HANAMI,
LA BÚSQUEDA
DE RAN
(2018)

Jordi Balaguer

Editorial:
Toromítico
(2021)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 226

Els afeccionats a la fantasia lírica, a les aventures originals o simplement a tot aquell que li agrada experimentar amb noves idees estan d’enhorabona. Jordi Balaguer ha tornat a publicar un novel·la on demostra que li agrada trencar alguns esquemes sense perdre la seva essència poètica o potser més aviat el seu tarannà sensible. Si fa uns anys ens va sorprendre amb aquella prosa melòdica i amb una fantasia si més no diferent a la trilogia de El amante de la Luna, enguany, ha publicat Hanami (Kuei Ediciones), el que seria una aventura introspectiva dins els paisatges bucòlics – però terribles- d’un Japó impossible.

La paraula clau és Hanami, que dóna nom a la present obra. Una paraula japonesa que podríem traduir com primavera o com la contemplació de les flors (especialment de cirerer). Sigui com sigui aquest mot en el context de la novel·la és alhora sinònim d’extrema bellesa i també de destrucció implacable. Jordi Balaguer ens trasllada a una Japó post-apocalíptic on regna una eterna primavera però tot allò que té de fascinant un paisatge replet de cirerers florits i vegetació desbordant també ho té de feréstec i de salvatge. La natura serà aquí un dels protagonistes d’aquesta anomenada Green fantasy (com també s’ha batejat).

Naturalment, el focus ecològic de la novel·la és molt cridaner, com també ho és l’ambientació i la mitologia popular japonesa. De fet, al començar a llegir la novel·la m’han vingut tot d’imatges al cap com si estigués veient una obra d’anime dels estudis Ghibli del gran Hayao Miyazaki com ara La princesa Mononoke o Nausicaä de la vall del vent. El veterà director també té un interès molt profund en la natura i l’ecologia i el fet de trobar-nos a Hanami personatges estrambòtics però entranyables com el corb gegantí Sombra que és utilitzat de muntura per la nostra protagonista, no fa més que reafirmar la sensació que la novel·la podria haver sortit del mateix Miyazaki. Potser algun dia l’inspirarà, ves a saber...

La búsqueda de Ran –subtítol de la novel·la- fa referència a la protagonista femenina d’aquesta aventura: Ran. Una dona de mitjana edat que vol oblidar un passat dolorós i que juntament amb el corb gegantí Sombra cerca quelcom indescriptible, explora la salvatge verdor dels boscos cercant el nord, com un símbol perdut però sense saber realment què vol trobar, què li depara el destí, què necessita per continuar fent camí. Durant el seu trajecte cap a enlloc es toparà amb companys, altres persones que la necessiten i que de fet es converteixen en la seva família per molt a desgrat que li sembli la idea al començament.

Aquesta recerca, aquest motor en la vida de Ran és la que la fa sobreviure en un món que s’ha convertit en una trampa constant: tempestes de pol·len, bèsties hiperdesenvolupades com els nekos (una mena de felins enormes), humitat i pluja constants i sense oblidar les mateixes restes d’humanitat que poden assolir la categoria de perills majors depenen de qui es trobi pel camí (Caníbals, saquejadors etc…). La vida en aquest Japó dècades després de la catàstrofe és dura i imprevisible. Les causes de la desgràcia no s’especifiquen però tot sembla indicar a una mena d’esclat natural que s’ha empassat la civilització i que ha fet retrocedir a la societat humana a grups que són poc més que tribus errants. La natura ha contraatacat o ha esclatat per reclamar el planeta i fer fora als humans. És com si una ment gaia hagués deixat anar la corda amb que lligava curt a la natura. Una mica com el que ens narrava Denis Marquet a La Cólera, aquí però amanit amb tocs fantàstics que provoquen major empatia amb els personatges i amb l’ambientació.

Parlant de tocs fantàstics...haig de dir que m’agrada molt el personatge de Sombra – al que crec se li podria treure més suc encara- però no he acabat d’entendre el paper de la seva espècie a Hanami; m’estranya per exemple que no apareguin altres Haika Karasu a la narració (especialment quan una de les directrius que es va dient com un mantra Ran és que “no et separis del teu Haika Karasu”. On són els altres doncs? Perquè només un personatge té la seva mascota gegantina? Aquests punts queden una mica enlaire al meu parer. Però crec que al Jordi Balaguer no li interessava explicar com s’ha transformat tot en aquest món de primavera impossible. Ell ha volgut centrar-se en la cerca interior de Ran; sí, una recerca en un ambient inhòspit; sí, sota una ambientació enlluernadora, però que no deixa de ser una mena de redempció per no haver pogut fer res en el dolorós passat que arrossega (com es pot intuir clarament durant les converses de Ran amb fantasmes pretèrits)

El ritme de la novel·la és bo i m’atreviria a dir que la prosa de Balaguer ha millorat; l’he trobat més acurada, molt meditada, amb bons diàlegs i especialment al començament amb una trama que planteja una bona premissa que et fa parar atenció a tot el que envolta aquest nou món màgic. Potser però, als capítols centrals de la novel·la es detecta un aire de repetició en les aventures de Ran (Trobada, fugida/ lluita, nou escenari i tornar a començar). És cert que l’autor aprofita aquesta part central per perfilar alguns personatges secundaris i per atorgar a la novel·la moments de dramatisme, però sí que vaig tenir la sensació que es desaprofitava una mica l’ambientació per teixir una història més diversa.

Hanami és doncs una curiosa aposta que barreja elements típics de la ciència-ficció amb tocs fantàstics. L’autor ha desenvolupat una història, com dèiem, introspectiva, serena i ben construïda, potser amb un final una mica massa tènue pel meu gust que no ha complert del tot les expectatives creades però que no ha de tapar que estem parlant d’una novel·la amb moltes virtuts i pocs defectes. M’agradaria potser haver pogut llegir més sobre aquest món de Hanami etern doncs crec que les idees plantejades donen per molt més del que ens exposa l’autor de Sabadell.

Si sou uns enamorats del Japó, o de les rondalles màgiques amb tocs d’ecologia no us perdeu les bones paraules d’en Jordi Balaguer i la seva capacitat de traslladar-nos de forma instantània a escenaris tan fascinants com aquest Hanami.

Eloi Puig

21/12/2018