Si una cosa tenen en comú el Ricard Ruiz i el Salvador Macip és la seva experiència a treballar les novel·les a quatre mans. Tot i que aquest és el primer cop que col·laboren junts, prèviament ambdós han publicat novel·les amb altres autors.
Herba negra és una novel·la que arriba avalada amb el Premi Ramon Muntaner 2016 de literatura juvenil sota el braç. Naturalment tots sabem que la frontera de la literatura juvenil sovint és molt tènue i poc estricta. En aquest cas m’agradaria pensar que l’han catalogat així per la forma en que està exposada que no pas per la seva temàtica clarament immersa en la ciència-ficció.
Però anem al gra d’una vegada: Herba Negra és un exemple d’aquelles novel·les que tant trobem a faltar en català: Novel·les d’acció, de gènere, que et mantinguin clavat a les seves pàgines sense complexos i sense voler pretendre cap fita diferent que fer passar una bona estona al lector i també fer-lo rumiar una mica.
Ricard Ruiz i Salvador Macip ens acosten a una aventura sobre manipulació genètica a través d’una història que beu directa o indirectament d’altres novel·les com El dia dels trifids o la més recent L’any de la plaga. (Per cert, ambdues novel·les mencionades a les seves pàgines). Ho sigui, estem davant d’un problema amb les plantes. L’Eva i l’Eli (Elies) es veuran immersos per casualitat dins un thriller on una simple planta, la fada, l’artemisa absinthium per ser més concrets, està colonitzant l’entorn de moltes ciutats i pobles de Catalunya. És una planta que es regala sovint i que està de moda. És una planta que arrela fàcilment i que es propaga sense problemes. És una planta perillosa. Aquesta és almenys la conclusió provisional a la que arriben l’Eva i l’Eli quan coneixen al Salvador, un noi sense cap pèl al cos ingressat en un psiquiàtric i que sembla tenir-li pànic a la fada que cada cop més es pot trobar per tot arreu.
A partir de les primer escasses revelacions del Salvador i després de les investigacions que duen a terme els altres, comprovaran com de mortífera pot arribar a ser la fada que tan gentilment acull tothom, a través d’una road movie per Catalunya. Trobarem, doncs, diversos elements típics de la ciència-ficció més catastrofista començant per aquesta manipulació genètica i continuant per l’aparició de sectes que busquen l’apocalipsi, o de teories globals com la de gaia encara que allunyades de l'harmonia que podriem pensar a priori. Uns elements que per una banda ajuden a crear ansietat i expectatives però per altra banda també provoquen la reflexió al lector.
Herba negra però és molt més que aquests plantejaments: És un tour de force entre els seus quatre personatges principals: La sensibilitat de l’Eva, la curiositat i malfiament de l’Eli, el comportament erràtic del Salva o la misteriosa cara oculta de la Magda. Les interaccions entre aquests personatges es convertiran en alguns dels millors moments del llibres. Diàlegs naturals, creïbles, que faran que la nostra atenció es centri en un o l’altre i que aquests guanyin simpaties o en perdin. La tasca aquí dels autors és molt notable. Aquesta lluita intestina entre els quatre per trobar la veritat sense trair el seu tarannà és perfecte. A més, la novel·la és violenta, directa i si convé desagradable. Com ha de ser. Per molt juvenil que puguem trobar el desenvolupament d’aquesta no aparta els fets que toquen la fibra i això és d’agrair.
El primer terç de la novel·la, els autors juguen a despistar-nos… a no oferir quasi cap mena d’informació sobre el que està passant (tot i poder fer-ho per boca del Salva) possiblement per crear curiositat, interès. Després, cap a la meitat del llibre se’ns mostren moltes respostes que a la vegada provoquen noves preguntes, més curiositat i especialment suspens. I sí, un altre dels punts forts és que s’aconsegueix tancar l’argument per que quedi ben lligat, sense fissures. La novel·la és auto conclusiva però podria continuar-se en més entregues sense cap problema.
Així doncs, Herba negra és sinònim d’aventura, de bons personatges, de bona literatura prospectiva en referència a que ens mostra perills possibles i ens remarca una moralina amagada entre les seves pàgines, un missatge no només sobre els perills de la manipulació genètica sinó també sobre com actuar davant de persones que veuen l’actual humanitat com un problema pel nostre planeta, com un virus que cal eliminar. Potser no de forma tan clara i natural com en novel·les catastrofistes que també mostren un atac natural com La Colera ni tan subtils en aquest sentit com certs passatges també autodestructius que apareixen en obres recents com El problema de los tres cuerpos, però sí que és un tema que a mi m’atrau: Aquesta mena d’ecologisme radical que posa a la natura i les plantes per sobre de la humanitat… fins i tot, si cal, enviant-la a la seva extinció.
Molt bé doncs pel duo Macip Ruiz. Molt bé per plantejar-nos un thriller original i ben acabat, molt bé en definitiva per fer-nos somiar amb plantes assassines que poden fer-nos molt de mal tan física com psicològicament. Aquesta és la literatura que trobem a faltar a casa nostra!
Eloi Puig, 30/12/17
|
|