LA MALDICIÓN DE GRYAL
(2012)

Jordi Balaguer

Editorial:
Toromítico
(2012)

Col.lecció:
El amante de la luna

Núm: 1 i 2

Pàgines: 603

Lectures relacionades:
El retorno de Gryal

Amor, passió, aventura i màgia. Aquests són els ingredients bàsics que conformen la primera novel·la de Jordi Balaguer, La Maldición de Gryal, que engloba les dues primeres parts de la trilogia El amante de la luna. Però de tots aquests termes, sense dubte el que defineix millor la història que ens narra l’autor és “amor” i els seus efectes col·laterals. El mateix Balaguer comentava en una presentació del llibre que és un romàntic i que va començar a escriure la novel·la després de passar per problemes sentimentals. I quina millor manera de desfogar-se i deixar-se anar que escrivint?

La Maldición de Gryal és una història ambientada en una Barcelona fantàstica, sense assenyalar cap època en concret – una decisió feta expressament per l’autor- però que s’intueix ubicada a la baixa edat mitjana, durant la creació dels comptat catalans. El fet de no voler ambientar la història en una període determinat però que en canvi reconeguem fàcilment les ciutats i l’orografia del món de Gryal és estrany i crec que no massa encertat doncs sempre porta a pensar en detalls que sabem que no poden ser o que mai van ser. Però en el fons, aquest trencament parcial amb la realitat és poc important en el sentit que la novel·la tot i no ser una fantasia històrica, dóna la sensació que podria encabir-se en algun moment determinat; la prosa de Balaguer és prou eficient com per que ens sentim còmodes amb les seves descripcions de paisatges o de ciutats com Barcelona.

El que més m’ha sorprès de la novel·la és el talent de l’autor en aquesta opera prima: la seva prosa rica en vocabulari, en detalls, un estil que a vegades apunta a prop de la lírica, de la poesia. Una prosa i una història més emparentada amb clàssics de fulletons i d’aventures que amb la fantasia heroica o èpica que s’escriu avui dia. Balaguer té més d’Alexander Dumas que de Sapkowski o Abercrombie per posar exemples per tots coneguts.

Com deia, les pàgines de La Maldición de Gryal tenen un ritme constant però a la prosa li manca una mica d’ímpetu, de força; potser perquè s’estén molt en retratar sentiments i sensacions dels protagonistes i abandona l’agressivitat a la que estem actualment acostumats. La seva narració sembla estar pensada més en clau transcendent de manera que vol deixar plasmades en el lector aquestes sensacions tan pures com són l’amor, l’odi o la venjança. L’únic problema d’aquesta transcendència és que arrossega la història i l’allarga innecessàriament.

Pel que fa als personatges, tenim una paradoxa curiosa: El personatge principal és en Gryal, un valent guerrer, carismàtic, apassionat i que des de bon principi l’autor ha catapultat com a heroi de la seva novel·la. Però el carisma que ens assegura que té el protagonista és sempre narrada en passat: les seves gestes, la seva habilitat per fer amics i guanyar-se la lleialtat dels seus són fets pretèrits i hom espera també trobar-los en el present i no es així El problema és que de bon començament les expectatives són, doncs, molt altes i el personatge de Gryal no les compleix: El lector espera trobar-se l’habilitat lingüística d’un Tyrion Lannister, o d’un Miles Vorkosigan, o el carisma de qualsevol dels bàrbars creats per Joe Abercrombie; però contràriament a això, Gryal no destaca per les seves paraules seductores o la seva destresa en combat. Un personatge una mica fallit que es sustenta gràcies als secundaris que l’envolten. Tanmateix, aquests personatges secundaris estan més ben aconseguits. Des de la senzillesa d’en Barrabar o l’enigmàtica Perla, a l’esmunyedís Ariano, el venjatiu Wrack o la nèmesi de Gryal, el capità Antoni Fortuna: tots ells tenen certes diccions, o acurades descripcions que els fan molt més humans que Gryal o la seva estimada Lorette.

Si bé comentava que la prosa de Balaguer m’havia sorprès positivament, el que m’ha deixat una mica fred és la trama argumental. Repassem-la un moment: Gryal és un valent capità de la milícia de Barcelona que és enviat pel seu superior (i pare de la seva estimada) a una missió impossible on ha de ser assassinat a causa de la seva ràpida ascensió que fa pensar en una futura lluita de poders (no s’entén massa perquè cal enviar-lo tan lluny per fer-ho). El pla és executat en part i la bruixa que l’havia de llevar la vida, el perdona. La cosa es complica i Gryal rep una maledicció infame que l’impedeix tornar a veure la llum del Sol i el converteix en l’Amant de la lluna. Mentrestant a Barcelona les intrigues polítiques es van solapant al voltant de la bella Lorette, la promesa de Gryal, i el nou capità de la Guàrdia, Antoni Formosa. Aquí hi entren en joc diversos personatges que aniran teixint una xarxa d’espionatges que més d’un cop m’ha semblat desproporcionada i fora de lloc, o almenys massa confosa.

El que em trontolla són coses molt senzilles: no em queixo que el motor de la novel·la sigui una història d’amor; no m’importa que la història es centri en molts personatges a l’hora (de fet és un punt fort que té); però no em qualla la història del Ilario i el seu castell de les tortures, no em quadra que es trigui tants mesos en tornar des del nord d’Itàlia a Barcelona quan s’envien expedicions de recerca que sembli durin només uns quants dies; en definitiva, la major part del que li passa a Gryal des que fuig del seu primer captiveri és inversemblant; no sembla ben planificat. I els fets descrits a la ciutat de Barcelona arriben a un punt d’embolic que et deixa indiferent saber qui mor qui és traït per qui.

Però tanmateix, la lectura no és farragossa, entra bé i llisca davant nostre amb fluïdesa complint totes les expectatives literàries excepte la de la brevetat i concisió. L’autor demostra capacitat per aprofundir en alguns dels seus personatges i a mantenir el nivell de la història tot i la mancança d’un argument molt elaborat. En aquest punt espero que la història quedi més ben perfilada en la tercera i última part: El regreso de Gryal.

En quant a l’edició cal destacat la tasca feta per Toromítico al presentar-nos un volum com els d’abans: amb pàgines gruixudes, bona portada i ben editat. Només quedaria per corregir alguns salts de línia que es troben de quant en quant. Qüestions menors però.

Jordi Balaguer ens ha oferit una primera obra que supera amb escreix la mitjana dels autors novells. En la meva modesta opinió, pel futur caldrà polir més els tempos de les novel·les i mirar d’encaixar trama i personatges al voltant de fets més creïbles o lògics; es clar que la lògica sovint s’allunya de la passió per escriure i de tot allò que defensa un romàntic com en Jordi Balaguer!

Eloi Puig 23/03/14