L'HOME
IL·LUSTRAT
The Illustrated man
(1951)

Ray Bradbury

Editorial:
Males herbes
(2020)

Col.lecció:
Distorsions

Núm: 67

Pàgines: 312

Traductor:
Martí Sales

Aquest 2020 és un any singular perquè es commemoren algunes efemèrides d’autors molt especials entre els que destaquen Isaac Asimov i Ray Bradbury, o si fixem la mirada més de cara a casa, Joan Perucho. Però és amb Ray Bradbury on ens aturarem avui doncs aquest volum de contes, L’home il·lustrat, un dels més reconeguts i aplaudits de l’autor americà, ha estat traduït per primer cop al català per l’editorial Males Herbes — i més concretament per Martí Sales que també havia realitzat la traducció d’ Un cementiri de llunàtics, del mateix autor—.

Per mi parlar de Bradbury és un plaer, tot i que no em considero un gran lector seu. Si el comparo amb Isaac Asimov, per exemple, puc enumerar amb els dits d’una mà les obres que conec d’ell de forma directa però també he de dir que la seva peculiar prosa sempre l’he considerat molt superior a la del Bon Doctor. Es clar, Bradbury perseguia objectius diferents. Sempre m’he atrevit a pensar que Bradbury, Asimov i també Clarke escenificaven l’estereotip de com tractar la ciència-ficció a l’edat daurada: Clarke era el gran científic amb idees sobries i especulatives però que no sabia plasmar-les literàriament; Asimov un entremig: Gran divulgador d’un enorme ventall de disciplines científiques, apostava pel sentit de la meravella i ens atrapava amb una prosa senzilla i efectiva capaç de transmetre’ns qualsevol particularitat de la ciència-ficció més hard. Però era Ray Bradbury qui sota una mira completament allunyada de la ciència ens captivava amb unes paraules amables i plenes de contingut, tot i que no científic, sinó humà. La seva literatura seria un claríssim exemple de ciència-ficció soft, o el que ve a ser el mateix: com parlar dels grans sentiments humans i del sentit de la meravella sense cap mena d’ànsia científica al darrera.

Bradbury trobava la humanitat darrera els escenaris de ciència-ficció. 

I està clar que va influenciar a molts altres escriptors que es van llançar de cap a escriure bona literatura sense pensar en cap moment si les seves propostes eren creïbles científicament. Penso en noms com Robert Silverberg o Mike Resnick, per exemple, la prosa dels quals enalteix les emocions al màxim i és capaç de trastocar-te els sentits.

Quan vaig llegir-lo per primer cop a Les cròniques marcianes, el xoc va ser brutal perquè no m’esperava aquest tipus de literatura d’alta volada ni tampoc la manca de complexes per descriure unes gestes humanes en un planeta impossible. En el seu moment vaig dir: “Bradbury tracta a Mart com una via d'escapament, com una metàfora on mostrar els problemes socials del món actual”. Més tard va venir Fahrenheit 451, una distòpia clàssica, l’assaig Zen a l’art d’escriure (molt inspirador) i una antologia que em va decebre una mica: El signo del gato. Però de tot això fa entre quinze i vint anys i des de llavors que no em tornava a acostar a Ray Bradbury.

I l’excusa ha estat perfecta perquè la recent traducció de L’home il·lustrat m’ha tornar a deixar amb aquella sensació que amb poques paraules i senzillesa un autor com ell és capaç de captivar-nos completament.

En aquesta antologia, publicada l’any 1951, Bradbury imagina mons nous però segueix còmode descrivint-los la senzillesa dels EUA rurals i nostàlgics de la seva infantesa. A l’igual que a Les cròniques marcianes pren com a model el seu propi país, uns Estats Units preocupats per la guerra nuclear o el comunisme per extrapolar-los a futurs hipotètics on Mart, Venus i altres planetes del nostre Sistema Solar formen part del paisatge quotidià de la humanitat. Però Mart sempre serà la seva fixació. I en aquests relats ens el presenta de totes les formes possibles: ocupat, colonitzat, desolat, combatiu, evolucionat...

Per altra banda, a Ray Bradbury no li interessen els avanços tecnològics, ni molt menys les armes futuristes. Ell simplement descriu l’efecte que fan inventant-se algun mecanisme que per l’època sonava innovador. Aquí, m’haig de treure el barret davant Martí Sales per haver traduït aquests artefactes deixant el mot com si l’haguéssim tret dels anys cinquanta directament, oferint un aire retrofuturista: l’autor ens parla de tubs pneumàtics per portar-nos al pis de dalt de casa, coets com a sinònims d’avions, aspiradores electromagnètiques, audiovisors o per exemple (cito literalment): “llibre metàl·lic amb marc prim i daurat” per descriure els actuals llibres electrònics. Però paradoxalment introdueix aquests termes tecnològics mentre ens narra com els astronautes dormien en hamaques als coets, talment fossin mariners de segles passats. Una mescla de conceptes i de sensacions que és una delícia i que evidencia com l’autor no dóna cap importància a la ciència, sinó a les persones.

