HARRY POTTER I LES RELÍQUIES DE LA MORT
Harry Potter and the deathly Hallows
(2007)

J. K. Rowling

Editorial:
Empúries (2008)

Col.lecció:
Harry Potter

Núm: 7

Pàgines: 735

Saga:
Harry Potter

Lectures relacionades:
Harry Potter i la pedra filosofal
Harry Potter i la cambra secreta
Harry Potter i el pres d'Azkaban
Harry Potter i el calze de foc
Harry Potter i l'orde del fènix
Harry Potter i el misteri del Príncep

Altres edicions:

ESPANYOL:
2008 Salamandra. Harry Potter, 7

Ja està fet. J.K. Rowling ha finalitzat la monumental saga que ha seduït a milions de persones de tot el món, grans i petits, tan a afeccionats a la fantasia com a gent que n’era escèptica. Probablement ni ella mateixa s’està acabant de creure el que ha aconseguit escrivint només set llibres: Que una generació d’adolescents senti interès per la lectura quan la tendència és –per desgràcia- la contrària; que alguns llibres de temàtica fantàstica tornin a exposar-se als principals aparadors sense que el llibreter senti vergonya aliena; que arran de l’èxit de les novel.les, tota una sèrie d’escriptors que tenien bones històries per explicar ho hagin tingut més fàcil a l’hora de publicar-les… en fi, tot un conjunt de fites memorables –a la que s’ha d’afegir que l’autora s’ha convertit en la segona dona més rica del Regne Unit gràcies a les vendes milionàries i els drets d’autor- que deixaran a la saga de Harry Potter en un lloc destacat en la història de la literatura.

La qüestió que el lector es pregunta però és: I el final? És un final digne? Ha valgut la pena esperar, llegir, patir i riure amb els sis volums anteriors per posseir aquest darrer capítol? Podrem assaborir un acabament rodó de l’obra? Després dels alts i baixos que ha tingut la saga amb volums magnífics com Harry Potter i el pres d’Azkaban o títols que no van assolir les expectatives creades – almenys les meves- com Harry Potter i el calze de foc, tot i no perdre qualitat literària, tindrem un darrer volum que resolgui tots els fils argumentals?

Harry Potter i les relíquies de la mort és doncs una culminació, però també una continuació doncs va estretament lligada amb l’anterior volum, Harry Potter i el misteri del Príncep. Per començar cal dir que la setena entrega de la saga està molt vinculada amb les altres novel.les. Potser més que mai doncs es fan continues referències a fets, personatges i situacions que són descrites tan en els primers volums com en els darrers i això pot comportar que la nostra memòria falli i no siguem capaços de relacionar alguns fets. Res greu però, la Rowling té la suficient capacitat narrativa per que puguem seguir les aventures d’en Harry sense més problemes que alguna petita llacuna en la memòria pel que fa a la retenció de noms i fets passats.

Destaquem el fet que per primer cop s’ha trencat l’esquema argumental basat en el calendari escolar de Hogwarts: Ara les coses van de debò i després de la mort de Dumbledore a l’anterior volum, en Harry i els seus amics no es poden permetre el luxe de continuar estudiant sabent el que pot passar. Així doncs, la recerca dels horricreus que encara falten per trobar i que poden ajudar a acabar amb Voldemort serà la premissa que seguiran els nostres protagonistes i que desembocaran en una sèrie d’aventures i intrigues dignes de qualsevol de les novel.les anteriors: Combats de màgia, persecucions a l’aire, resolució d’antics enigmes…i fins hi tot un lleu toc deux ex machina amb l’escena del drac (una de les menys aconseguides de l’obra). Per tant, la novel.la posseeix tots els ingredients necessaris per fer que aquest volum pugui ser considerat com un dels millors de la saga.
 
L’argument es fa més fosc que mai, els partidaris de Voldemort han pres el poder de la Conselleria, Hogwarts és dirigit pel mateix Snape i els mags que no són de sang pura són interrogats i perseguits – dintre una altra escala d’esdeveniments m’ha recordat per moments la repressió jueva durant la II Guerra Mundial-. Harry, Ron i Hermione doncs, desapareixen per no ser trobats i cerquen els horricreus, però es troben amb un misteri encara més inescrutable: Les relíquies de la mort. Pel camí hi haurà baralles entre amics, tortures a personatges principals, i sí, també uns quants morts, encara que en aquest punt crec que l’autora hagués pogut fer una feina més acurada. Així doncs, trobarem en el llibre sentiments descoratjadors com la falta de confiança en un mateix o la sensació de solitud i de manca d’esperança com mai abans havia patit en Harry, doncs ara que el seu guia i mentor ja no hi és, veu les dificultats de prendre la iniciativa i les decisions quan no sap on buscar i es desespera per no saber com actuar. I és normal! En el fons només és un noi de 17 anys! No un heroi curtit en mil batalles… un punt a favor de la Rowling.

