l'home invisible
The invisible man
(1897)

H. G. Wells

Editorial:
La Magrana
(1998)

Col.lecció:
L'esparver

Núm: 07

Pàgines: 191

Haig de reconeixer que tinc una gran simpatita i respecte per la figura d’H. G Wells. Un autor potser irregular, capaç de delectar-nos amb obres com La guerra dels mons i deixar-nos més indiferents amb d’altres com L’illa del doctor Moreau – almenys avui dia- , però sempre, sempre introduint la ciència com a motor per a que la seva imaginació s’enlairi, de forma controlada i dirigida, seguint un camí perfectament marcat.

En aquets cas m’he posat amb una altra de les seves obres més conegudes: L’home invisible, una obra adaptada al cinema diverses vegades però que mai havia llegit e el seu format original. És una novel·la molt interessant i prometedora que comença de forma impecable i es va reafirmat a mesura que avança la trama per sucumbir una mica en un final poc meticulós i precipitat.

El primer que cal lloar és que tot i que el títol conté el major spoiler possible sobre qui és el protagonista de la novel·la, Wells té la suficient mà esquerra per mostrar-nos-el de forma intrigant, misteriosa, sense donar res per fet. I així és, tot i saber de l’existència d’un home invisible, el lector va descobrint poc a poc el personatge sota insinuacions que Wells urdeix a la perfecció. Més endavant ja ens explicarà l’orígen d’aquest experiment i sobretot les conseqüències del seu èxit – o fracàs- segons es miri.

Un cop descobrim qui és l’home invisible, Wells ens aboca la seva teoria, la ciència que dóna lloc a un miracle com aquest, però ah senyors! Aquí és on actua la lògica: No tot són avantatges per l’home invisible, i més si actua sol, en una país fred com és el Londres de finals del s. XIX i sense pensar en les conseqüències dels seus actes.  Aquí és on la batuta de l’autor ens fa pensar amb la lògica de la ciència – cosa que sembla que el malaurat Mr. Griffin no fa- i on traiem una conclusió didàctica: la ciència no s’ha d’experimentar en solitari i cal compartir els coneixements obtinguts. Sí, és un petit llast moralitzador que per altra banda crec és molt decimonònic, molt d’acord amb els temps dels grans descobriments científics.

A Wells però també se li nota un cert ego expressat a través del Mr. Griffin, l’home invisible: Constantment aquest es queixa de la gent de pagès, dels rucs, dels ignorants, dels curts de mires etc i confia cegament amb altres científics o amb persones almenys amb estudis, erudits. Una visió elitista de la societat anglesa? Una crítica encoberta a aquesta classe alta potenciada en els estudis? No és el mateix típus de crítica que ja podíem entreveure a La guerra dels mons, envers a al prepotent Imperi britànic? Crec que sí, que Wells, home d’origens modestos també intenta deixar petjada en aquest sentit.

Deia abans que la novel·la es precipita en un final poc meticulós. M’explico ara: Si bé, durant tota la novel·la hem tingut a l’home invisible com una persona racional, que tot i els seus comprensibles atacs d’ira, es manté dins un esquema lògic enfocat a la supervivència immediata, veure com es transforma en un megalòman amb ganes de provocar un estat de terror és poc menys que incomprensible amb una científic que ha vist els problemes que li comporta posseir el do de la invisibilitat. En aquest punt veig com Wells potser no sabia com finalitzar la seva novel·la i deixa que la ira de Griffin es manifetsi per sobre de l’actuació més escaient i això li resta una mica de credibilitat a la novel·la.

Tanmateix, és un clàssic indiscutible sobre el poder que pot otorgar la ciència a un individu i a l’ús que en pot fer després. Un precursor potser del típic científic boig, de l’avaricia per sobre de la solidaritat, del poder per sí mateix i la corrupció que comporta. L’obra és curta i hagués pogut esdevenir més profunda amb uns quants capítols més, però segueix sent una més que interessant i precoç aportació a la pura especulació científica, en els quasi orígens de la ciència-ficció.

L’edició que he llegit ja té uns anys i no m’ha semblat molt ben traduïda, potser li manca fluïdesa en alguns moments però el fet que haguem de llegir dos o tres cops alguna frase per que ha estat mal construïda, no és un bon senyal al respecte.

Eloi Puig 30/12/14