FUTUROS PERDIDOS
Lost futures
(1992)

Lisa Tuttle

Editorial:
Gigamesh
(2014)

Col.lecció:
Gigamesh Ficción

Núm: 60

Pàgines: 209

Traductora:
Laura Martín

Poques vegades abans m'havia sentit tan còmode llegint una novel·la sobre universos paral·lels com aquesta. Fins i tot en obres tan excepcionals com Universo de locos de Frederic Brown hi ha moments que pensaves que potser l'autor estava forçant la màquina. O en històries més recents i tan captivadores com La ciudad y la Ciudad de China Miéville tenies la sensació que l'autor deixava massa peces per encaixar. A Futuros perdidos això no passa. La trama és senzilla per a l'hora molt cuidada, penetra a la teva ment de forma compassada i s'hi queda de forma natural.

Però és que a més, Lisa Tuttle a qui vaig tenir el plaer de conèixer personalment a la darrera calçotada friki de Barcelona, té una prosa excepcional. Especialment en el sentit d'embolcallar-nos en situacions quotidianes i totalment fàcils d'assimilar i fer-nos sentir aquell sentit de la meravella d'una forma tan natural que espanta.

Clare Beckett és una dóna que viu una vida insulsa. Tot i que no és gran – ronda la trentena-, sembla acomodada a un ritme mancat de cap emoció: una rutina diària en el treball i alguna parella ocasional que no porta la relació a enlloc. També arrossega un sentit de culpabilitat molt intens per la pèrdua del seu germà fa molts anys i és una persona que fantasieja de quan en quan en com hagués estat la seva vida si hagués pres altres decisions.

Però de cop i volta es veu visquent altres vides on és ella mateixa però en situacions completament diferents, altres històries en universos que no són el seu, on el seu germà és viu o on els seus pares estan instal·lats en una altra ciutat. En alguns d'aquests universos és una matemàtica obsessionada en resoldre teories precisament sobre universos paral·lels, o fins i tot una persona presumiblement malalta que no ha superat mai el seu passat. Tan fa, Clare Beckett és totes aquestes persones – i més- perquè les sent dins seu com una sola, perquè de forma inconscient viatja d'una ment a l'altra i explora el nou món que percep fins al punt que cerca equivalències a la seva pròpia realitat que l'ajudin a sortir de la decadència a que sembla estar abocada.

No, no és una obra difícil de seguir; aquí rau el gran treball que ha fet Lisa Tuttle: Portar-nos amb paraules molt escollides i amb capítols molt meditats una meritòria història sobre realitats paral·leles i la seva connexió les unes amb les altres. I és que em vaig quedat hipnotitzat des del començament amb el nivell literari que expressa l'autora i amb la clara exposició de les idees sobre els universos paral·lels que són la premissa bàsica d'on emergeix la trama.

Futuros perdidos és quasi el més allunyat que podem trobar d'un thriller. La visió de la novel·la que té l'autora és la d'acostar-nos al dia a dia de Clare Beckett sota una perspectiva de naturalitat, amb poca o gens acció, molt enfocada a reflectir els sentiments de la protagonista en un mon normal com el nostre. Una novel·la d'aparença quotidiana però que amaga grans revelacions dins l'àmbit de la ciència-ficció, sempre però, allunyada de la tensió, la intriga més pròpia dels esmentats thrillers.

No trobarem aquí altres personatges destacables, només acompanyants de les possibles vides de Clare Beckett. En canvi ens sentirem còmodes amb totes les Clare Becketts que anirem trobant perquè si bé es mouen en espais dimensionals diferents, són sempre la mateixa persona, la mateixa ment, simplement van prendre decisions diferents, camins divergents que les han portat on són.

M'alegro que Gigamesh hagi rescatat i traduït aquesta obra – que data del 1992- i que ens torni a portar a Lisa Tuttle a casa nostra. Per la meva banda només havia llegit la seva col·laboració amb George R.R. Martin en aquella entranyable epopeia titulada Refugio del viento. Desconec si actualment Tuttle continua escrivint o prefereix assistir a calçotades però li agrairé sempre que ens hagi proporcionat una novel·la amb tanta personalitat com és Futuros perdidos.

Eloi Puig, 05/04/17