En aquest fet els amics de Harry actuen com a petits consellers antònims entre ells – tot i l’atracció física que es professen-. L’una – L’Hermione- és la veueta interior amable i assenyada que indica quasi sempre el millor camí a seguir; l’altre – en Ron- és com una consciència més esbojarrada que actua sense pensar i que resulta un contrapunt perfecte per la primera. Tots tres passaran mesos sols intentant saber què han de fer. Potser no és el millor dels trams del llibre però trobo que resulta força real donades les circumstàncies. Ambdues veuetes encarnades en els millors amics d’en Harry són les que aquest seguirà en diferents moments de la novel.la fins que aprengui a fer cas al seu propi instint… fins que es transformi en adult.

Un altre aspecte destacat – si no el que més- és la capacitat de l’autora per fer-nos dubtar del més evident i de dissenyar personatges ambigus que tenen secrets i vides que no sempre són les que coneixem. A l’anterior volum va ser Voldemort, al qual Harry va accedir a la seva vida de jove i va veure punts conflictius que no sempre eren desfavorables i que podien haver condicionat el seu temperament. Ara és el torn d’en Dumbledore. Rowling ofereix nova informació sobre el que fins fa poc era el protector d’en Harry Potter i que també amaga un passat no sempre brillant. D’aquesta manera l’autora ens mostra a personatges grisos, no netament bons o dolents, si no amb petites contradiccions en el seu tarannà, en la seva biografia, que els fa més humans i per tant més rics en matisos. Potser el cas més paradigmàtic és el de l’Snape, amb unes intencions ocultes i una enorme versatilitat molt ben descrita per l’autora durant tota la saga. No ha estat cap sorpresa per mi el seu paper en aquesta setena obra, però tanmateix el segueixo tenint com el millor dels personatges secundaris.

Potser un punt millorable seria la relació entre el món màgic i el món muggle. La intervenció del primer en el segon, tal com es desprenia de certs comentaris a Harry Potter i el misteri del Príncep no ha anat a més. I això resta certa credibilitat a tot plegat doncs el control dels muggles és un dels punts forts defensat pel mateix Voldemort i en canvi no s’ha vist cap maniobra, cap intromissió de la màgia a la nostra realitat; només s’ha esmentat que algun bruixot feia de guardaespatlles del primer Ministre britànic. En tot cas, això només és un petit apunt per part meva, ja que aquesta vessant l’autora no ha tingut mai intenció de treballar-la doncs s’ha centrat sempre en l’univers màgic d’en Harry Potter i no en la interacció d’aquest amb la nostra realitat.

Al llegir aquest llibre però, m’han saltat un parell de dubtes: El primer és purament estructural: Fins a quin punt J.K. Rowling tenia pensat tots els fets per que acabessin lligats tan perfectament? Va tenir una capacitat planificadora genial o ha improvisat aprofitant forats argumentals i l’enorme llegat del món de Harry Potter per encaixar a la perfecció totes les peces? De fet, sigui com sigui, cal felicitar-la per oferir-nos uns obra sense esquerdes, molt ben acabada. Si aquesta visió de conjunt existia ja des del primer volum, l’escocesa hauria d’entrar al club selecte d’autors que saben dissenyar les seves obres amb un arc argumental immens i complexe com és el cas de J. M. Straczynski o George R.R. Martin.

L’altre dubte meu té més controvèrsia: A dos o tres capítols del final, Rowling ens desvetlla una bona part de la trama i dels misteris i veiem clarament el destí dels nostres protagonistes, veiem perfectament com tot encaixa i funciona a la perfecció però seguidament l’autora fa un gir un tant brusc i aquell clímax, aquell final magnífic que hauria estat es converteix en un final… digne i si volem, brillant, però no el que tocava… Què ha passat? L’autora realment el tenia pensat d’aquesta manera o ha cedit a la pressió de milers de fans que volien un altre tipus de resolució? Jo, em quedava amb el primer, amb el que he intuït, amb el que apuntava tota la història des del començament, però haig de reconèixer que l’autora té un talent innat per lligar caps i s’en surt més que bé amb aquest gir argumental: flueix tant bé que l’acabem acceptant com a una bona conclusió per la saga.
 
En tot cas, haig de congratular-me amb J.K. Rowling per haver escrit un memorable comiat per les aventures de Harry Potter en un volum que no hi ha faltat de res – en tot cas humor-: La intriga i els misteris característics dels anteriors llibres, el creixement personal de certs personatges, la magnífica batalla final que tothom esperava, amb un ritme i una acció molt ben resolts – i amb la que els directors de les properes pel.lícules ja es deuen estar fregant les mans- i la sensació que un llibre de fantasia juvenil s’acaba convertint en un llibre adult amb tots els seus drets, tan per l’estil com per la profunditat de la història i els personatges.

Res més, en Harry Potter s’ha acabat. Crec sincerament que seria un error escriure més llibres sobre aquest personatge -en tot cas sempre serà a temps de crear derivats, spin off  d’algun secundari-. Però penso que el talent de l’escocesa s’hauria de dirigir a crear noves històries, nous mons i nous personatges. Si tenen la mateixa qualitat que han tingut aquestes novel.les, el món literari quedarà als seus peus.