HIPNOFÒBIA
(2012)

Salvador Macip

Editorial:
Proa
(2012)

Col.lecció:
---

Núm: 222

Pàgines: 221

M’he adormit.

No, no estic parlant de la qualitat literària de la darrera novel·la d’en Salvador Macip; em refereixo a que he trigat molt, massa, a llegir-la. Quan la vaig rebre ara fa quasi un any, l’hagués hagut d’inserir furtívament entre mig de les meves lectures pendents com qui no vol la cosa doncs és un llibre que pot devorar-se en dues tardes mal contades. Però entre una cosa i una altra vaig anar endarrerint la seva lectura fins al 2013 –aquí sí que l’havia de llegir sí o sí per poder valorar-la pels Premis Ictineu- i ara me n’adono del meu error: M’he adormit, he deixat escapar la frescor de la publicació acabada de sortir del forn per ressenyar-la un any més tard! Mea culpa.

Seria una paradoxa afirmar que m’he adormit llegint una obra sobre els trastorns del son, o més aviat sobre el potencial ocult de la ment humana quan no s’adorm, quan resta sempre alerta. Un poder que sota entrenament porta a desenvolupar unes capacitats psíquiques extraordinàries: Des de la innocent telequinesi o la telepatia a la malèvola piroquinesi, la destrucció voluntària. Estem parlant d’una novel·la de ciència-ficció que especula sobre els límits de la ment humana.

Abans de res haig de deixar clar que m’he sentit extremadament còmode amb la lectura d’Hipnofòbia: La coneguda prosa de Macip, entrellaçada amb bons diàlegs i amb una dinàmica efervescent han portat a que la lectura sigui molt amena, molt desinhibida i molt, això: Còmoda. Però el que m’agradaria destacar més d’aquesta novel·la, que comença com si fos un thriller tòpic (noi empresonat que descobreix que té poders mentals i que prepara una confrontació contra el govern americà, contra el poder polític establert) és precisament que l’autor trenca aquesta premissa inicial, aquesta estructura prevista per oferir-nos una obra amb els capítols dedicats a diversos personatges que col·laboren per activa o per passiva en la història de rerefons: La supervivència i l’entrenament de la ment humana quan un dels protagonistes acapara el secret que la desperta de la seva letargia.

Aquesta estructura atorga un dinamisme inusual en les novel·les d’aquests tipus, de manera que no esperem realment la seqüència de plantejament-nus-desenllaç, si no escenes, fragments d’una història que va més enllà. Fixem-nos més aviat en com dos metges parlen sobre les possibilitats reals que la ment humana desperti quan el cos no descansa, quan no dorm; de com un periodista investiga per Nova Anglaterra – una de les meves parts preferides, Retorn a Innsmouth- l’estranya desaparició de persones vinculades entre sí en una improbable hipòtesi sobre un experiment o una secta; la persecució constant, imparable però impossible d’assolir d'un ex-militar cap a una nova humanitat que vol imposar-se pas a pas, rere les altes esferes; o la lluita mental d’uns adolescents contra qui els vols anorrear, els quals segueixen directrius que no entenen però que els fan més i més poderosos i de posseir la facultat de canviar subreptíciament el curs de la política d’un gegant com els EUA.

El millor de tot però és aquest equilibri final que Macip subtilment ens deixa caure, aquesta batalla per descobrir quin ús i quin camí cal donar al poder mental recentment descobert. Tota una lliçó de filosofia sobre l’evolució i el canvi buscant la manera de contrarestar-lo

Una bona obra doncs que em remet a aquells clàssics que amb poques paraules i bona imaginació tancaven satisfactòriament una novel·la. Sí que en alguns moments trobo a faltar més tensió, un pèl més de mala llet o fins hi tot un aprofundiment de com actua la ment en aquest estat superior que de forma un tan efímera ens descriu l’autor. Altres autors s’han caracteritzat per narrar-nos de forma quasi onírica el que li passa pel cap a una ment hiperdesenvolupada – ara he fet una paradoxa brutal-, com per exemple Susana Vallejo a obres com L'inici de la fi, o el mestre Robert Silverberg a Muero por dentro. Aquests autors apostaven més per incidir en aquests aspectes de batalla interior, Salvador Macip no ha tingut tant d’interès en aquest aspecte però ens ha acostat per exemple a una idea profunda a la que donar-hi voltes com és la integració de ments en xarxa, potser un primer pas cap a un homo gestalt, com diria Sturgeon

No us la perdeu. I no us adormiu...!

Eloi Puig, 27/03/13