LA CIUDAD Y LA CIUDAD
The city & The city
(2009)

China Miéville

Editorial:
La Factoría de ideas (2012)

Col.lecció:
Solaris

Núm: 166

Pàgines: 316

A aquestes alçades tots ja deveu saber que un servidor és un acèrrim seguidor de China Miéville, un autor com pocs capaç de crear del no res mons increïbles i de reinventar-se a cada nova novel·la. I per això combina dos ingredients de forma magistral: El sentit de la meravella i l’originalitat.

Si la darrera novel·la que vaig llegir d’ell, Embassytown, em va semblar una de les apostes més originals i inversemblants en el camp dels contactes extraterrestres, amb La ciudad y la ciudad, l’autor ens aboca a una impressionant enfocament sobre universos paral·lels com mai havia llegit fins ara. Beszel és una ciutat-estat mediocre i gris, ubicada de forma indeterminada a l’Europa de l’est, probablement entre Romania i Bulgària, o potser una mica més enllà, a la zona de Moldàvia. Ul Quoma és una altra ciutat, musulmana, d’influències turques, emergent i dinàmica, amb mercats, bullici i en definitiva, amb vida, com totes les ciutats islàmiques. I ambdues ciutats tenen una cosa en comú: Són al mateix lloc geogràfic, comparteixen territori, es solapen en molts carrers i barris, s’entramen, s’uneixen de forma inexorable tot i estar en dos universos diferents.

Ja tenim un escenari que a priori pot semblar confós, eteri, absurd. Però Miéville aplica unes regles marca de la casa per desxifrar-nos com dues ciutats poden estar al mateix lloc alhora: La “Brecha”, que en català podríem traduir com l’Esvoranc, controla que les dues urbs es mantinguin separades. Els habitants de l’una han d’evitar veure els habitants de l’altra, així com els seus cotxes, edificis etc... han de desveure i desentir voluntàriament tot allò que no pertany al seu propi univers. En cas contrari, un poder superior, aquest Esvoranc del que parlava, aquesta esquerda que habita entre les ciutats se’n duu els infractors, potser per salvaguardar el precari equilibri i per evitar mals majors, potser per continuar ocults als ulls de tothom. Només existeix una forma legal de viatjar d’una ciutat a l’altra i és a través d’una cambra conjuntiva, una frontera real que permet el trànsit i el comerç sense provocar cap Esvoranc en aquesta mena de continuum espacial.

I ara que tenim un escenari tan fascinant només manca afegir-hi una trama argumental que el faci trontollar: L’aparició d’una noia morta a Beszel però que sembla haver estat assassinada a Ul Quoma dóna peu a una investigació per part de la policia de les dues ciutats. I l’investigador Borlú, el protagonista indiscutible de l’obra – la història està narrada en primera persona- haurà de col·laborar amb el seu homòleg ulquomà i esbrinar què s’amaga darrera la mort de la noia, desxifrar una sèrie de secrets que ens van endinsant de mica en mica en aquest entramat quasi perfecte d’universos i els seus habitants en un dels escenaris més surrealistes que recordo i on es toparan amb activistes unionistes que volen la confluència d’ambdues ciutats, de nacionalistes que en volen la separació absoluta; o de misteriosos artefactes de l’era pre-escissió (abans que es separessin les ciutats) i molts més elements que fan saltar el nostre detector de sentit de la meravella fins a límits insospitats.

Miéville escriu una novel·la negra amb clares ressonàncies clàssiques: L’inspector solitari, un pèl sorrut, que no es deixa intimidar pels superiors o pels polítics. El cadàver, ubicat en un lloc estrany i que serveix de Mcguffin per conèixer tant la ciutat de Beszel com la d’Ul Quoma; els típics enfrontaments entre col·legues que han de treballar junts a la força... tot això serà de l’agrat de qualsevol afeccionat a la novel·la negra. Però el rerefons... és tan fresc, tan viu, tan genial, que fa que la investigació perdi una mica el sentit quan descobrim meravelles a cada capítol i anem comprovant que les ciutats són el veritable protagonista de la història: L’entramat de carrers i barris sobre els quals estan constituïdes, la seva misteriosa història passada, el fet que l’una, Beszel, de més influència europea i potser fins i tot comunista, estigui estancada, sense perspectives futures; i en canvi la musulmana, Ul Quoma, que anteriorment havia esdevingut una ciutat decadent, en l’actualitat emergeixi, rebi inversions estrangeres i en definitiva prosperi; tot això dóna joc a contemplar dos models de ciutat oposats però que comparteixen territori. L’autor sempre ha estat un amant de les urbs i de les seves entranyes. I aquí s’evidencia un cop més aquesta relació quasi malaltissa amb elles.

La prosa de Miéville ha anat contenint-se des de l’extrem barroquisme amb la qual va presentar la trilogia de ciència-ficció fantàstica de Bas-lag. Ja no trobem ara aquells llibres interminables plens d’idees malsanes i estrambòtiques que ens feien tallar l’alè; però continuem trobat petits tics que es van repetint tot i la cuidada i sòbria prosa que ens ha ofert l’autor en les seves dues darreres novel·les. I un d’aquests tics és aquesta fascinació pels universos paral·lels o per les altres dimensions. Si a La estación de la calle Perdido s’invocaven aranyes teixidores d’altres mons. i insectes que vibraven també en altres dimensions; o a La cicatriz, animals descomunals entraven traspassant fronteres lluny de tota lògica de la física, aquí la situació es controla més gràcies al paper de l’Esvoranc, però aquesta atracció per la simultaneïtat espacial i la confluència d’universos, encara perdura.

Sí que és cert que m’hagués agradat saber més de com es va originar la situació actual de les dues ciutats; també perquè servien alguns dels artefactes pre-escisió que troben els arqueòlegs i el seu origen. Aquí es demostra un cop més, a l’igual que passa en novel·les com Portico o Pícnic junto al camino, que l’autor té més interès per fer-nos gaudir d’una situació ja donada i no de com s’ha originat o de les repercussions futures de manejar tecnologia desconeguda. Però repeteixo que per tancar perfectament la novel·la hagués estat bé explicar-ho tot. Esclar que el mateix Miéville no descarta ambientar més novel·les en altres èpoques pretèrites d’aquests universos en comú que comparteixen Beszel i Ul Quoma, la ciutat i la ciutat.

Eloi Puig, 24/11/2013