Però millor em deixo de xerrameca i analitzo breument cada relat d’aquesta antologia. Només comentar que els esmentats contes es van publicar inicialment en revistes pulp de l’època però que es van recopilar aquí sota la cobertura d’una narració fantàstica d’un home amb tatuatges que explicaven històries... aquestes històries:

“Sabana” ens endinsa dins la fantasia d’una casa domòtica que intervé al 100% en les tasques més ínfimes de la llar. La dependència , especialment dels nens, és ferotge i en particular de l’habitació de jugar que pot recrear simulacions de qualsevol cosa. Als nens els encanta la sabana africana amb lleons i perills. El relat és molt bo i ens planteja el dilema d’aquesta dependència i obsessió per la tecnologia. M’ha recordat algunes de les premisses de La mutació sentimental de Carme Torras.

“Calidoscopi” era l’únic dels contes que ja havia llegit anteriorment al recull La sombra del espacio. Un accident espacial envia a uns quants astronautes en direccions diferents. Aquests mediten sobre llur vida i les seves experiències abans de morir mentre es comuniquen per radio. Molt interesant i claustrofòbic.

En canvi, “L’altre peu”, Bradbury torna a l’estil de les seves cròniques marcianes per denunciar, aquest cop, el racisme flagrant que imperava als EUA a la primera meitat de segle XX (tampoc ha canviat tant, tal com hem pogut veure aquests dies). Es tracta d’un relat antiracista i ple de sentiment que ens proposa un nou començament utòpic. Un solitari coet arriba a un planeta Mart on dècades abans havíen marxar els negres fugint dels maltractes i del supremacisme blanc. Però ara son ells, els blancs, que venen a demanar ajuda després que la Terra es destruís sota les guerres nuclears. Un conte magistral sobre l’odi, la venjança i la frustració

(...) Res, no quedava res per odiar: ni un cartutx de bala, ni una corda rebregada, ni un arbre, ni fins i tot un turó. No quedava res tret d’una gent desconeguda en un coet, gent que potser li enllustrarien les sabates, seurien al fons dels autobusos o al galliner dels cinemes...”

Un cop més, podem comprovar com una història de ciència-ficció retrata els problemes reals de la nostra societat.

Continuem amb “L'autopista”. Una mirada serena a la fi del mon des d'una perspectiva d'un pagès mexicà que veu passar els cotxes per l'autopista. Una reflexió sobre l'ara i el aquí en contra de l'esperança en el futur. Potser també una lleu critica al primer mon i el seu frenesí.

La reflexió sobre el fet religiós ens arriba amb “L’home”. Quan un coet arriba a un planeta habitat i els aborígens (potser en aquest cas massa semblants a nosaltres) no fan cas dels astronautes, fa pensar al capità de la nau que alguna cosa no va bé. La cobdícia narrada sota una perspectiva una mica agosarada. La recerca d'una veritat impossible d'atrapar, potser perquè la tenim davant nostre?

“La pluja infinita” és un bon acostament a la sensació claustrofòbica que pot provocar un clima completament advers com una pluja que mai s'atura en un planeta feréstec (Venus). Retrat d'una situació impensable per a l'esser humà i de la seva capacitat de resistència.

El que per mi és un relat rodó i mereix un 10 és sense dubte “L'astronauta”, una senzilla història d’amor familiar sobre les anades i vingudes d’un astronauta a casa seva i la seva incapacitat de treure’s del cap el firmament i les estrelles. Una prosa delicada, uns diàlegs sobris i perfectes... tot plegat una petita obra mestra.


Trobem un altre conte amb perspectiva teològica molt més interessant que “L’home” en aquesta breu narració que és “Els globus de foc”, una, com deia, nova reflexió teològica d'uns religiosos cristians que es dirigeixen a Mart a redimir els pecats dels humans que l'han colonitzat però on es troben amb una veritat superior. El debat sobre què és humà o què necessita ser salvat (segons el punt de vista cristià) l’he trobat molt brillant:

—No és capaç de reconèixer la humanitat en allò inhumà?
—Reconec abans allò inhumà en la humanitat.
—Però, i si demostro que aquestes criatures pequen, i saben què és el pecat, coneixen la vida moral, tenen albir i intel·lecte, pare Stone? “

Un altre conte que ,m’ha arribat al cor, i sincerament no sé ben bé perquè, donat que és tan senzill com una conversa entre una parella que saben que demà s’acabarà tot. Parlo de “La última nit del mon”. Naturalitat i grans diàlegs que el fan quasi bé perfecte.

