Berta Creus és de Sant Martí de Tous, un dels pobles més vinculats a les llegendes de Catalunya. Curiosament, potser els relats que m’han captivat més son precisament els que hi intervé algun ésser llegendari. Crec que son els més ben acabats i fosos. Alguns potser son pinzellades de mons onírics com el que trobem a  “la qui no es pot retenir”, d’altres son més despietats, especialment  “els qui tot ho saben”, potser el millor conte que llegirem, on apareix la Molsosa. Aquest és un conte narrat a dues veus i és ferm, enèrgic i cru. O amb “la que deixà de ser” on ens topem amb la Tinyosa, un altre ésser fabulós de la mitologia catalana. Sense oblidar un altre bona història amb “la que tenia cua de palla” un molt notable relat sobre la Pesanta.

El relat fantàstic i fins i tot surrealista també està ben representat per una de les meves històries preferides com és “la qui fou la més valenta de totes” on una noia amb un cor enorme no pot evitar ser feliç i sentir alegria per tot  i tothom fins que un dia un mal tràngol la fa decidir a arrencar-se’l. Un dels contes que m’ha enganxat més i que trobo més originals i ben escrits. Així com també “els que feren història” crec que és un dels relats més ben narrats,

També tenim petites històries de poble, de taverna, de Festa Major. Aquests son un grup de relats encara més curts però que la prosa de Creus ens abdueix i ens aboca de forma immersiva a l’escena privada o coral que ens està mostrant en aquell moment. Destaquen relats com “les qui passen per aquí” que és un calidoscopi de sensacions i de disbauxa en una Festa Major, o també “la que sempre riallejava en silenci” on una tavernera repassa mentalment la seva parròquia en un soliloqui molt lloable. Tambétrobem relats amb moralina inclosa com “el que fortuna volia i fortuna trobà” o la notable “la que menja lletres”

I naturalment també tenim una sèrie de contes experimentals, en especial  “la que confluí en una olor”, un conte dissenyat per a ser llegit del dret i de l’inrevés.  Però aquí hi veig una mica un problema: Els experiments o els relats massa curts i eteris no sempre els assimiles completament i no semblen ben integrats dins la història que ens expliquen les pedres del poble. Alguns per incomprensibles com ara “els que cauen per sempre” que em va deixar totalment confós i vaig voler oblidar a l’instant, uns altres per massa curts que, com comentava, semblen reflexions sense massa consistència. Em venen al cap els episodis narrats a “el que es perdé pels seus dominis”, “el qui avançà” o “el qui mira enrere a alta hora”.

Amb això vull dir que potser no tots els relats s’han pogut encabir adequadament a Fins a l’última pedra però que sense el fil conductor de la història potser més haguessin acabat sent massa experimentals i poc satisfactoris. Ha estat una bona idea, doncs, inserir tots els contes en una història mística al voltant del poble doncs molts d’ells no haguessin aguantat per separat, al meu entendre.

Però el fet és que el fil d’Ariadna que deixa anar l’autora lligant conscientment els contes a través de la història de l’home que torna al poble dels seus ancestres és la nostra salvació: Ens podem agafar a ell per veure amb altres ulls moltes de les històries que ens proposa la Berta Creus en els seus relats compartint una mena d’univers local molt ric i divers. I aquesta nova visió ens amanseix la incomprensió d’alguns textos i de retruc n’enalteix d’altres que ja funcionarien bé de forma solitària però que aquí, sota l’ombra i la memòria de les pedres d’un poble sense nom, ens expliquen vivències entranyables, fantàstiques i imperdurables.

Eloi Puig
28/04/2024