L'HOME MINVANT
The Shinrinking Man
(1956)

Richard Matheson

Editorial:
Laertes
(2023)

Col.lecció:
L'arcà

Núm: 110

Pàgines: 280

Traductor:
Jordi Dausà

Il·lustrador:
Albert Monteys

He tingut molta sort amb aquest llibre. Hi he arribat sense saber-ne absolutament res. Sí, es clar, un títol tan explícit et dona pistes per intuir per on aniran els trets però deixant de banda una vaga premissa sobre un home que decreix... no tenia ni idea de a què m’enfrontava. Això es deu a la meva fòbia, que sempre m’ha impedit veure la pel·lícula homònima o acostar-me a menys de cent metres d'algunes edicions en castellà on apareix la bèstia aquella omplint tota la coberta. Així que dono doblement les gràcies a Laertes i a Albert Monteys: per portar-nos aquest clàssic indiscutible en català i per dibuixar un gat allà on altres hi posen un artròpode pelut.

I és que començar a llegir aquesta novel·la del gran Richard Matheson és una aventura com poques. Després d’un preàmbul estrany ens submergeix en un principi d’infart in media res, on no saps què passa però on de seguida comproves que un home corre per salvar la seva vida perseguit pel pitjor dels depredadors possibles: una bèstia peluda de massa potes (tot i que li’n falta una) i d’una mida impossible que pretén atrapar al nostre protagonista, Scott Carey.

Però de seguida Matheson ens intercala els records de la nostra pobre víctima i de com la seva situació va arribar al terror absolut on minuts enrere es veia sotmès. I aquesta és una de les virtuts de la novel·la: una estructura que ens porta del present al passat i on anem encaixant les peces per dibuixar el drama que està patint Carey.

Estem parlant d’un doble terror. Per una banda el terror físic del present, del fet de mesurar pocs centímetres i enfrontar-te a un univers nou ple de perills. Per l’altra, el trauma de comprovar que et tornes cada cop més petit sense poder evitar-ho. Conviure amb la família, amb metges que no entenen què et passa… i amb tu mateix. Una persona normal que sense previ avís comença a encongir-se uns mil·límetres cada dia i esdevenint cada cop més petit, Com enfrontar-se a això? Com no enfollir i desesperar-se davant un fet que et fa viure el món cada setmana sota una perspectiva diferent, no només física, sinó també mental.

“A vegades reien incapaços de mantenir la cara llarga a cada moment del dia. Reien, potser per algun acudit, un moment de diversió fugissera. Però després l’horror els ofegava de nou, com un oceà negre vessant-se sobre un dic. Les rialles mai no duraven gaire, l’alegria era efímera. La consciència que l’Scott s’estava encongint tornava a ensenyorir-se dels seus pensaments, torturant-los nit i dia”

Matheson, doncs, escriu una epopeia dramàtica i combina un present on l’Scott ja té una mida diminuta i ha de lluitar per sobreviure en un soterrani que sembla una ciutat sencera, amb un passat on anem comprovant i entenent per tot el que l’Scott ha passat fins a trobar-se sol en aquest perillós món on el simple fet de trobar aigua o menjar ja consumeix tots els teus recursos físics. A vegades, el detallisme amb que Matheson relata les peripècies d’aquest home minvant pot semblar exasperant però, alhora, evidencia les mil i una dificultats de fer qualsevol acte quan mesures menys de dos centímetres. Com se les enginya una persona per pujar a una cadira o per buscar restes de galetes dalt d’un armari. Dona, doncs, un visió sufocant del que seria una vida si la nostra mida fos aquella.

I es clar, al soterrani també hi és ella. Esperant, expectant, conscient que hi ha alguna cosa estranya que s’escapa del seu domini infernal, del capdamunt de la cadena tròfica del submón que domina amb plaer. L’enfrontament és inevitable però és molt més que això, és l’excusa que necessita l’Scott per enfrontar-se als terrors que anirà descobrint a mesura que s’encongeixi més a més. Però primer cal ocupar-se d’ella.

(...) ‘En el fons sabia que l’aranya era viva. Aquella bèstia era immortal. Era més que una aranya: Representava els terrors d’aquest món encarnats en un monstre de mandíbula verinosa. Aquella aranya era la materialització de cada ansietat, de cada feblesa, de cada por de la seva vida, tot en forma d’una criatura negra com la nit. (...)

Reconec més d’una esgarrifança mentre llegia paràgrafs com aquest però aquesta és una opinió completament subjectiva, fruit d’una fòbia extrema que em va afectar des de que tenia uns sis o set anys. Però coi, Matheson és un mestre i exposa de forma sublim el terror a la bèstia més infame que pobla el nostre planeta:

(...) Es va quedar petrificat, absort en la contemplació de l’avenç de l’aberració que es feia més grossa a cada segon que passava. Ja podia veure-li els ulls negres, les mandíbules cruels, similars a pinces que tenia a l’alçada de la boca, els pels de les potes, el cos ovalat. S’acostava més i més, es recaragolava de manera grotesca. (...)

L’home minvant va ser potser la consolidació definitiva de Matheson al mon del format llarg, fou la seva quarta novel·la (dos anys abans havia escrit un altre clàssic om és Soc llegenda) i quina novel·la senyors: una obra que especula amb els temors del moment (parlem de l’any 1956, per tant tot allò que tingués a veure amb les radiacions nuclears) però que alhora ens commou de forma extraordinària —el capítol del circ és sublim— i ens desperta l’esperit d’aventura pura i dura en els capítols centrats en el present. Tot i alguns excés de detallisme en algunes pàgines, la lectura és viva, amena i t’atrapa des de ben començament.

Una obra mestra d’aquesta edat daurada de la ciència ficció... que es vesteix de terror per oferir-nos aquest passeig pels horrors individuals i de l’entorn on un home descobreix i visiona un mon cada com més petit i diferent... i que acaba amb una imatge potent i molt coherent on tot sembla possible davant les portes d’un univers nou.

Eloi Puig
08/06/2024