Parlem ara d’un relat molt especial: “Els desterrats”. Una idea brutal que estableix una lluita entre la ciència i la fantasia que emana dels autors com Poe o Blackwood. Una batalla perduda contra un progrés que mutila, crema llibres (potser la idea de Fahrenheit 451 li va venir d’aquí) i que trenca la imaginació o la fantasia de cara a enaltir la tecnologia i la ciència... Bradbury elabora una història molt original on escriptors del fantàstic son exiliats, desterrats per les seves idees... fins i tot per equivocació com en aquesta divertida escena:

—Què voleu? —va demanar el senyor Charles Dickens.
—Venim a suplicar-li un altre cop, Charles, que ens ajudi —va dir en Poe.
—Que els ajudi? Es pensen que els ajudaré a combatre aquests bons homes que venen amb coet? A més a més, aquest no és el meu món. Van cremar els meus llibres per equivocació. No soc un escriptor del fantàstic, tampoc faig històries de terror com vostè, senyor Poe, o vostè Bierce, o els altres. No tinc res a veure amb vostès, gent espantosa!
(...)
—I què me’n diu d’El Conte de Nadal?
—Ridícul! Un conte, ah! I en vaig escriure alguns altres sobre fantasmes, potser. I Què? El gruix de la meva obra no té res a veure amb aquestes bajanades!

Bradbury es queixava a través d’aquest relat del menyspreu cap tot allò que no fos realista. Un conte trist en el fons, que assassina als nostres autors mes inspiradors, els que posseeixen més imaginació:

(...) La gent s’hi acostava i corrien amb ell (...) I serps esfereïdores, dimonis enfurismats, dracs daurats i ferotges, escurçons sibil·lins, bruixes tremoloses com punxes, ortigues i espines: totes les escorrialles i l’escòria del mar de la imaginació, que s’enretirava de la costa melangiosa, somicant, bavejant, escopint.“

Un conte que reflexa l’esperit de la creença que forja mites. Si deixem de creure en les obres fantàstiques i els seus autors, deixem de ser nosaltres mateixos?. Aquesta censura ens torna estèrils, asèptics… potser menys humans? Suposo que es nota que m’ha agradat molt oi?


A “Ni de dia ni de nit” trobem una història amb un aire mes filosòfic sobre la realitat percebuda i la retenció de la memòria. Força interessant també.


Potser el conte més fluix de l’antologia (que no deixar de ser correcte) és “La guineu i el bosc”,  un relat sobre una fugida cap al passat, a causa dels estralls d'un futur distòpic. Correcte però mancat de tensió. Viatges en el temps però amb un plantejament poc engrescador.


Un altre relat que retrata molt bé una emoció humana és “El visitant”. Una història sobre la cobdícia, descrita en aquest cas a través de la ciència-ficció i els poders mentals. Mart, aquest cop, és descrit com un erm desolat on hi envien persones a morir. L’arribada d’un home que posseeix poders al·lucinògens extraordinaris provoca una fal·lera per capturar-lo i explotar-lo de forma exclusiva


També hi ha espai per l’humor o almenys per la subtilesa. “La formigonera” ens narra una invasió —com no— marciana tractada amb humor però que no amaga una crítica al modus vivendi americà dels anys cinquanta. Com el capitalisme desmesurat pot vèncer un atac extraterrestre amb frases lapidàries com aquesta: "La guerra és dolenta però la pau pot ser terrible" i amb situacions surrealistes com aquesta conversa. Molt divertit.

—Sap què sembla vostè? —va dir—. Sembla un comunista! Sí, senyor; és aquesta xerrameca que ningú suporta, mare meva. La nostra societat no té res de dolent. Miri si som bona gent que hem deixat que vostès els marcians ens envaïssin i no els hem aixecat ni un dit, eh?

Tornem als temes candents de l’època, com és la robòtica a “Titelles S.A”, un altre exemple de com la tecnologia pot ajudar (o pertorbar) la idíl·lica vida de la classe mitjana americana. En aquest cas amb robots que emulen l’aparença i el comportament dels humans. 

Una història narrada de forma fascinant és “La ciutat”, o la perpetració d’una venjança poètica des de la no-vida. Un relat magnífic també.


“L'hora zero” és un molt bon conte portat amb una fluïdesa excepcional. Té una tirada cap al terror cap al final. Els nens d’un barri tenen un joc nou: Juguen a “invasió”. I s’ho prenen molt seriosament tenint en compte que cap d’ells passa dels 8 o 9 anys. Però resulta que aquest joc de moda s’està estenent per tot el país ...i per tot el món. Una història on es suggereixen conceptes increïbles que ajuden a muntar una imatge mental esfereïdora.


I arribem al final amb “El coet”. Una enganyifa delicada i plena d'amor. Un viatge irreal per a una família de classe baixa. Un acostament als somnis impossibles i al sentit de la meravella que tenim tots dins nostres... a través de la millor eina que posseïm: la imaginació.

No cal dir que aquest recull és una petita obra mestra que ens acosta als moments on la ciència-ficció s’enlairava però aquest cop narrada amb un estil on la literatura passa per sobre de la ciència i de l’especulació per acostar-nos a les pròpies emocions, tan terrestres, tan banals, però tan plenes de vida.

Eloi Puig
12/07/2020