L'HEREU
DE LA MORT
(2022)

Albert Font

Editorial:
Obscura Editorial
(2022)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 298

No és habitual comprovar com una editorial surt de la seva zona de confort per publicar obres que a priori, s’allunyen de la seva línia temàtica. Obscura està molt enfocada, com sabeu, a portar-nos històries fosques, amb el terror com a gran gènere al que aproximar-se. Per això em va sorprendre que una novel·la com L’hereu de la mort sortís precisament d’aquesta editorial. Però es clar, després de llegir-la ho entenc: L’hereu de la mort de l’Albert Font no té res a veure amb el terror però és una novel·la sòlida i suficientment atractiva perquè una editorial no se la deixi escapar.

Estem parlant de fantasia èpica en majúscules. Sí, aquella fantasia que en el fons evidencia la lluita del bé contra el mal, amb nombrosos personatges i geografia dispersa. I d’això, en català no n’anem pas sobrats. Poques editorials fins ara s’han atrevit a publicar fantasia èpica en la nostra llengua i molts menys dels nostres autors. Potser Edicions SECC seria la més representativa; i també podem trobar algunes publicacions dignes com La pedra de la Llum de Carles Vilar. Però ara l’Albert Font ha arribat al taulell de l’èpica per jugar-hi. I ho fa amb L’Hereu de la mort, una atractiva aventura fantàstica.

Comencem: La proposta de l’Albert Font ens acosta al món de Sanaah , representat —com no— per un gran mapa on podem descobrir continents, golfs i serralades i on el nostre protagonista, Jarrah, serà el detonant d’una aventura iniciàtica on haurà de fugir de Port Prim, la vila que l’ha vist néixer i créixer, per solcar els caminis polsosos amb la seva mentora, un enigmàtic personatge que sembla posseir els poders d’un Déu —literalment—.

Aquesta és una aventura d’aquelles que comencen amb un fet que desencalla una estructura narrativa que si bé, al començament és força lineal, a mesura que avança la trama li descobrim les diferents intrigues que van des de la política dels diferents regnes fins els afers de les deïtats i llur religió, a les més altes esferes. I és que resulta que en Jarrah és un sortós, una persona que rep el poder d’un déu moribund, (en aquest cas Químalis, la deessa de la mort).

Aquí l’Albert Font ressalta a la perfecció el que significa posseir poder per una entitat sobrenatural: Un domini de l’entorn que tant et pot realçar com matar-te doncs l’essència de les deïtats esta sustentada per la voluntat dels seus fidels de manera que si aquests ja no creuen en tu, el teu poder minva i pot desaparèixer. L’exemple més mític d’aquesta vinculació entre el poder d’un déu i dels homes el trobem a Déus menuts (Terry Pratchett) però també autors nostrats com Joan-Lluís Lluís l’han utilitzat sàviament per exemple a Les cròniques del déu coix.

Albert Font ens presenta, doncs, el viatge de l’heroi amb el qual té l’excusa de presentar-nos un entorn fantàstic de caire pseudo-medieval amb regnes que semblen estar en pau entre ells però vigilats de ben a prop per la policia religiosa de Volkam, els dirigents de la nova religió a través de la qual s’acullen sota el seu paraigües la majoria dels territoris i regnes. La fe en la deessa del destí és immutable i qualsevol que no s’hi avingui pot rebre les conseqüències de l’església veritable.

El món imaginat per Font és proper però també ens obra les portes a la pura meravella. Per una banda li notem un influència mai amagada d‘Ursula K. Le Guin (especialment pel seu cicle de Terramar) tant en la manera en que els noms de les coses i les persones cobren importància com amb una prosa força elaborada i que no sempre va directe contra un fitó: Hi trobem trets lírics, camins esquius per expressar idees i especialment per atrapar al lector. És un món, com deia, que ens sembla haver-lo vist abans, en altres històries fantàstiques, però que òbviament aporta recursos propis: Des de els escoltadors, gent amb la capacitat de sentir pràcticament qualsevol cosa en desenes de quilòmetres a la rodona fins a una raça ancestral que té la capacitat d’ocupar la ment (i el cos) de les seves víctimes per als seus fins més abjectes.

Una lluita com deia a dues escales, en dues dimensions: la dels regnes mundans, els homes i els seus afanys de conquesta i poder i la del canvi de cicle entre els déus primigenis, anomenats aquí déus de la tarda, ara ja tots moribunds o completament oblidats i la nova deessa del destí, la que porta el fat. I també la que vol controlar a una humanitat que vol submisa i obedient, sense anhels, ni pretensions.

"Ara, bon home sabem que cada nen i nena té un fat garantit. Ja no caldrà que ningú envelleixi demanant un canvi que no arribarà. La gent s’haurà de fer responsable dels seus actes. L’ambició es farà petita als cors dels homes. Tothom ocuparà el lloc que li pertoca, acceptarà el seu destí amb humilitat i comprendrà que el bé i el mal son fils indispensables d’un gran tapís que necessita tots i cadascun dels colors de l’experiència. Els pobles deixaran de resar i d’humiliar-se i, davant l’atenta mirada del pare Destí, seran tot allò que són. Tothom tindrà el que s’ha escrit que mereix.”

Aquesta és la primera novel·la de l’Albert Font i és certament notable: per la seva qualitat literària i per la seva imaginació desbocada. Potser cal polir detalls, fer algunes trames més suggeridores, intervenir a fons en més personatges (no només en el principal) o potser plasmar millor els objectius dels arcs argumentals que hi trobem però és un bon exemple del que la fantasia èpica catalana pot arribar a assolir: una novel·la, com comentava, sòlida i ben narrada. Una història que finalitza però que deixa les portes mig obertes per continuar explorant aquesta nova fantasia èpica.

Eloi Puig
19/12/2022