HISTÒRIES
LIMÍTROFES
(2019)

Pol Alonso Pernas

Editorial:
Hermenaute
(2019)

Col.lecció:
Medea

Núm: 3

Pàgines: 130

L’editorial Hermenaute continua poc a poc engrandint la seva col·lecció Medea dedicada al fantàstic i apostant per autors com Pol Alonso, del qual ja havia tastat relats apareguts a la Catarsi 16 i a la Catarsi 20.

Pol Alonso ens ofereix un ventall molt obert d’històries que van des de les més fantàstiques (la majoria) fins a la darrera que m’atreviria a ubicar més dins la ciència-ficció, però tot i així el límit és ambigu i precisament aquesta frontera sense nom, aquesta fusió entre la fantasia i la ciència-ficció que alimenta al títol del recull, on és més clarament indefinida és en el darrer conte —“Repoblament”— que, a més, per a un servidor, és el que destaca més de la present antologia.

L’autor sol escriure amb una visió allunyada, sense pressa, aturant-se molt en l’ambientació de les seves trames i amb un estil molt descriptiu. Utilitza diàlegs indirectes fins i tot, de manera que la prosa queda cohesionada i el lector hi ha d’entrar de cop, sense esperar respirar. Si el relat t’atrau de bones a primeres, és fantàstic; si en canvi el trobes farragós, la sensació perdura durant tota la lectura.

Bona part dels relats estan també ambientats en èpoques passades, com si la Catalunya moderna —entre els segles XVIII i XIX— tingués un esperit més fantàstic que l’actual. És una opció molt comú en els autors catalans: ubicar els relats fantàstics en èpoques passades per atorgar-los una àuria més llegendària. Cosa que per una banda trobo molt bé, però per l’altra també repetitiva.

“La travessita pirenaica”, m’atreviria a definir-lo com un relat molt clàssic: tant pel tema que tracta com per la manera amb que ens posa en escena el punt fantàstic. Ens trobem davant una llegenda explicada pels més vells i que el nostre protagonista, un home que viatja cap a la Catalunya Nord per veure el seu germà, queda atrapat per la mirada penetrant d’una noia bellíssima en un moment determinat del conte. Estem davant d’una història amb dones d’aigua i tot i que l’estil del Pol Alonso el trobo efectiu i sincer, haig de dir que és una temàtica que particularment no m’atrau (potser pel fet que he llegit massa relats sobre el mateix personatge fantàstic i amb estils molts semblants en els darrers temps). Un conte doncs, correcte, però que per les seves particularitats argumentals no va molt amb mi (però això no és culpa de l’autor, evidentment).

Molt diferent és “Mal Refugi”, amb un plantejament molt diferent que potser a alguns lectors agrada però no pas a mi. No estic parlant de la trama que la trobo senzilla però imaginativa si no de l’estil que Alonso utilitza en aquest relat: Ens trobem amb una narració lenta, amb excés sobreadjectivada que ofereix una imatge sobrecarregada. Això sí, amb un vocabulari molt ric però que no compensa —segons el meu criteri— el barroquisme descriptiu emprat. Un viatjant nòmada decideix passar la nit sobre un enorme arbre a peus del Montseny. Un arbre colossal que amaga ombres i concavitats misterioses i que la foscor de l’entorn ajuda a imaginar-se coses que potser no hi son… o potser sí. Com deia la trama és interessant però aquí Pol Alonso ha volgut potser experimentar amb un estil que no és pas el que jo busco. M’ha costat acabar-lo.

“El repic” és un relat que m’ha atret l’atenció pels moments que es transforma en una narració de suspens i també terror. Un conte narrat amb més mestratge sobre un gos demoníac i vampíric. Li manquen alguns capítols més al meu entendre i un mica alguna explicació sobre l’escena inicial però m'ha semblat una història amb intenció i narrada amb ànima d'horroritzar. S'entrelluca clarament un petit homenatge a Perucho i al Dip de Les històries naturals

El conte de “La vetlladora” ja l’havia llegit al Catarsi 16 però ara mateix desconec si l’autor l’ha modificat una mica perquè m’ha semblat una diferent —es clar que la meva trista memòria em pot enganyar—. És un conte de necròfags, zombis, explicat sota la llum d’una taberna. Sense especificar massa compleix amb la seva essència: Formar-nos una visió diferent sobre els mites de resurrecció, ànimes suspeses etc. M’ha agradat (un altre cop).

Continuem amb “Vox sperantis”, Una història ambientada a l'actualitat però amb referents a una Catalunya medieval: Un estrany llibre sembla que concedeix desitjos però també comporta mals a qui l’utilitza pel seu propi benefici. El conte el veig una mica precipitat (per com el protagonista troba de seguida la informació que necessita per exemple) i amb un final una mica anodí. El relat està ben narrat però en alguns moments també he notat un excés de barroquisme lingüístic com al conte “Mal refugi”.

I pel final, ens topem amb un relat que m’ha sorprès molt gratament: “Repoblament”. Es tracta d’una història ambientada al proper segle on uns excursionistes arriben per casualitat al poble fantasma d’Escó —després que una explosió nuclear arrasés tota la zona en el passat—. L’exploració del poble mort per part dels dos joves es convertirà en un viatge oníric, fantasmal, però que també podem interpretar com una visió de la petjada nuclear que va patir el poble, potser fins i tot interpretada en clau de ciència-ficció. La qüestió és que he trobat molt correcte la penetració dels joves dins aquest mon fantasmal i irreal. La manera amb que Pol Alonso efectua la narració, de forma subtil però també enèrgica, m’ha semblat molt notable. Potser el final podria haver-se polit una mica més però la idea general crec que és de les millors del recull.

Un conjunt d’històries que es mouen entre els terrenys coneguts de la llegenda però també amb el de l’especulació, tant narrativa com argumental. Repeteixo que l’estil d’Alonso és pausat i que dedica temps i energia a l’entorn i en canvi és parc en paraules i diàlegs. Cal saber trobar el punt per deixar-se arrossegar però paga la pena posar-s’hi per descobrir a aquest autor.

Eloi Puig
29/08/2020