L'HORROR DE RÈQUIEM
(2020)

Marc Pastor

Editorial:
Mai Més Llibres
(2020)

Col.lecció:
Nüwa

Núm: ---

Pàgines: 285

Si heu anat seguint les ressenyes que he escrit darrerament, podeu comprovar com l’ombra de Lovecraft em persegueix. Disfressada d’assaig, o de còmic però em vol dir quelcom. Potser que no m’hagi pres prou seriosament els mites de Chtulhu? O potser em vol adoctrinar perquè m’aboqui a llegir més històries tèrboles, tètriques i narrades amb la cura i la parsimònia del nostre escriptor de terror còsmic preferit? Sigui com sigui, aquesta ombra pertorbadora ha fugit cames ajudeu-me perquè he acabat la darrera novel·la de Marc Pastor: L’horror de Rèquiem i sí, la tensió i els calfreds segueixen allà, darrera aquelles paraules… però aquest cop per fer-me riure, per desencaixar-me interiorment amb aquest nova paraula que barreja conceptes antagònics: L’humorror còsmic.

Mai m’hagués pensat que llegiria una obra basada amb els terrors còsmics narrats per Chambers o Lovecraft… que fos una paròdia i que estigués destinada a esdevenir una obra d’humor. Marc Pastor ha trencat completament amb la seva darrera novel·la — fosca, negra, sòlida— i s’ha deixat anar, talment un tsunami desbocat, per acostar-nos a una de les seves passions però sota el punt de vista humorístic i el resultat és més que satisfactori. Ep! Això no és una afirmació feta a la babalà: Escriure per fer riure és tan o més complicat que intentar fer por o estremir al lector. Així que crec que aquesta podria haver estat una de les novel·les més complexes de manegar de l’autor barceloní.

L’horror de Rèquiem està relatat per un narrador omniscient que de quan en quan se salta la quarta paret i parla amb nosaltres. L’efecte és molt bo i si el lector es relaxa i es deixa estirar cap a l’interior d’aquesta comèdia esbojarrada, es deixa embolicar per una trama tan absurda com fantàstica i es deixa encaterinar per uns personatges inquietantment guillats, trobareu una novel·la on l’humor està elevat a la màxima potència i els gags, els jocs de paraules, les notes a peu de pàgina, els homenatges —inherents ja a qualsevol obra de Pastor— i les situacions perversament còmiques, ens recordaran — perquè no dir-ho— a l’estil que Terry Pratchett va imposar a les històries que viatjaven sobre la nostra tortuga còsmica preferida.

Comencem: La primera part de la novel·la ens serveix per presentar-nos al trio protagonista i de passada fixar la mirada en l’enemic (I quin enemic, senyors! Pista: És molt gran i ara mateix no és a la nostra dimensió, no puc dir el seu nom, ho sento, està prohibit). Tenim, com deia,  un protagonista que pertany a aquella societat estranya que es defineix subtilment entre els qui comparteixen un pis. Per una banda, el nostre prota (Oé, oé!!! No. És un insuls, un pobre inútil que entra a la història per casualitat i que arrossega als altres perquè no sap fer res tot sol. Així, que de “oé oé”, res). El prota, deia: En Rèquiem, un estudiant que treballa estripant cadàvers, ajudant del metge forense (el que havia de ser el veritable protagonista de la història) i que posseeix un carisma proper a zero. Viu amb en Kurosawa un iaio enganxat a qualsevol droga barata —les cares no se les pot permetre— que pugui endrapar i que té certa fixació per les pel·lis porno de tiroleses — tothom té una debilitat, és normal—. I no, no és japonès, seria massa fàcil.  Els acompanya la femme exotique, la Dalsy, una noia nascuda a Malàisia i fanàtica de l’orxata. Ah! I té una katana (sí, japonesa). Probablement — com sol passar— la noia és la persona més centrada del trio i per alguna cosa pot anomenar als seus companys de pis medusomentals sense que aquests entenguin massa l’insult. En això la Dalsy és tota una poeta.

Ja tenim definits als tres principals personatges. Ara toca saber com s’involucren en una conspiració que pot acabar amb la vida al nostre món: Rèquiem troba un dia un anell dins el cos inert d’una noia ofegada i s’entesta en descobrir qui era ella i com és que la joia en qüestió — molt bufona, i intrigant, això sí— ha anat a parar al seu estómac. Durant el seu pèssim procés d’investigació comptarà amb l’encomiable e immerescuda ajuda dels seus amics, els esmentats Kurosawa i Dalsy, i comprovaran com jugar amb forces que no comprenen els pot conduir a la destrucció del món: Toparan amb sectes malèfiques, batracis armats, curiosos viatges a Carcassona i descobriran que a Veneçuela tenen moltes maneres diferents de dir la paraula “petroli”. Vaja, que aprendran multitud de coses inútils però això sí: Observaran en primera persona que existeixen coses com les possessions fantasmals, les dimensions paral·leles, els monstres lletjos amb tentacles i les estafes de les excursions per iaios innocents.

Ah! La gran pregunta que us fareu, oh, lectors, és si en Marc Pastor aconsegueix involucrar-nos dins aquesta experiència culturalment dispersa. Per això esteu llegint aquesta ressenya que pretén ser amena i divertida però que potser ja se us esta fent massa extensa oi? Doncs mira, tot dependrà per una banda de la vostra capacitat adaptativa, no per l’estil de Pastor — que enganxa faci el que faci—sinó per fer-vos partícips d’una argument rocambolesc, buscant complicitats en l’enorme ventall de referències culturals de l’autor, d’una història diferent a la qual no, no hi esteu acostumats i que sí, us fa passar una gran estona. Ara bé, els que sigueu més afins trobareu moltes picades d’ullet (Stoker, Stevenson, Chambers, Lovecraft...) o fins i tot enllaços fantàstics a L’any de la plaga i als llibres de Tria la teva aventura. Però per sobre de tot cal destacar  la gran picada d’ullet, no, perdó, el cartell amb llums de neó que assenyala un homenatge i paròdia a la novel·la catalana més traduïda de la historia i que et deixa sense parla, amb una suor que et regalima per la pell freda com si res.

Ep! Però parem atenció també: L’autor ha escrit una novel·la que navega també per aigües perilloses. M’explico: Hom pot entendre per exemple que un monstre interdimensional estigui esperant un invocació per destruir el nostre món — faltaria més—  però també hi ha gags, paràgrafs que m’han fet trontollar el sentit de la credibilitat i són precisament els que manen a escenes més quotidianes (com parts del capítol setze). Són moments molt divertits però cal anar en compte de no sobrepassar-se forçant les situacions a les que no hi trobes lògica perquè et treu — ni que sigui breument, fins que t’encarriles de nou— fora del text.

Sigui com sigui, gaudireu d’un llibre totalment desenfadat i que lluita per fer-nos passar una estona divertida al voltant d’una trama repleta d’enigmes, històries fabuloses de terror de sèrie B i gripaus gegants armats (Hi he trobat a faltar una mica més de tentacles, això sí.).  Ah! I el final m’encanta, tot sigui dit.

Pels despistats: Que sapigueu que existeixen dues portades — ambdues espaterrants, obra de Guillem H. Pongilupi—, una de les quals la signa el mateix Víctor Negro, l’alter ego de Marc Pastor. Un altre punt que s’anoten els editors de Mai Més Llibres

Llegiu, rieu, desconnecteu. Teniu L’Horror de Rèquiem per poder fer-ho.

Eloi Puig,
06/10/2020