LA PEDRA
DE LA LLUM
(2017)

Carles Vilar

Editorial:
Tempore
(2017)

Col.lecció:
---

Núm: ---

Pàgines: 338

És molt estrany, quasi antinatural, topar-nos amb una novel·la de fantasia èpica escrita en català. Si la ciència-ficció catalana avança amb empentes i rodolons a través de la riuada realista que és la nostra literatura, la fantasia sembla navegar a contracorrent per una cascada. I és que per desgràcia la fantasia – i especialment la fantasia èpica-, aquest subgènere que mou milers de fans i lectors per tot el món està poc treballada pels autors catalans i tan sols observada de reüll per les nostres pròpies editorials.

Sí que és cert que en Jaume Fuster va escriure en el seu dia la trilogia de L'Illa de les tres taronges en una primera aproximació al gènere i que darrerament han sortit autors que s'han llançat a autoeditar-se aventures èpiques donat que les grans (i petites) editorials encara els costa fixar la mirada als creadors que devoraven a Tolkien de petits. En català els darrers anys han aparegut algunes novetats com Castellnord de Jordi Tomàs, o El paradís mort dels germans Ortuño (amb un to, crec, més fosc), però avui toca parlar d'una novel·la de tall completament clàssic escrita per Carles Vilar: La pedra de la llum.

A la terra de les pedres, el món de Korluith, els seus habitants porten una pedra màgica al seu interior. Se suposa que cada pedra guia de forma espiritual els camins de cada persona. Gnefuos és un jove brillant que segueix els ensenyaments del seu difunt avi i s'interessa per les runes, els llibres antics i en definitiva la història de la terra de les pedres. Aviat, però, s'embrancarà en una aventura que l’obligarà a superar-se, una viatge que el portarà conèixer racons de Korluith que fins llavors només havia imaginat, races que només apareixien xiuxiuejades en antics llibres o companys nobles i valents que el seguiran en una epopeia llarga i perillosa. L'acompanyarà un mag errant anomenat Eranthur i tots junts hauran de descobrir quin és el mal que afronta el món lliure ara que les ombres del sud es desperten i els temibles dracs tornen a sobrevolar les contrades.

Com podeu observar les premisses inicials us seran molt conegudes: Viatge iniciàtic, superació, el bé contra un mal superior i sembla que inabastable, objectes màgics que porten a sobre el destí de tot el món... I és que Carles Vilar no se n'amaga ni una mica: Ja en la seva presentació en una Ter-Cat va esmentar la seva devoció pel mestre Tolkien i que en certa manera l'obra que havia escrit n'era un homenatge. L'autor ha creat un món del no res i l'ha treballat molt, moltíssim: La història, les llegendes, la geografia, la llengua, tot està pensat per assentar la base d'una terra rica i plena de meravelles. Realment la feinada amb que ha elaborat l'estructura de rerefons és sorprenent i el resultat és que ens sentim acompanyats en tot moment d'una base sòlida amb que afrontar la trama argumental que ens proposa l’autor. Fins i tot, al començament de cada capítol tenim narrada la història de com va néixer aquest món de les pedres, de com els déus van crear l’univers. L'autor ens mostra tots aquests esdeveniments en paràgrafs de mitja pàgina abans de cada capítol, una mica a l'estil de Sanderson a la trilogia de l'Imperi Final. I és un bon recurs, tot s'ha de dir.

Ara bé, si per una banda entenc perfectament la devoció que pot sentir l'autor per Tolkien i comprenc que hagi escrit una obra que vulgui estar sota l'ombra de clàssics com El Senyor dels anells, el que no comparteixo tant és que l'argument segueixi tan d'aprop la magna obra del professor d’Oxford. I és que molts dels personatges ens recorden massa als que apareixen a El Senyor dels anells, molts dels escenaris semblen directament inspirats en Moria, Lothlórien o el mateix concili d'Elrond. La trama sembla seguir els mateixos passos que els nostres coneguts hobbits quan parteixen de la comarca. Fins i tot cal viatjar al cor del territori enemic per aconseguir una fita que acabarà amb el senyor fosc que assota els pobles lliures. Com a curiositat, els topònims semblen escrits en sindarin a l'igual que al mapa creat per Tolkien. Fins i tot m'ha semblat entrellucar que existirà una rivalitat semblant a la de Legolas i Gimli amb dos personatges secundaris de la novel·la que apareixen al final. Ah! I Eranthur és Gandalf, sense dubte.

Crec que ja que l'autor ha treballat tant per construir un món creïble, per elaborar tanta riquesa, hagués pogut també crear una trama que no s'assemblés tant a la de El Senyor dels anells. Que és un homenatge i no se n'amaga? Fantàstic! Però això no treu que el lector es senti incòmode amb una història que ja sap cap a on va (almenys en aquest primer llibre) i on constantment està redescobrint escenes i personatges que ja coneix. Per fer un símil cinematogràfic podríem parlar de l'episodi VII d'Star Wars i veure clarament l'homenatge però pensar... “Calia que fos tan semblant?”.

Parlem una mica de l'estil de l'autor. Carles Vilar, com deia, s'ha submergit en la seva història amb una prosa que pretén, sobretot, mostrar al lector aquest nou món que ha creat, per tant està carregada de descripcions, sovint llargues, i de travesses on l'important és anar describint-nos les meravelles de la seva geografia. Això per una banda confirma una base sòlida però per altra, en alguns capítols, el ritme s’alenteix massa especialment perquè ocorren pocs fets lloables de ser descrits. I això que els passatges que m'han sorprès més positivament són alguns on no ocorre pràcticament res però l'autor exerceix amb mestratge l'art d'insinuar i no mostrar. Crec que especialment en els moments d'angoixa en certes travesses subterrànies, Vilar ha escrit les seves millors pàgines.

La prosa sol ser solemne, perseguint enaltir als personatges, o a les històries i llegendes antigues i buscant un estil transcendent, i allunyat de qualsevol frivolitat. I crec que en bona mesura Vilar ho aconsegueix, tot i que a vegades es trenqui la màgia en diàlegs on els renecs i les parles barroeres no encaixen amb aquest estil que comentava (per molt que els personatges tinguin dret a parlar com vulguin)

Crec que la tasca que ha realitzat l'autor és molt lloable: Retornar a una fantasia èpica d'aires pretèrits allunyada d’insubstancialitat que vol centrar-se en els orígens i en el misticisme i separar-se de les tendències més actuals de noms com Abercrombie o Martin que aposten més fort per la brutalitat i on els personatges tenen un rerefons més gris, posseeixen gran caràcter i són considerats més d'antiherois que no pas paladins de cap causa. Aquestes novel·les, més seguidores de Howard o Leiber que no pas de Tolkien, serien una antítesi del caràcter afable i noble que Tolkien, i ara Vilar, pretén impregnar a les seves obres.

En definitiva, agraeixo a Carles Vilar aquesta incursió (tan necessària) a la fantasia èpica en la nostra llengua. Li reconec moltíssim la tasca creadora i divulgadora d'aquesta Terra de les pedres, però m'hagués agradat més un punt més d'originalitat en el text per sorprendre’m més en la seva lectura. Espero que la segona part s’entretingui a explorar nous camins i també a aprofitar més el llegat d’aquest primer volum doncs les bases establertes a La pedra de la Llum poden assenyalar un camí molt prometedor si l’autor encarrila bé la trama i evoluciona dinamitzant una mica la seva prosa.

L'edició (per cert, molt bona) està complementada amb il·lustracions de Pau Gasol Valls de gran qualitat.

Eloi Puig, 13/09/2018